divendres, 5 de gener de 2018

Els ‘hereus’ de Felipe V


Un investigador revela com els informes de José Patiño, ministre del rei, van mantenir el dret privat català



Retrat de José Patiño, d'Esteban Aparicio (1878)
Les primeres notícies que Felipe V va tenir dels catalans després de la Guerra de Successió no van ser res falagadores. Els seus consellers li van donar al nou monarca, el primer Borbó —l'exèrcit del qual acabava de derrotar als tropes dels Àustrias que recolzava la major part de l'antiga Corona d'Aragó— una visió prou negativa dels habitants de Catalunya. No obstant açò, va decidir mantenir el dret privat català, del poc que es va salvar del decret de Nova Planta. Aquesta decisió que el rei va prendre en 1715 va servir per a contribuir a consolidar la pròspera estructura econòmica de Catalunya. 

Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i autor de, entre altres títols, La Guerra de Successió d'Espanya (1700-1714) (Crítica, 2014), ho explica: “El fet que es conservara el dret privat va permetre mantenir els dos pilars essencials de la societat catalana. D'una banda, estava el sistema d'herència de la terra, que era tota per a l'hereu, el primogènit, la qual cosa evitava la fragmentació de la propietat, com ocorria per exemple a Galícia. Per l'altre, es va respectar la enfiteusis [cessió perpètua o per llarg temps del domini útil d'un immoble, mitjançant el pagament anual d'un cànon] sistema pel qual el camperol té dret a la terra sempre que complisca amb el pagament de la renda. Es consolida així la figura del camperol pròsper, que pot passar el dret als seus fills, a diferència del que ocorria amb els jornalers a Andalusia o Castella”. 

La mort sense descendència de Carlos II, l'últim rei de la casa d'Habsburg, va deslligar la Guerra de Successió espanyola, una contesa que va acabar amb la signatura del Tractat de Utrecht en 1713 i amb el duc d'Anjou, nét del rei de França, Luis XIV, en el tron d'Espanya. Els esforços del primer dels borbons per fer-se amb les regnes del país i convertir-ho en una nació pròspera van asseure les bases de l'Espanya actual i, molt especialment, de la bonança que des de llavors gaudeix Catalunya. 

L'historiador Enrique Tàpies, a Sevilla. L'historiador Enrique Tapias, a Sevilla. PACO PUENTES


Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat l'historiador Enrique Tapias, qui, després de dos anys estudiant la figura de José Patiño (1666-1736), ministre principal de Felipe V, s'ha topat amb un interessant llegat de l'època en la secció Estat de l'Arxiu Històric Nacional de Madrid que recomana al monarca mantenir “algunes peculiaritats del poble català, com era el seu dret privat”, comenta Tapias, doctorat en Història Moderna per la Universitat de Sevilla. Un document que ja havien citat altres historiadors anteriorment, com a Ildefons Polit (1998) i Carlos Pérez Fernández-Turégano (2006), però que Tapias ha estudiat ara en profunditat. 

“El llegat dedica mig centenar de pàgines al ministre de Felipe V, i en ell es descriu al poble català recorrent, en bona part, als mateixos tòpics que s'estan usant ara després del fallit intent secessionista”, explica Tapias, qui està escrivint una història comparada entre Patiño i el ministre del rei francés Luis XIV, Jean-Baptiste Colbert (1619-1683). Tapias, qui es va doctorar en Història Moderna després de jubilar-se com a capità de navili, està investigant també en l'Arxiu General d'Índies de Sevilla, en el del Museu Naval de Madrid i en el de la Biblioteca Nacional. 

“En aquest document s'explica com el Consell Real de Castella va sol·licitar els informes del conseller català Francesc Ametller i de Patiño, que llavors era també superintendente de Catalunya, i com l'opinió de tots dos va fer possible que Catalunya seguira gaudint d'alguns dels seus drets, contràriament al que va succeir a València, a causa de la intransigència de Melchor de Macanaz”, afirma Enrique Tapias, autor de l'almirall López Pintado (1677-1745): El dur camí de l'èxit en la carrera d'Índies (2017). 

En el memoràndum, José Patiño (1666-1736) comença descrivint el territori i als naturals del principat: 

“Es quebrado y montuoso, (...) bastante fructífero por la industria y aplicación de los moradores; (...) multitud de pequeñas aldeas poco sujetas a la dirección de la justicia y educación (...) criados sin docilidad y con pocos incentivos de religión. Contiene 23 partidos llamados veguerías [una jurisdicción administrativa medieval] y soto veguerías (...). Son amantes de la libertad, aficionados a todo género de armas, prontos en la cólera, vengativos, siempre se debería recelar de ellos (...). Son apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón y solamente hablan en su lengua nativa, es su genio laborioso e infatigable (...) y más presto a ahorrar que consumen en lo necesario (...). Aquel grande orgullo está abatido y respetan ya los preceptos de S. M. y a la Justicia, no por afecto y amor sino por la fuerza de las armas”. 

Però a més de recomanar que no abolira el seu dret privat, Patiño també va dir a Felipe V que mantinguera el control militar si volia mantenir la quietud i obediència dels seus habitants. 

“Patiño va assumir l'opinió de Ametller, qui li va advertir que si eliminava aquestos drets desestructuraria la societat catalana. El sistema d'accés a la terra no era alguna cosa nova, sinó que venia del segle XV, de la revolta dels Remences. Un sistema que té el seu origen en la sentència de Guadalupe, una resolució signada per Fernando el Catòlic en 1486 i que alliberava als pagesos de les seues obligacions feudals a canvi de pagar una renda. A partir de llavors, els camperols catalans van començar a tenir certes aspiracions de poder progressar gràcies als fruits del seu treball”, comenta Joaquim Albareda, editor del declivi de la monarquia i de l'imperi espanyol. Els tractats de Utrecht (Crítica, 2015). 

Per a Albareda, el creixement econòmic català del segle XVIII es fonamenta tant en la figura de l'hereu com en la enfiteusis. Va ser llavors quan la renda que pagaven els camperols als propietaris de les finques es va fixar, la qual cosa va permetre als paiessos un accés quasi il·limitat a la terra sense que augmentara la quantitat a pagar, la qual cosa va acabar convertint-se en un contracte d'arrendament en el XIX.


Publicat a: El País
Traducció: Softvalencià


dilluns, 18 de desembre de 2017

Els col·legis professionals reviuen 600 anys d'història


Les institucions que agrupen als farmacèutics, els notaris i els metges són les més antigues de València i es remunten fins i tot a la conquesta de Jaume I. La seua importància ha perdurat al llarg dels segles i es manté en l'actualitat 

L'antiga seu del Col·legi d'Advocats de València, en 1990.:: Lloret


Un advocat que vulga exercir la seua professió, un farmacèutic que òbriga una botica o un arquitecte que vaja a visar els seus projectes necessita estar col·legiat. Hi ha col·legis professionals que existeixen des de fa segles, i actualment una gran part de les treballs solament poden exercir-se si s'està col·legiat. A València hi ha més de 40 col·legis oficials, alguns provincials, altres autonòmics. Diversos amb molt de pes en la societat. 

El Col·legi de Farmacèutics de València, tal com s'explica en la seua pàgina web, és el més antic del món. Va ser constituït el 20 de març de 1441 i la seua fundació va ser atorgada per donya María d'Aragó i Sicília, esposa d'Alfonso el Magnànim. Els boticaris valencians van celebrar el 22 de desembre de 1443 el seu primer Capítol d'elecció de rectors en la qual llavors era la seua seu, situada en la capella del Monestir de Santa María Magdalena, moguts per la devoció que professaven a aquesta Verge, que va ser proclamada patrona del col·legi. Va ser el de València el primer a establir la col·legiació obligatòria, prèvia a l'exercici professional, i a regular l'establiment de noves farmàcies. La jurisdicció del col·legi valencià va arribar a bastir tot el Regne. Va ser a més el primer de la Corona d'Aragó a disposar d'una Concòrdia Farmacèutica per a l'elaboració i valoració dels medicaments compostos, i li cap l'honor d'elaborar la primera Farmacopea Oficial Espanyola. A mitjan segle XX va complir 500 anys de vida. 

Més antics fins i tot són els orígens del Col·legi de Metges de València. Segons el llibre que va escriure el catedràtic de la història de la medicina, el professor José María López Piñero, la primera regulació normativa de l'ofici mèdic data de 1329, quan el text *Els *Furs -la carta magna de costums i lleis dels valencians- d'Alfonso IV el Benigne va crear en el Regne de València la primera organització mèdica de tots els dominis hispànics. 

En el segle següent, en 1433, es crea el Col·legi de Cirurgians de València, on ja mèdics de renombrat prestigi constituïen el tribunal de 'examinadors' que concedia les llicències de metge i cirurgià. Pocs anys després, en 1499, en crear-se la Universitat de València s'incorpora a ella el 'Estudi' com 'Cadira de Cirurgia' i des de l'any 1501 es va encarregar no solament de la formació dels cirurgians, sinó també de l'ensenyament quirúrgic als metges, situació que contrastava amb la completa separació entre ambdues vessants de la professió mèdica en la resta d'Europa. 

En 1707 el Decret de Nova Planta va derogar l'organització foral valenciana i amb ell la concessió de la llicència va passar a dependre del Tribunal del Protomedicato. No obstant açò, en 1715 el Col·legi de Cirurgians de València va ser ratificat i fins a 1829 va continuar controlant la professió. Nombroses associacions mèdiques van nàixer en l'Espanya liberal del segle XIX i van desaparèixer en poc temps. Enfront d'elles, l'Institut Mèdic Valencià, fundada en 1841, va donar una vegada més exemple del moviment professional valencià amb la seua continuïtat i la seua important labor durant mig segle que li va convertir en el col·lectiu mèdic espanyol de major relleu. 

Una de les principals aportacions de l'Institut en el camp de la medicina preventiva va ser la creació d'una Comissió Central de Vacunació fundada en 1851. Durant la segona meitat del segle passat va ser el principal centre de difusió de la vacuna antivírica a València i la resta d'Espanya, arribant-se a encarregar de vacunar a l'exèrcit i la família real. En 1893 l'Institut Mèdic Valencià i l'Associació Mèdic-Farmacèutica van decidir fusionar-se, una trajectòria que culminaria amb la constitució del Col·legi Oficial de Metges de València en 1898. 

Arxiu notarial únic 

Caldria remuntar-se al 1238, coincidint pràcticament amb la conquesta del Regne, quan es van trobar les primeres disposicions sobre notaris valencians. El Col·legi Notarial de València es troba documentat de forma ininterrompuda des de 1283, la qual cosa ho converteix en el més antic d'Espanya. En el col·legi del Corpus Christi, conegut com del Patriarca, es guarden quasi 30.000 documents notarials des de 1300 fins a finals del segle XIX, un arxiu únic a Europa. La relació del Corpus amb el Col·legi Notarial va ser molt estreta. 

El seu àmbit territorial, coincident amb el de la Comunitat Valenciana, comprèn 343 notaries demarcades (122 en la província d'Alacant, d'elles 34 de primera, 51 de segona i 37 de tercera; 47 en la província de Castelló, de les quals 12 són de primera, 17 de segona i 18 de tercera; i 174 en la de València, 55 de primera, 67 de segona i 52 de primera). 

L'actual seu col·legial, en el carrer Pascual i Genís, 21, va ser edificada en 1883 sobre un solar adquirit a aquest efecte, sense més interrupció que la seua confiscació temporal durant la Guerra Civil. L'any 2009 es va commemorar el 250 aniversari de la fundació del Col·legi d'Advocats de València, que va ser creat en assemblea general en 1759, a causa de les gestions de José Berní Catalá. Era un conegut escriptor i advocat valencià, que actuava també en els tribunals de Madrid i al que es considera el vertader fundador del Col·legi d'Advocats de València. Va ser aprovat per part del Consell de Castella en un decret signat en 1761 i la real provisió de Carlos III de 6 de gener de 1762. Des de 1921 va tenir el local social en l'antic Palau de Justícia, avui seu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. 

Va ser en 1927 quan es van crear els col·legis d'arquitectes a Espanya sobre la base de les societats que existien fins a aquell moment, constituïts ja amb el Govern de la Segona República en 1931. Durant aquests anys, els sis col·legis inicials han donat lloc als vint-i-sis actuals, mentre que els quasi mil arquitectes de llavors avui estan prop de cinquanta mil. 

Molt més recents són altres col·legis professionals que tenen un pes específic en l'actualitat, com el Col·legi d'Enginyers Industrials. La constitució d'aquesta institució arranca en 1949, però no va ser fins a 1950 quan es creen els primers col·legis del ram a Espanya. El 10 de novembre d'aqueix any se celebra la junta general que constitueix l'organisme valencià. Aquest col·legi s'ha destacat per una activitat molt intensa i no s'entén el lobby Ferrmed, que lluita per l'engegada del corredor ferroviari mediterrani, sense l'aportació inicial del col·legi d'enginyers. Els perits, per la seua banda, es van agrupar entorn d'un col·legi uns anys després, en 1958. 

El Col·legi d'Economistes es funda en 1971. En aquell moment es va constituir amb un nombre testimonial de col·legiats, amb prou faenes un centenar. Actualment són més de 3.900 economistes els que formen part de la institució, una corporació de dret públic i amb personalitat jurídica pròpia. En el cas dels Agents de la Propietat Immobiliària, en 1951 desapareixen els col·legis de corredors de finques, creats uns anys abans, i els seus membres s'integren en la nova estructura col·legial. 

La institució recorda com a l'octubre de 1957 van actuar ràpidament durant les inundacions que van assolar bona part de la ciutat de València i la seua àrea limítrofa, auxiliant a les víctimes i col·laborant a proporcionar sostre als damnificats. Aquell lliurament va suposar que, anys més tard, per acord plenari de l'Ajuntament de València de data de 5 de febrer de 1965 es concedira al col·legi la 'medalla de gratitud'.


Publicat a: Las Provincias
Traducció: Softvalencià

dissabte, 9 de desembre de 2017

Reforma constitucional i Comunitat Valenciana





Dimecres passat va ser el 39.º aniversari de la nostra Constitució i com tots els anys han tingut lloc nombrosos debats i fòrums respecte a la seua possible modificació. Entre tots ells m'ha semblat especialment interessant el de «La Constitució a debat» que ha sigut propiciat per aquest periòdic fa uns pocs dies. En aquest debat, en el qual van participar cinc catedràtics de Dret constitucional, es va coincidir en la necessitat de reformar la Carta Magna, si bé amb discrepàncies respecte a la intensitat de la modificació arribant alguns d'ells, com el meu antic company de promoció, Roberto Viciano, a proposar un nou procés constituent. Per contra, la gran majoria va coincidir que si ben eren necessàries reformes de profund calat podia fer-se sense necessitat d'una nova Constitució. Les modificacions més apressants són les relatives al finançament autonòmic i a la qüestió territorial. 

El tema del finançament autonòmic ens afecta especialment als valencians ja que som una de les comunitats amb major infrafinanciació de tota Espanya. No cal oblidar que recentment milers de valencians ens manifestem en el Cap i Casal reclamant un finançament més just. Respecte a aquest tema, en el citat debat, el catedràtic Vicente Garrido va dir que es necessita un estat fort de les autonomies forta per a mantenir la unitat d'Espanya (i no una recentralizació), la qual cosa al seu torn exigeix entre altres coses resoldre la qüestió del finançament de les autonomies. És necessari un nou sistema que al temps de mantenir la solidaritat territorial siga capaç d'acontentar a totes les autonomies. Per a açò la fórmula del repartiment dels diners entre les diferents comunitats hauria de blindar-se en el text constitucional abandonant l'actual sistema que es contempla en una llei orgànica. 

Respecte a aquesta qüestió el President Ximo Puig, el passat dia sis, s'ha queixat que el PP havia promès que la qüestió del finançament autonòmic estaria resolta abans de final d'any i tot apunta al fet que no va a ser així. Crec que la qüestió catalana servirà per a dilatar aquest tema el màxim possible i que el Senyor Rajoy, que mai ha volgut abordar aquesta espinosa, qüestió esperarà a veure si escampa per aquells lares. 

Quant a la qüestió territorial, es va dir en aquell debat, que si bé la constitució en el seu moment va asseure les bases de la mateixa, no obstant açò, va deixar per resoldre algunes qüestions com la clara delimitació entre les competències autonòmiques i estatals. De fixar-se eixe límit podria acabar-se d'una vegada amb l'alta litigiositat entre Estat i Autonomies per la mútua invasió de competències. Dins de la qüestió territorial també està la reforma del Senat que hauria de transformar-se en una càmera territorial que permetera a les comunitats una millor integració en l'Estat. Aquesta càmera passaria a tenir funcions legislatives en matèries que afectaren a les autonomies i els seus membres serien delegats de les diferents comunitats. Totes aquestes propostes i unes altres hauran de ser estudiades en la Comissió per a la reforma territorial que s'ha creat en el Congrés i que també s'ha quedat al pairo pendent de la qüestió catalana que tot ho paralitza. 

Finalment, està la qüestió del Dret foral Valencià. Novament Garrido va dir que la modificació de l'article 149.8.1 de la Constitució seria l'opció perquè les lleis civils valencianes que es dictaren en un futur no acaben sent anul·lades pel Tribunal Constitucional. El citat article ha sigut recentment interpretat per aquell Tribunal en el sentit que les Corts valencianes no poden dictar normes en matèria civil (custòdia compartida, règims econòmics matrimonials, parelles de fet) perquè quan va entrar en vigor la Constitució no teníem dret foral compilat i per açò totes les lleis civils que teníem han sigut anul·lades per inconstitucionals. Tot açò explicat per al llec en dret ve a suposar que com en el franquisme no se'ns va reconèixer aqueixa possibilitat de legislar en matèria civil, com si va succeir amb Aragó, Navarra, Galícia, País Basc, Catalunya o Balears ara en plena democràcia se'ns veta aquest Dret. 

En aquests últims dies el nostre Consell s'ha posicionat respecte als anteriors punts, deixant veure que és necessari un Estat federal, més autogovern i un finançament més just, així mateix ha deixat entreveure la necessitat de la reforma en matèria de Dret civil. 

Des de la Associació de Juristes Valencians creiem que des dels Corts Valencianes podria iniciar-se aquest moviment de reforma constitucional, especialment respecte a la competència en matèria de Dret civil i al finançament autonòmic. Per a açò s'aprofitaria de la possibilitat que des de la Carta Magna s'ofereix a les Comunitats Autònomes perquè puguen iniciar el procediment de reforma constitucional *arts. 166 i 87.2 CE).


Articul escrit per: Federico Arnau Moya. Professor de Dret Civil UJI i Vicepresident 2º de AJV.
Traducció: SoftValencià

dijous, 7 de desembre de 2017

Valencianizar la Constitució: D'aquells furs, a les constitucions


Es tracta de disposar d'una eina que ens permeta millorar com a societat en les relacions civils que afecten al nostre dia a dia 


Si fem la vista arrere, no trobem entre els pares de la constitució cap basc o navarrès i no obstant açò si la seua empremta en la carta magna en consagrar per la via de la disposició addicional primera, l'empara als drets històrics dels territoris forals, i mitjançant la derogació expressa de les lleis de 1839 i 1876 que suprimien entre uns altres la denominada passada foral. Per contra el paper d'Emilio Attard, com a president de la comissió constitucional, o de la rellevància de Fernando Abril Martorell en les definitives negociacions no va servir, perquè per exemple es preceptuara una derogació expressa del decret de 29 juny de 1707, un dels coneguts com de “nova planta”, que va abolir les institucions públiques i privades del Regne de València, institucions públiques que a data prèvia al referèndum constitucional de 1978 ja havíem començat a reintegrar en el marc del règim pre autonòmic. 

Malgrat el caràcter supletori del dret civil comú i l'habilitació constitucional perquè aquelles comunitats autònomes on existira dret foral o especial ho conservaren, modificaren o desenvoluparen, no va ser fins a la reforma de l'Estatut de 2006 el moment en què la Comunitat Valenciana va començar a legislar en matèria civil, com vuit segles arrere començara per ser el primer territori peninsular amb dret civil escrit amb la promulgació dels primers furs, però aquesta vegada evacuant un dret modern que ens va situar en l'avantguarda de la legislació sobre família amb lleis com la d'unions de fet, custòdia compartida o règim econòmic matrimonial. 

Un innecessari recurs de contingut ideològic i no formal va obrir la veda, perquè les tres lleis acabaren recorregudes i finalment derogades no pel seu contingut, si no per una restrictiva interpretació per part del Tribunal Constitucional respecte a l'existència entesa només com a vigència, amb vot particular inclòs, que va generar una anomalia i un greuge dels valencians, recorde's una de les Nacionalitats Històriques, enfront de la resta d'espanyols que com a bascos, navarresos, catalans, balears, aragonesos i gallecs legislen en aquesta matèria. 

Aquesta situació d'inconstitucionalitat de facto, ens impedeix desenvolupar un dret que pot ser complementari del comú, dotant-nos d'una legislació que reflectisca la nostra realitat, que siga beneficiosa en termes socials i econòmics. Per posar un exemple la institució de la successió d'empreses familiars afavoriria en una societat de xicotetes empreses com la nostra, la continuïtat d'infinitat de negocis. Es tracta doncs d'una anomalia i les anomalies estan per a ser esmenades. Davant una eventual reforma constitucional, aquesta qüestió, la dels valencians, la de la reintegració de la competència i per tant del complet autogovern, ha d'estar en l'agenda en el focus del debat general. Els valencians no hem de perdre aquesta ocasió per a realitzar una aportació per a constitucionalizar el nostre estatut i valencianizar la carta magna. Perquè més enllà d'esdeveniments històrics, la qual cosa es tracta és de disposar d'una eina que ens permeta millorar com a societat en les nostres relacions civils que afecten al nostre dia a dia. 


José Morgan García: Advocat, secretari de comunicació de l´Associació de Juristes Valencians
Traducció: Softvalencià

Com i quan iniciar la reforma constitucional?




A priori quan es parla de la reforma constitucional que en l'enquesta publicada diumenge passat per EL MUNDO consideren necessària més del 60% dels ciutadans espanyols -enfront d'un 24% que no creuen convenient fer-ho- probablement la majoria dels valencians deixem aquesta iniciativa d'adequació de la llei estatal fonamental en mans del Govern i dels líders dels principals partits polítics; segur que descartem que els diputats de les Corts Valencianes puguen participar en el debat constitucional. 

No obstant açò, els constituents (arts. 166 i 87.2 CE) d'acord amb la tipologia cuasi federal de l'Estat Autonòmic, van atorgar la possibilitat de sol·licitar l'inici de la reforma també a les assemblees legislatives de les CC.AA., probablement en considerar que per a algunes matèries d'interès exclusiu, el lògic és que el primer pas del complex procés de reforma es donara pels representants populars de la Comunitat afectada. 

Si en alguna ocasió té sentit que Les Corts Valencianes puguen promoure una proposta de modificació de qualsevol disposició del gairebe cuarentó text constitucional, sens dubte ho és respecte de la defensa de la competència estatutària en matèria de dret civil valencià. 

En la redacció inicial de l'Estatut de 1982, i sobretot després de la reforma de 2006, es conferia que una de les principals tasques dels nostres diputats havia de ser l'aprovació de lleis civils, com fan a Aragó, Navarra, Galícia, País Basc, Catalunya o Balears. 

Per exemple, el Codi de Dret Foral d'Aragó, amb 599 articles i 24 disposicions transitòries, regula matèries essencials per als aragonesos, fins i tot els que viuen o realitzen actes de transcendència jurídica a la Comunitat Valenciana com bé saben els notaris de Castelló. 

En un didàctic document, la professora de Dret Civil Carmen Bayod explica la utilitat del Dret aragonés, ja que com indica la professora «les normes de Dret civil estan cridades a regular les qüestions més íntimes de la persona: la seua capacitat (quan s'és major o menor d'edat, a partir de quina edat es pot atorgar testament o fer un pacte successori o hipotecar una casa o consentir una operació quirúrgica, per exemple); les seues relacions de família (quin règim econòmic resulta aplicable al matrimoni, a qui correspon la custòdia dels fills en cas de crisi de parella, qui pot exercir l'autoritat familiar sobre els fills, etc.); la seua herència (com fer testament, pactes successoris, fiducies, en què consisteix la legítima, etc.)». 

En el treball de la professora s'oblida que alguns valencians també té dret civil, que malgrat ser inconstitucional conforme a la restrictives sentències del Tribunal Constitucional 82, 110 i 192 de l'any 2016, és un dret viu però limitat en la seua aplicació temporal als quals constituïren relacions jurídiques durant la vigència de les lleis de Règim Econòmic Matrimonial, Custòdia Compartida o Unions de fet, però que a dia d'avui afecten a quasi 300.000 valencians, un nombre en absolut anecdòtic, en ser més del doble que habitants té la província de Terol, per la qual cosa el nostre dret civil també existeix. 

Per a aclarir com és possible que malgrat preveure-ho el nostre Estatut seguisca sense concloure un problema de més de 3 segles, amb origen en els Decrets de Nova Planta després de la batalla d'Almansa en 1707, formulem-nos les necessàries preguntes: 

Què objectiu pretenem? La recuperació efectiva i ràpida de la competència en dret civil prevista en l'Estatut per a aprovar lleis modernes, socials i útils. Ja han transcorregut 18 mesos des de la inconstitucionalitat de la Llei de Règim Econòmic Matrimonial Valencià. Portem any i mitjà esperant la iniciativa dels nostres diputats en defensa de l'Estatut! 

Com es pot recuperar? Mitjançant la reforma del text constitucional, que requereix que la promoga el Congrés, el Senat, el Govern o Els Corts. Es requereix així mateix aprovació amb majories qualificades en Congrés i Senat, i que pot comportar un referèndum facultatiu de tota la població espanyola si ho demanen 35 diputats o 25 senadors (art. 167-3 CE). 

Quan? El moment és ara. Després del desafiament independentista català, els partits constitucionalistes han promogut en el Congrés la Comissió Diàleg per a l'avaluació del funcionament de l'Estat Autonòmic que previsiblement serà l'encarregada de proposar les millores a introduir en la Constitució. 

Qui sol·licita la reforma? Ara com ara, 232 ajuntaments, que representen a més de 4,2 milions de valencians, han demanat als diputats dels Corts Valencianes que inicien la reforma constitucional. També els sindicats, les Facultats de Dret, els Col·legis d'Advocats i moltes associacions culturals i comarcals. 

Per què se sol·licita ara? Després de les sentències del Tribunal Constitucional citades contra les lleis valencianes de família, no cap una altra via que una reforma tècnica de la Constitució perquè puguem exercir la competència prevista en l'Estatut. Cas de no modificar-se la Constitució, els Corts haurien de modificar a la baixa el nostre Estatut, text que cimenta el dret a l'autogovern en el nostre dret civil foral. 

En conclusió, les motivacions de naturalesa estatutària, històrica, d'utilitat, d'igualtat i de respatler polític i popular, obliguen als nostres diputats a iniciar la reforma constitucional i difícilment tindrem una millor oportunitat. En conclusió, les motivacions de naturalesa estatutària, històrica, d'utilitat, d'igualtat i de respatler polític i popular, obliguen als nostres diputats a iniciar la reforma constitucional i difícilment tindrem una millor oportunitat. 

És el moment d'incorporar la nostra justa reclamació a la previsible reforma de la Constitució perquè els nostres diputats elaboren millors lleis civils en favor dels ciutadans, com fan els legisladors d'altres sis Comunitats Autònomes. 


José Ramón Xirivella Vila és president de la Associació de Juristes Valencians.
Traducció: Softvalencià