Fuero de Baylío (Extremadura i Ceuta)


El fur del Baylío és un costum que regeix en determinats pobles d'Extremadura i en la ciutat autònoma de Ceuta, i que afecta al règim econòmic matrimonial, en virtut de la qual es comuniquen (es fan comunes) tots els béns aportats pels contrayentes i en la posterior participació per la meitat en liquidar-se la societat conjugal, com a conseqüència de la separació, divorci o mort d'un dels cònjuges.

Aquest Fur estableix un règim econòmic matrimonial que queda molt expressivament definit amb la popular dita de “lo mío es tuyo y lo tuyo es mío”.

Molt gràficament deia el torero Lagartijo, quan va enviduar i el seu sogre li reclamava com a herència la meitat del patrimoni obtingut tant abans com durant el matrimoni com lidiador de bous: “no sabía que yo desde el ruedo y mi suegro desde el tendido toreábamos al alimón”.

És probable que en la primera meitat del segle XIII (sota el regnat de Fernando III) un baylío de Jerez de los Caballeros, autoritat posada pels ordre dels Templers, autoritzara el costum de casar-se sota el règim de comunitat universal, és a dir, compartint a mig fer tot el cabal de tots dos cònjuges; però aquest document denominat "Fuero de Baylío", no s'ha trobat en cap arxiu, la qual cosa ha provocat diversitat de conjectures sobre el seu origen històric.

No obstant açò, s'estima que aquest “Baylío” legendari no tenia autoritat suficient per a concedir o atorgar el Fur, sinó que la seua concessió va haver de respondre a una decisió presa en Capítol General de l'Ordre en connexió amb la Corona.

Segons un altra suposició, aquest Fur procedeix de la Carta De Á Metade, de Portugal, i va ser Don Alfonso Téllez, gendre del rei portugués Sancho I, que va conquistar Alburquerque i va concedir als seus vassalls regir-se per la legislació portuguesa, segons la qual es produïa una comunitat absoluta de tots els béns aportats pels cònjuges al matrimoni.

Publicat el Codi Civil en 1889, i establint el seu article 1976 “queden derogats tots els cossos legals, usos i costums que constitueixen el dret civil comú en totes les matèries que són objecte d'aquest Codi”, amb l'única excepció dels drets forals esmentats en el Capítol V del Títol Preliminar, es va plantejar el dubte de si el Fur del Baylío va quedar derogat per aquesta disposició i, per tant, sense valor ni vigència actual.

Existeixen diverses opinions a tal respecte:
  • No han faltat els qui han opinat que, no estant comprès entre tals drets respectats el Fur extremeny, a ell venia a aconseguir l'eficàcia derogatòria de l'art. 1976; però encara opinant a favor de la seua derogació, es reconeix que en la pràctica va prevalent l'opinió favorable a la vigència del Foc del Baylío. 
  • L'opinió majoritària, tant doctrinal com jurisprudencialment, està a favor de la seua vigència. Així, Federico De Castro entenia que el Fur de Baylío ha conservat el seu caràcter foral malgrat la clàusula derogatòria final del Codi Civil, perquè havia adquirit, en l'antic Dret civil, una situació privilegiada.
  • D'un altre costat, la pràctica forense demostra la seua vigència. Són nombroses les sentències que reconeixen la vigència actual del Fur de Baylío. Cal destacar la sentència del Tribunal Suprem de 8 de febrer de 1892 (referent a un matrimoni celebrat en Alconchel) i la Sentència de la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Badajoz de 10 de maig de 1993, amb referència a un matrimoni celebrat en la Vall de Santa Ana.

El Fur de Baylío s'aplica a les següents localitats: Alburquerque, Atalaya, Alconchel, Burguillos del Cerro, La Codosera, Cheles, Fuentes de León, Higuera de Vargas, Jerez de los Caballeros (i per estar inclosos en el seu terme municipal, regeix també en Brovales, La Bazana i Valuengo), Oliva de la Frontera, (respecte d'Oliva, ve acceptant-se que la seua pràctica pot tenir origen en el domini templari de la zona, arran de la recuperació cristiana en la qual van tenir principal protagonisme les milícies d'aquella ordre. Així, a Oliva van constatar la vigència del Fur davant l'alcaide de Jerez, Blas Sánchez Moreno, Benito García Serrano i Benito Méndez), Olivenza (i els seus llogarets de Santo Domingo, San Benito, San Francisco y San Rafael), Táliga, Valverde de Burguillos, Valencia del Ventoso, Valencia del Mombuey, Valle de Matamoros, Valle de Santa Ana, Villanueva del Fresno, Zahínos i la Ciutat de Ceuta. 



Segons el Dret civil espanyol, "El règim econòmic del matrimoni serà el que els cònjuges estipulen en capitulacions matrimonials, sense altres limitacions que les establides en aquest Codi Civil" (article 1315). Per tant, mancant una específica determinació del règim de béns feta en l'escriptura pública de capitulacions matrimonials i d'una expressa renúncia al Fur, serà aquest i no el règim supletori de ganancials de l'article 1316 el que vindrà a regular els matrimonis que se celebren entre aforats. 

Referent a açò, és necessari distingir entre els matrimonis celebrats amb anterioritat a la reforma del Codi Civil en 1990 o amb posterioritat a aquesta. 

Matrimonis celebrats amb anterioritat a la reforma del Codi Civil per la Llei 11/1990 de 15 d'octubre 

L'apartat 2 de l'article 9 del Codi Civil establia que “les relacions personals entre els cònjuges es regiran per la seua última llei nacional comuna durant el matrimoni, i en defecte d'açò, per la llei nacional del marit al temps de la celebració”. El Codi, doncs, prenia a l'home com a punt de referència en la determinació de les normes aplicables al règim econòmic matrimonial. D'aquesta manera, es regirien pel Fur del Baylío els matrimonis contrets dins o fora del territori del Fur per marit i dona aforats o per dona de veïnatge civil comú o d'una altra zona de dret foral i marit aforat. 

Règim vigent després de la reforma del Codi Civil 

La nova redacció de l'apartat citat és la següent: “Els efectes del matrimoni es regularan per la llei personal comuna dels cònjuges al temps de contraure-ho; a falta d'aquesta llei, per la llei personal o de la residència habitual de qualsevol d'ells, triada per tots dos en document autèntic atorgat abans de la celebració del matrimoni; mancant aquesta elecció, per la llei de la residència habitual comuna immediatament posterior a la celebració i, mancant aquesta residència, per la del lloc de celebració del matrimoni”. 

Segons açò estarem davant matrimonis sotmesos al Fur del Baylío: 

  • Si es tracta de contraents naturals tots dos de qualsevol dels pobles inclosos en el seu àmbit geogràfic (per exemple, els dos naturals d'Oliva de la Frontera). 
  • Si només un d'ells és natural d'algun d'aquests pobles i pacten la subjecció al Fur abans de la celebració del matrimoni i en escriptura pública. 
  • Si només un d'ells és natural d'una població on regisca el Fur, i no produint-se l'anterior elecció, resulta estar compresa en l'àmbit d'aplicació la residència habitual comuna immediatament posterior a la celebració
  • Si, donant-se els mateixos pressupostos que l'apartat anterior, no existeix tal residència comuna i el matrimoni es va celebrar en qualsevol de les localitats sotmeses al Fur. 

Moment de la Comunicació de Béns 

No hi ha unanimitat d'opinions ni en la doctrina ni en les Sentències, però l'opinió generalitzada, tant de la doctrina com de la Jurisprudència (sentència de l'Audiència provincial de Badajoz de 3 d'abril de 2002), és la que els efectes del Fur de Baylío comencen a l'hora de la dissolució del matrimoni.


Fonts:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada