La modernitat del Dret Civil Valencià

Al marge de qüestions identitàries, recuperar aquesta competència és fonamental per a aprofundir en la maduresa de la societat valenciana, d'instal·lar-la amb millors instruments legals en el segle XXI 

L'estàtua de Jaume I en el jardí del Parterre de València (Anna Enguix )

Ho reconec, hi ha temes que sóc incapaç d'abordar sense ajuda. M'ocorre amb la llarga, intensa i dura batalla que l'Associació de Juristes Valencians porta realitzant per a exigir la recuperació del Dret Civil Valencià, perquè les Corts Valencianes tornen a tenir la competència que els va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional l'any 2016, a petició d'un executiu socialista, el de José Luís Rodríguez Zapatero. Assumpte aquest sobre el qual la meua companya Raquel Andrés ha escrit molt i amb rigor, amb una descripció dels fets que recomane llegir per a ressituar-se en el debat. No és la meua intenció per tant descriure esdeveniments ja narrats en La Vanguardia, els últims succeïts aquesta setmana, amb l'oposició del PSOE a incorporar via esmenes en la reforma exprés de la Constitució l'exigència de disposar dels furs en matèria de legislació civil. 

L'objectiu és un altre. Es tracta de comprendre si aquesta lluita, que ha aconseguit el suport de les Corts Valencianes (excepte Ciutadans) i més de 300 municipis, té sentit més enllà de recuperar un element històric de la singularitat del poble valencià. És a dir, si es tracta només d'un valor que amplia la definició identitària dels valencians o, per contra, suposa també un benefici real per als ciutadans d'aquesta geografia, una millora substancial de les possibilitats que ofereix el Dret Civil espanyol. I, en paral·lel, observar si existeix una relació clara entre el relat polític d'alguns partits i la seua traducció en fets concrets per a aconseguir aquest objectiu que diuen defensar; o si existeixen evidents contradiccions dins d'aquests mateixos partits que val la pena denunciar, amb especial atenció al PSOE i a Cs, per diferents motius. 

En aquests casos és millor recórrer a vells amics i a algunes lectures. El jurista Vicent Franch, per exemple, m'adverteix de la “modernitat” del Dret Civil Valencià, de la seua capacitat, com es va demostrar durant el curt temps en el qual algunes lleis es van acordar en les Corts Valencianes (separació de béns en el matrimoni, unions de fets o custòdia compartida, contractes agraris). “En Dret és fonamental la comprensió de la realitat en la qual es mouen les institucions; aqueixa competència ens atorgava una capacitat per a actualitzar-nos que ara no tenim, el nostre Dret Civil s'adaptava millor a les exigències socials que l'espanyol”. El professor Franch, que ha format a generacions de juristes valencians en la UV, afig que “no és només una qüestió de recuperació dels nostres furs, com així ho tenen altres autonomies, es tracta, curiosament, de poder situar-nos en matèria legislativa en el segle XXI”.

Vicente Dominguez és un dels juristes que més ha abordat aquesta qüestió, amb abundant literatura publicada. Assenyala (en una entrevista divulgada per l'Associació de Juristes Valencians) que el Dret Civil Valencià “no és un Dret imposat per l'Estat, com pugues ser-ho el Dret que regula els delictes i mancades o l'exacció dels impostos, sinó que és un Dret acordat pels ciutadans”. I afig que “en ser creat pel poble en el seu moment a dia conté els senyals de la identitat d'aqueix poble, com la llengua creada també pels ciutadans en la seua quotidianitat per a entendre's entre ells. Es pot dir que Llengua i Dret contenen l'ADN d'un poble”. I conclou que “és per açò que els pobles han tingut sempre el seu propi Dret civil, el que anaven elaborant els seus habitants en el seu moment a dia que després els poders públics, amb bastant fidelitat, arreplegaven les seues lleis”. 

Els arguments d'aquests prestigiosos juristes conviden a pensar que al marge de la qüestió identitària (que donaria per a tot un debat, atès que Felipe V no va abolir el Dret Civil de, per exemple Catalunya o Aragó, però si el valencià per “dret de conquesta militar en aplicació de l'absolutisme monàrquic”) la posició política enfront del Dret Civil Valencià ha de sustentar-se sobre la creença o no de l'actualitat en la qual es vol instal·lar la nostra societat. O, en altres paraules, no disposar del Dret Civil Valencià, és, en termes jurídics, una clara reculada que impedeix als valencians equiparar-se a altres autonomies com Galícia, Catalunya, País Basc, Navarra, Aragó o les Illes Balears, les cambres legislatives de les quals, amb representants d'aqueixes mateixes societats, pot codificar el seu propi dret civil; el que és per fi una millora de la seua qualitat democràtica. 

És a dir, el PP, PSPV, Compromís, Podemos i Cs, tenen la responsabilitat històrica de decidir si desitgen col·laborar perquè la societat valenciana avanç cap a la maduresa en el seu Dret Civil. En les Corts Valencianes quasi tots, menys Cs, han secundat l'exigència de l'Associació de Juristes Valencians. El cas de Ciutadans resulta, com menys, inquietant: un partit que vol créixer en aquesta autonomia és incapaç de comprendre algunes de les seues més determinades realitats. Esperem que Fernando Giner, valencià i del que sabem la seua excel·lent formació, siga capaç de convèncer a la direcció nacional del seu partit. El cas del PSOE és molts més greu. El PSPV va recolzar ací l'exigència, mentre a Madrid, en el Senat, ha preferit posar-se de perfil qualificant la iniciativa del senador de Compromís Carles Mulet de més o menys pirotecnica parlamentària; el que apunta una vegada més a aqueixa lluita entre jacobins i girondins en un partit socialista amb doble ànima, així a València com a Madrid. 

Estaria bé que Ximo Puig, figura clau ja en el socialisme espanyol (té més possibilitats de perdurar en el càrrec que Pedro Sánchez en el seu), federalista convençut (com va demostrar el passat 9 d´Octubre), force als seus companys de Madrid, i també al senador valencià Joan Lerma, a prendre's de debò una exigència que, per fi, pretén retornar als valencians un Dret que els pertany. Perquè les retòriques polítiques, ben alimentades pels mitjans de comunicació, se sostenen durant un temps, però no eternament; és a dir, si realment es desitja un model federal, recuperar el Dret Civil Valencià pot ser un dels seus millors instruments de concreció. Que fins i tot el PP estiga a favor hauria de, a més, catapultar la iniciativa. Fins als populars han entès perfectament que recuperar el Dret Civil valencià és la millor fórmula per a evitar el que Ximo Puig denominava “tensió separatista i recentraltizadora”. Prenguen nota. 

Articul de: Salvador Enguix

Publicat a: La Vanguardia