dilluns, 26 de juny de 2017

Fantasmes dels nostres avantpassats


Imatge de l'Arxiu de Protocols Notarials del Real Col·legi Seminari de Corpus Christi de València. Foto: IVCR


Una cita molt manida de Karl Marx —i que en part és de Hegel— sosté que la Història es repeteix sempre dues vegades, la primera com a tragèdia o drama, i la segona, com a farsa. El filòsof aportava alguns exemples (com la comparació entre Napoleó Bonaparte i el seu nebot Luis) que venien a corroborar l'afirmació. Ni tan sols ell mateix es va salvar de l'aparició d'un altre Marx posterior, Groucho, un geni de la farsa que ha servit sovint com a contrapunt a la figura tràgica i maleïda del filòsof del segle XIX, i que ens obliga en ocasions —i en to de broma, per descomptat— a precisar l'autoria d'un comentari: “Com va dir Marx (Karl)”, o “Com va dir Marx (Groucho)”… 

El cas és que el apotegma marxià és a punt de veure's novament confirmat. En un país com el nostre, sembla que al final s'acabarà convertint en una màxima d'obligat compliment. En fi: anem al gra. Les Corts d'Aragó van aprovar l'any 2014 una proposició de llei per a modificar el codi civil en relació amb el veïnatge. En essència, i com s'explica en la 'Exposició de motius', el parlament regional tracta d'evitar que la nombrosa colònia amb arrels aragoneses que viu en altres comunitats autònomes puga arribar a perdre, per la perllongada residència fora i el transcurs del temps, el seu vincle amb el dret foral aragonès. En l'actualitat, el veïnatge civil originari es perd quan un viu deu anys fora de la comunitat en què va nàixer i no manifesta expressament la seua voluntat de mantenir l'anterior. 

Fins ací, poc que objectar (només alguns aspectes tècnics que no deixen de tenir la seua molla), però si que hi ha alguna circumstància que s'ha de ressaltar. Primer, la proposició de llei va ser aprovada per unanimitat de tots els grups amb representació en les Corts aragoneses (PP, PSOE, PARELL, CHA i IU); és a dir, en una matèria en què apareix compromès l'interès de la regió i els seus habitants, no hi ha espai per al "chalaneo" i el càlcul partidista aprofitat. A més, ha de destacar-se el desvetllament del parlament per la sort dels seus conciutadans residents en altres llocs, tot i que es tracte de fills o néts dels qui en el seu moment van ser aragonesos… Finalment, la proposició de llei va tenir entrada en les Corts Generals al gener de 2015. La convocatòria d'eleccions generals a l'octubre d'aqueix any va fer que la proposició decaiguera, però no va importar: a primers de febrer de 2016, els aragonesos tornaven a insistir. I el tancament precipitat de la legislatura i la nova cita electoral no els va desanimar en absolut: al setembre, abans de la investidura de Rajoy, tornaven pels seus furs (mai millor dit). 

Algunes lliçons hauria de rebre més d'un a la Comunitat Valenciana. Jo no puc sinó ponderar la tenacitat d'aquests conciutadans del nord, emparentats històrica i culturalment amb nosaltres. Ací no hi ha excuses, ni val l'especulació oportunista; no hi ha covardia o desinterès disfressats de prudència ni falsos arguments revestits d'axiomes per persones poc avesades en la matèria. Tots a l'una, com a Fuenteovejuna… Però és que, a més, cal destacar el poder del lobby aragonés a Madrid: perquè aquest sí que és un grup de pressió reeixit i genuí. Aragó té poc més d'una quarta part de la població de la Comunitat Valenciana, i el seu PIB és menor d'un terç… No obstant açò, ha frenat qualsevol possibilitat d'un transvasament des de l'Ebre en quantes ocasions s'ha plantejat, duplica amb escreix la taxa de funcionaris de l'Estat central que treballen ací i aconsegueix any a any mantenir un superàvit en la seua balança fiscal que li està negat als altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Sense anar més lluny, quan a finalitats de 2016 es va plantejar que el càrrec de Secretari d'Estat per a les Administracions Territorials, de nova creació i importància estratègica, fora el premi de consolació per al PPCV després de ser oblidat —una altra vegada— en les carteres ministerials, al final qui es va portar el gat a l'aigua va ser l'aragonès Roberto Bermúdez de Castro, home de confiança de Luisa Fernanda Rudi.

La proverbial tenacitat baturra en les negociacions ha posat en escac al propi Grup Parlamentari Popular en el Congrés. Perquè, tot i que tracta de relativtizar mitjançant esmenes l'efecte que un canvi com aquest tindria en el dret civil del país i en la seua aplicació, els aragonesos no sembla que vagen a cedir. I l'actual joc de majories en el Parlament espanyol afavoreix que la proposició puga ser aprovada en qualsevol moment oportú. I ací sí que entraríem en un terreny plenament marxià, perquè podríem repetir –ara, com a farsa- la situació que va viure el nostre antic regne arran de la seua conquesta per Jaume I a mitjan segle XIII. 

I m'explique: quan en 1245 va concloure, amb la rendició de Biar, l'ocupació cristiana de la taifa de València, el territori va quedar dividit si atenem al seu règim jurídic. Els municipis del nord van quedar poblats, en la seua majoria, a furs d'Aragó, doncs havien sigut conquistats abans de la caiguda de la capital per senyors aragonesos; aquests van optar per utilitzar les seues normes, de fort caràcter feudal, que els concedien avantatges i un ordenament més favorable. No obstant açò, Jaume I, poc després d'entrar a València en 1238, va concedir la Costum, un codi de lleis basat en el dret comú romà-canònic, llavors en plena expansió per tota Europa. Era un ordenament molt diferent de l'aragonès, doncs estava pensat per a una societat més lliure, basada en els sectors productius (comerciants, artesans…) i no en els privilegiats (noblesa i clergat). Aquell dret es va estendre ràpidament, sobretot pel centre i el sud del nou regne, però no va poder evitar que s'instaurara una dualitat de legislacions: l'aragonesa i la valenciana coincidirien –i competirien- durant molt temps. 

I allò va ser una tragèdia. La tensió entre la noblesa d'Aragó, aferrada a les seues lleis, i la Corona, va originar nombrosos conflictes, xocs armats i pugnes entre estaments i grups socials durant més de mig segle. Al final, el rei Alfonso IV el Benigne –un eufemisme per a no fer més palés la seua feblesa- va arribar en 1329 a un pacte amb la noblesa aragonesa que va suposar la feudalització d'un regne, el de València, que Jaume I havia volgut lliure de senyors i clergues. Per allí caminava Francesc de Vinatea tractant de salvar els pocs mobles que van quedar després de les lluites. Aqueix va ser el preu que va caldre pagar per acabar amb la dualitat de legislacions i consolidar Furs de València com el dret de tots els valencians. 

Doncs bé, ja tenim una nova dualitat a les portes. Si la proposta de les Corts d'Aragó acaba convertint-se en llei, els aragonesos que visquen a la Comunitat Valenciana, encara que porten en ella mig segle, podran optar pel veïnatge civil aragonés i, per tant, pel seu dret civil. I, la qual cosa és encara millor, molts dels seus fills també, tot i que no sàpien on està Terol o qui és la Verge del Pilar… No parlem d'un col·lectiu xicotet: són prop de 50.000 persones nascudes més enllà de Barraques, a les quals caldria afegir molts dels seus fills. A ells hem de sumar els catalans, navarresos o bascos que viuen ací, i que no són pocs. I per a açò no haurien de renunciar a la sanitat o a l'educació que proporciona la Generalitat, doncs poden conservar el veïnatge administratiu valenciana, que li les garanteix. És a dir, podrien tenir dret civil aragonès, però serveis valencians. 

I, saben què? Que molts optaran per fer-ho. Perquè el dret civil aragonès (o el català) és millor en aspectes com el règim jurídic de la família o de les successions (les herències) que el dret castellà del codi civil. Podran fer el testament mancomunat (el de l’o per a l’atre, el valencià de tota la vida i que a nosaltres ens prohibeix el codi), tancar pactes successoris (igualment prohibits), acollir-se al consorci conjugal com a règim econòmic del matrimoni, reduir la legítima testamentaria i repartir-la amb major llibertat, o tenir el vidu o la vídua l'usdefruit universal dels seus béns sense necessitat de fer testament. 

I és que, en aquesta matèria, com en tantes altres, la competència és la regla del joc. Un règim jurídic millor, més avantatjós, desplaçarà a un altre que ho és menys quan competisquen entre tots dos. Els 100.000 aragonesos que viuen a Catalunya dubtaran a l'hora d'acollir-se a les lleis de la seua antiga Comunitat, perquè el dret civil català és, tècnicament, el millor del nostre país. No obstant açò, els valencians no tenim una altra cosa que oferir que un codi vuitcentista, antiquat en molts aspectes, però que agrada molt als notaris (d'ací), als polítics d'Albacete i Conca o a alguns catedràtics de Madrid que creuen saber-ho tot sobre la nostra terra perquè tenen un apartament a Santa Pola… 

En fi, ja està ací la història repetida com a farsa: desenes de milers de conciutadans que se sotmeten voluntàriament a un dret diferent del vigent a la Comunitat Valenciana, creant així una nova dualitat (o trialitat) com la de l'Edat Mitjana. És el retorn dels nostres avantpassats o, almenys, de la seua fantasmagòrica silueta. Els aragonesos podran acollir-se al seu dret, i els catalans al seu; però els valencians haurem de conformar-nos amb el castellà del codi civil, ja veu vostè. I encara que hem volgut dotar-nos d'un propi, més modern i millor, i així ho vam posar, negre sobre blanc, en l'Estatut d’Autonomia, en 1982 i en 2006, la coalició de forces entre el govern de Madrid, la seua delegació en la Comunitat i un Tribunal Constitucional fet a imatge i semblança seua no ho ha permès. 

I després es queixen alguns que si volem ressuscitar un dret mort. Encara no han entès el millor d'aquesta història. I és que també nosaltres hem llegit a Marx (Karl), i no volem reviure rituals buits o normes mortes, la qual cosa seria una farsa construïda sobre una tragèdia: l'abolició, en 1707, dels furs, un dret llavors plenament vital i ple de significat per a aquells valencians, que la van patir com un drama. El que volem és tenir la competència per a legislar sobre el dret civil amb la finalitat de poder competir amb la legislació d'altres territoris. El que volem és que la successió en les empreses familiars siga més natural i lliure, que no s'enfonsen pel mero fet de passar a una nova generació; volem que les persones amb discapacitat puguen veure complementada la seua capacitat d'obrar amb una figura tan senzilla com la de l'assistència, fugint del farfolla de la tutela i de l'amenaça de quedar-se sense dret de vot per sentència; volem que les parelles que així ho desitgen puguen instituir-se hereus mútuament en un sol testament –el mancomunat, de tanta tradició a la Comunitat Valenciana-; volem que els testadors tinguen una llibertat major a l'hora de disposar dels seus béns, arribant –si així s'acorda- a la llibertat de testar que va existir en la València foral; volem que el cònjuge vidu –quasi sempre, una dona- gaudisca d'una major protecció sense que siga menester recórrer a cauteles i pactes enrevessats; volem… (que el lector afija el que tinga per més convenient). Volem, per fi, ser com els catalans, els aragonesos o els bascos, no més, però tampoc menys (menys és el que som ara mateix, es mire per on es mire). Que els aragonesos que viuen en la Comunitat puguen optar per una mica millor abans de recuperar les seues velles lleis…

La veritat és que tot aquest embolic té dues solucions possibles. La primera, la redacció d'un codi civil únic per a tota Espanya, és en realitat una entelèquia (“situació perfecta i ideal que solament existeix en la imaginació”); qui els diga que aquesta és una via possible, els està mentint. Els catalans, bascos o aragonesos no van a renunciar a les seues lleis; a més, la primera que eixiria a defensar-les, i amb ferocitat, seria Encarna Roca, la magistrada catalana del Tribunal Constitucional que, no obstant açò, sí s'ha permès deixar-nos als valencians sense elles com a ponent d'una sentència lamentable des de qualsevol costat que es mire. L'altra solució, la veritablement viable, consisteix a permetre que la nostra Comunitat, les seues Corts i la Generalitat, puguen desenvolupar la competència arreplegada en l'Estatut, amb tranquil·litat i la prudència exigible, però sense les traves que fins ara ha posat el govern del país. I per a açò cal modificar la Constitució, introduint una clàusula ad hoc per al cas valencià, o ben recuperant la fórmula del dret autonòmic que ja va instaurar la II República, de manera que totes les CCAA que ho desitgen puguen crear normes en matèria de legislació civil. 

El que és clar és que ha arribat l'hora dels polítics. Les universitats, els col·legis professionals, les associacions, la societat civil, en fi, poden recolzar aquesta legítima reclamació mitjançant l'organització de cursos formatius, de jornades i congressos, d'actes d'afirmació a la manera antiga; però difícilment podran anar més enllà de fer pedagogia i pressionar al poder i als seus representants. Instar la reforma de la Constitució correspon als partits polítics; en el nostre cas, per història i per responsabilitat, als Corts. I no ens demanen més paciència, per favor: han passat 310 anys des de l'abolició; 175 des que el Col·legi d'Advocats va demanar que es recuperaren els furs que àdhuc pogueren ser útils; 86 des que un projecte d'Estatut regional reclamara per vegada primera la competència; 35 des de l'Estatut de 1982; 25 des del primer manifest pel dret civil valencià; 11 des de l'Estatut de 2006; i, la qual cosa és més important, un any sencer des de la sentència del Tribunal Constitucional que va enterrar una part d'aqueix Estatut sense que alguns s'immutaren. Eviten-nos, per favor, la vergonya de reviure els fantasmes dels nostres avantpassats. Alliberen-los, i, de pas, a nosaltres també. En les seues mans està…


Javier Palao Gil es director de la Cátedra Institucional de Derecho Foral Valenciano (UVEG), y vocal de la Junta Directiva de l´Associació de Juristes Valencians

Font original: Valencia Plaza

Traducció: Softvalencià

dimarts, 28 de març de 2017

Tribunal de les Aigües, prou més que una tradició



El “Tribunal de les Aigües de la Vega de València”, més conegut per la seua denominació abreujada de “Tribunal de les Aigües” és, sens dubte, la més antiga de les institucions de justícia existents a Europa. 

Una sessió setmanal 

La seua setmanal reunió, cada dijous de l'any, en el costat dret de la gòtica Porta dels Apòstols de la Catedral de València, constitueix cita obligada per a turistes, visites escolars, simples vianants, que es congreguen al seu al voltant a l'espera que les veïnes campanes del “Micalet de la Seu” donen les dotze hores per a contemplar el seu funcionament. 

Un Model de Justícia 

No hem d'arribar a l'errònia conclusió que es tracta d'un organisme folklòric i inoperant que la tradició ens ha llegat; doncs, després d'aqueixa senzillesa i simplicitat de funcionament, lliure de complicats protocols i fórmules jurídiques, s'amaga un model de justícia que l'home de l'horta ha respectat en una mil·lenària institució que ha sobreviscut a totes les reformes legislatives. 

Institució mil·lenària 

La nostra Mil·lenària institució segueix sent apreciada per la seua singularitat i perfecte funcionament constituint avui, sens dubte, un dels béns més preuats del patrimoni cultural valencià.Per aquestes i altres raons 

El Tribunal de les Aigües de la Vega de València va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l'any 2009.




dilluns, 20 de març de 2017

Derechos Forales (Compilaciones Forales)


Els Drets Forals representen singularitat de l'ordenament jurídic espanyol, tal com va posar en relleu DE CASTRO, constituint el resultat i la pervivència del llarg període històric que, arrancant del 711, va continuar al llarg de la Reconquesta. La unitat política espanyola aconseguida amb els Reis Catòlics va respectar, no obstant açò, aquesta singularitat; malgrat que, anys després, el comte-duc d'Olivares aconsellés una unitat legislativa. 

A l'adveniment borbònic, mitjançant la guerra de successió, es va imposar en algunes regions (concretament a Aragó, Catalunya, Mallorca i València) l'organització administrativa i judicial del Dret públic de Castella; però, pels Decrets de la Nova Planta es restableix a Aragó (1711), i es respecta a Mallorca (1715) i Catalunya (1716), els seus ordenaments peculiars, desapareixent el valencià. No obstant açò, i malgrat el que havia sigut expressat en el Dret de 1707, no es va dictar disposició unificadora alguna pel que concerneix Navarra i a les províncies Vascongades, les quals van seguir mantenint els seus règims tant civils com a polítics. 

Assenyala LA CRUZ que és en aquest moment quan el Dret Foral adquireix la seua fisonomia i els seus caràcters actuals. Quant al Dret navarrés es tindrà en compte en 1831, com a objecte de la Pau o Conveni de Vergara, signada pels generals  Maroto i Espartero, amb el qual es va posar fi a primera guerra carlista, si bé en el Decret de 29 d'octubre de 1841, donat també per Espartero, amb la finalitat de reestructurar les províncies carlistes, es va ometre qualsevol referència al Dret de vascongades. 

El problema, derivat precisament del foral, va a constituir-ho en enfrontament que suposava amb el moviment codificador i, consegüentment, la reunificació en un Codi modern, la publicació del qual va a retardar durant quasi vuitanta anys. Circumstància que es va veure recolzada per la polèmica sostinguda entre Savigny i Thibault, a Alemanya, on l'opinió del primer, defensora de l'anomenat «Dret dels pobles», significatiu resultat de l'escola històrica, va impedir també, per llargs anys, la codificació alemanya. 

El moviment codificador espanyol, que havia començat en dates primerenques, perquè arrancava des de les aspiracions il·lustrades del segle XVIII, i a través de l'ordre de la Junta del Principat de Catalunya de 1810, connecta amb el liberalisme de les Corts de Cadis, on ja es proposava la redacció d'un Codi Civil «per a tota la monarquia». 

Si incardinem la que es va denominar «qüestió foral» en la història del nostre segle XIX, podrem justificar el lògic fracàs del Projecte de 1851, de García Goyena, atès que encara es trobava sense resoldre el concernent al carlisme, que no conclourà, com a guerra oberta, fins a la finalització de la tercera guerra, en 1875. Per açò, fins a la coneguda Llei de Bases, no va a poder-se regular de manera uniforme, mitjançant l'acord d'arreplegar tot el Dret Civil comú, amb la possibilitat afegida de deixar subsistents, si més no provisionalment, els Drets Forals, que haurien d'anar-se incorporant al Codi mitjançant un sistema d'Apèndixs. Malgrat la bondat de la mesura, que no era una altra cosa que una fórmula de compromís, i l'especial interès que els foralistes havien de tenir en ella, l'única cosa que es va fer va ser la redacció, tardana (1925), del corresponent al Dret Foral d'Aragó. 

Després d'aquesta única redacció, existeix una època políticament conflictiva, que va a condicionar l'ulterior desenvolupament de «lo foral»; assenyalant gràficament DE CASTRO com «el particularisme, fomentat paradoxalment en les regions que amb fets més heroics havien demostrat el seu patriotisme, més pròsperes i privilegiades, rectores de la vida financera de la nació, culmina en la Constitució de 1931, que legalitzarà el separatisme, encara que no va acontentar als separatistes [...]». 

Posteriorment, passats alguns anys des del final de la guerra civil, l'escàs èxit del sistema d'Apèndixs va fer pensar en un altre de Compilacions. Així es va proposar pel Congrés Nacional de Dret Civil, celebrat a Saragossa del 3 al 9 d'octubre de 1946, arribant-se a la conclusió, a través d'una vella idea que es reprenia, de la possibilitat i conveniència de redactar un Codi general de Dret Civil. El suggeriment va ser arreplegat en el Decret de 23 de maig de 1947, pel qual es van crear Comissions, amb la comesa de sistematitzar les institucions històriques de cada territori, tenint en compte la seua vigència i aplicabilitat en relació amb les necessitats i exigències del present, adaptant-se al sistema del Codi Civil i evitant coincidències i repeticions. Per a la seua realització es van constituir Comissions a Aragó, Catalunya, Balears, Galícia, Àlaba i Biscaia (O. de 24 de juny de 1947). 

Les Compilacions publicades, fruit de la iniciativa de Saragossa, van ser les següents: Biscaia i Àlaba (per Llei de 30 de juliol de 1959); Catalunya (Llei de 21 de juliol de 1960); Balears (Llei de 19 d'abril de 1967), i Navarra (promulgada com a Llei directa, per prerrogativa del Cap de l'Estat, l'1 de març de 1973). 

Amb l'adveniment de la democràcia, la Constitució de 1978 ha obert un nou llit als Drets forals o especials, que poden entendre's ja com a Drets civils autonòmics, i que s'han vist considerablement ampliats gràcies a la lectura de l'article 149.1.8a. de la pròpia Carta Magna; el que ha portat com a conseqüència una revisió de les Compilacions, a més d'una regulació especial que ha superat amb escreix les antigues regions forals, ressorgint, potser com a qüestió més destacable, el Dret valencià. Després del nou Congrés de Saragossa, de 1981, es va obrir bretxa amb la modificació de la Compilació de Catalunya, per Llei de 20 de març de 1984 (Text Refós de 19 de juliol), a la qual va seguir Aragó i la reforma de l'article 63 de la Compilació balear. 

Per tant, el nostre sistema actual quant als denominats Drets forals o especials seria el següent: 

País Basc:

La legislació de Biscaia i Àlaba, que s'havia establit en principi com un vertader «estatut agrari», s'ha anat enriquint al voltant de la comunicació foral de béns i les institucions successòries autòctones. 

La seua actual legislació, després de la modificació parcial (article 13) del seu Dret Civil, duta a terme per la Llei 6/1988, de 18 de març, està constituïda per la Llei 3/1992, d'1 de juliol, del Dret Civil Foral del País Basc, per la qual es derogava la Llei de 30 de juliol de 1959, i per la Llei 3/1999, de 26 de novembre, de modificació de la Llei de 1992, quant al Fur Civil de Guipúscoa (B.O.P.V. de 28 de març de 2000), i pel qual s'ha desenvolupat, a través de l'antic article 147, el concernent al caseriu guipuscoà i a les seues formes de transmissió. O, la qual cosa és el mateix, que abasta ja a les tres províncies basques, respectant les següents singularitats: la doble biscaina de les dotze viles i les ciutats d'Orduña i Bilbao; el Fur d'Ayala, i l'aplicació a Àlaba (Valle de Llodio i Terra de Aramayona) del Dret biscaí, i la nova extensió a Guipúscoa amb la singularitat que acabem de destacar. 

El seu actual sistema de fonts està constituït per la llei, el costum i els principis generals del dret que ho inspiren, d'acord amb la seua tradició; per la jurisprudència que establisca la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, i, a falta de norma foral aplicable, el Codi Civil i les altres disposicions de caràcter general; havent consagrat el principi de llibertat civil. 

Catalunya: 

L'antiga Compilació de 1960 va ser modificada parcialment per la Llei 13/1984, de 20 de març, i novament pel Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, Compilació del Dret Civil de CatalunyaA més d'açò, ha de destacar-se l'existència d'un Codi de família, que havia sigut anunciat reiteradament (així, el preàmbul de les Lleis 10 i 12/1996, de 29 de juliol, d'Aliments entre Parents i la Potestat del Pare i de la Mare. B.O.I. de 23 d'agost de 1996) i que va ser publicat com a Llei 9/1998, de 15 de juliol, en el D.O.G.C. núm. 2.687, de 23 de juliol, i en el B.O.I. núm. 198, de 19 d'agost de 1998. 

La legislació catalana, l'àmbit territorial de la qual segueix constituït per les quatre províncies, comprèn el que s'ha denominat Dret Civil de Catalunya, i és ja una legislació completa, tendent a la consecució d'un Codi Civil propi. El seu sistema actual de fonts està constituït per les disposicions del Dret Civil de Catalunya; el Codi Civil, i les restants disposicions d'aplicació general. 

Balears:

Ha modificat la seua antiga Compilació de 1961 mitjançant la Llei d'11 d'abril de 1985 (quant a l'article 63, referent als censos i alous), i ha sigut substituïda per la nova Compilació del Dret Civil de Balears, Decret Legislatiu 79/1990, de 6 de setembre. El seu sistema de fonts està constituït pel Dret Civil de les Illes Balears (on ha de distingir-se entre les Balears pròpiament dites i les Pitiusses, formades per Eivissa i Formentera); el costum del Dret balear, i el Codi Civil i les altres lleis civils estatals que no s'oposen als principis de l'ordenament jurídic balear. 

Galícia:

Modificada la Compilació de 1963 per la Llei 7/1987, de 10 de novembre, ha tornat a ser novament modificada per la Llei 4/1995, de 24 de maig, de Dret Civil de Galícia, ha substituït l'antiga regulació dels foros, ja desapareguts, per una regulació dels drets familiars i successoris, on es recupera novament la societat familiar; així com per alguns drets reals i institucions d'arrelament en el mitjà rural gallec. 

El seu actual sistema de fonts ho constitueixen els usos i costums propis de Galícia; les normes de la Compilació; les altres lleis gallegues que ho conserven, desenvolupen o modifiquen, i el Codi Civil i les altres lleis civils comunes com a supletòries i sempre que no es troben en contradicció amb els principis de l'ordenament jurídic gallec. 

Aragó:

Ha substituït la seua Compilació de 1967, per la nova Compilació del Dret Civil d'Aragó, Llei 3/1985, de 21 de maig. L'ordenament jurídic aragonès és també un altre dels ordenaments complexos, on poden contemplar-se la majoria de les institucions civils, i especialment pel que fa a dret familiar i successori. 

El seu actual sistema de fonts està format per la llei, el costum, que especialment es destaca a Aragó, i els principis generals en què tradicionalment s'inspira el seu ordenament jurídic. Quant al Dret Civil general de l'Estat s'aplicarà com a supletori només a falta de normes aragoneses i d'acord amb els principis que les informen; sent igualment destacables el reconegut principi standum est chartae

Navarra:

La Compilació de 1973 ha sigut modificada per la Llei Foral 5/1987, d'1 d'abril, en la qual es consagra el Fur Nou de Navarra (per Reial decret-Llei 38/1978, de 5 de desembre, B.O.I. de 6 de desembre de 1978, s'havia modificat la Llei 50 de la Compilació), i que ha vingut a constituir un dels ordenaments més complexos i, alhora, més perfectes de l'ordenament espanyol. 

La seua prelació de fonts està constituïda, en primer lloc, pel costum; les lleis de la Compilació; els principis generals del dret navarrés, entre els quals cal destacar els principis paramiento llei vienze i paramiento fur vienze, així com la llibertat civil, essencial al Dret navarrés, i per la qual les lleis es presumeixen dispositives. 

Fur del Baylío:

Amb caràcter de Fur municipal i reconeixement des de la Pragmàtica de Carlos III de 1778, recollida en la Llei XII de la Novíssima Recopilació, manté una única institució: la comunicació de tots els béns que els cònjuges aporten al matrimoni o adquirisquen per qualsevol raó, subjectant-se a la seua partició com ganancials. 

Aquest Fur, que, en l'actualitat, és motiu d'especial estudi i atenció, té un extens àmbit d'aplicació que abasta, segons l'opinió més generalitzada, un conjunt de pobles i enclavaments pertanyents a cinc partits judicials de la província de Badajoz: Alburquerque, Jerez de los Caballeros, Olivenza, Fuent de Cantos i Fregenal de la Serra.




Derecho Civil Común y Derecho Civil Propio

Fotos actuals del Tribunal de les Aigües








diumenge, 19 de març de 2017

Autonomia política i dret civil valencià: Vides paral·leles?


Enguany els valencians ens disposem a celebrar els 35 anys de l’Estatut d’Autonomia, la llei que en 1982 ens dotà d’un règim d’autogovern polític que recordava, en algunes de les seues formes, a aquell que els furs havien fornit fins a 1707. Pocs recorden ja el tortuós camí que va conduir des del Plenari de Parlamentaris del País Valencià a l’aprovació de l’Estatut. Fou un lustre farcit d’il·lusions i d’esperança, però també de conflictes i brega, de pactes no respectats i acords que quedaren oblidats. Aquell escenari traçat en un clarobscur ens deixà un text igualment imprecís, amb defectes, llacunes i alguna contradicció. 

Dins d’eixa història hi ha un episodi no massa conegut –cada volta menys- però que hui potser val la pena recordar. A cavall dels anys 1978 i 1979, el Consell preautonòmic del País Valencià, reunit a Morella, acordà per unanimitat de tots els partits (PSOE, UCD, PCE, PSP i AP, casualment un “pentapartit”) iniciar el procés que havia de dur a l’establiment del tan desitjat autogovern. La Constitució espanyola, que acabava d’aprovar-se en referèndum, determinava dues formes d’accés a l’autonomia: la de l’article 151, coneguda com “la via ràpida”, que també dotava a les comunitats d’un sostre competencial més elevat; i la de l’article 143, “la via lenta”, pensada per a regions i províncies sense un caràcter marcadament nacional o històric. Doncs bé, el Consell va decidir, amb la mateixa unanimitat, iniciar el procés d’acord amb l’article 151 i reclamar la promulgació de la llei de referèndum autonòmic. 

Però abans d’arribar-hi, la Constitució exigia que la iniciativa rebera el suport de les tres Diputacions provincials i, a més, de les tres quartes parts dels municipis de les províncies afectades que –encara més- havien de representar la majoria del cens electoral; i tot això, en un termini màxim de sis mesos. La prova semblava insuperable: parlem d’uns 410 municipis (la Comunitat en tenia 535) amb més d’1.300.000 votants (el cens n’era d’uns 2.550.000). El Consell encetà el procés encoratjant als valencians a participar-hi, fent “una crida a tots els ciutadans de tots els municipis del País Valencià perquè estimulen els nous Ajuntaments democràtics a sumar-se al present acord del Consell”. 

Doncs bé, lluny d’amoïnar-se, la societat valenciana anà per feina de seguida. El president Albinyana i alguns col·laboradors es llançaren a recórrer el País Valencià poble a poble, ciutat a ciutat, explicant l’acord i demanant-hi el suport. En una data emblemàtica, el 25 d’abril de 1979, els ajuntaments de Picanya i Bellreguard aprovaren les primeres mocions; sis mesos després, el 98% dels municipis (524), que representaven el 99% del cens electoral, s’havien sumat a la petició. Tota la documentació es presentà al Congrés dels Diputats, a Madrid, mentre el president Albinyana començava a preparar el referèndum, previst per al 28 de febrer de 1980. Les enquestes auguraven una àmplia majoria en les tres províncies: el País Valencià accediria al règim autonòmic per la “porta gran”, la de l’art. 151. 

La història posterior és més coneguda. A Madrid –com sempre- UCD i PSOE començaven a gelar el procés amb una Llei que canviava les regles i obligava a tornar a iniciar-lo. Albinyana havia dimitit dies abans... L’Estat començà a ofegar econòmicament al Consell (amb un pressupost anual de 12 milions de pessetes, uns 72.000 euros), mentre la UCD pactava amb el PSOE d’Alfonso Guerra reconduir el procés per la via de l’article 143, una via que només volien uns pocs a terres valencians, i que no era la triada pels municipis. En el context de la “batalla de València”, finalment s’aprovà un Estatut, l’anomenat “de Benicàssim”, la trista tramitació del qual ens va contar Alfons Cucó en Del roig al blau. Aquells fets van tacar el full de serveis de molts polítics, des d’Abril Martorell o Emilio Attard a Joan Lerma: havien decidit substituir la voluntat popular pel tactisme i la conveniència personal –el politiqueo de tota la vida-. La història –i em referisc als estudis que comencen a publicar-se- acaba posant a cadascú en el seu lloc... Només comparar este procés autonòmic amb l’andalús encara hui dia fa feredat i mostra com un llibre obert el per què els valencians encara som ciutadans de segona (o tercera) categoria. 

El text de l’Estatut era molt estrany i artificial: s’aprovà a través de l’article 143, però assumia les competències pròpies d’un del 151... Per tant, hi calgué promulgar una llei orgànica, la LOTRAVA, per transferir les esmentades competències. Allò era un pegat que, a més, amb els anys es mostrà deficient i, en alguns casos, ineficaç. Aquella negociació tan dolenta és a la base de problemes posteriors que encara arrosseguem, com ara l’infrafinançament o la manca d’inversions de l’Estat en estructures i serveis. I també –com no- de l’embolic del dret civil valencià. Ara ens diu el Tribunal Constitucional que la LOTRAVA no va transferir el que molts pensàvem que sí que havia transferit: d’aquelles noces, estos confits... 

Quan l’Associació de Juristes Valencians es va plantejar el desembús de la situació en què es trobava el nostre dret civil, amb tres lleis recorregudes davant el TC i el menyspreu sistemàtic de l’Estat central,tornà els ulls a aquella experiència que, si bé fallida, possiblement va ser l’última en què tots els valencians érem d’acord. Després de dos manifests exitosos (1992 i 2004) però amb poca repercussió social i política, per haver estat centrats en institucions i corporacions públiques i privades, l’Associació decidí llançar, el 29 de juny de 2015, un tercer manifest en suport del dret civil valencià i demanant la retirada dels recursos davant el TC. Ara bé, en este cas s’hi sol·licitava l’adhesió a 150 municipis de la Comunitat Valenciana; es clar que es buscava igualment la de partits, sindicats, associacions de tota classe, universitats, etc., i, per descomptat, la de la Generalitat, les Corts valencianes i les tres diputacions. Però l’eix de la campanya eren els ajuntaments, com en l’any 1979. També ací calgué anar a pobles i ciutats per a explicar la moció i el que es buscava amb la campanya, telefonar, insistir, cercar complicitats i aliances, organitzar actes (a València, Borriana, Ontinyent, Benifaió, Benicarló i el pròxim dia 9, a Canet d’en Berenguer). D’esta manera, al final d´octubre s’aprovava la primera moció a Benifaió. Començava així un roser de ratificacions. En abril de 2016 la ciutat de València, el cap i casal, en feia el 40. A l’estiu arribava el centenar i, finalment, abans d’acabar l’any es complia l’objectiu: 150 municipis, que representaven a més de tres milions de ciutadans, havien aprovat la moció. Però com sovint s’esdevé en les empreses humanes, esta va escapar de les mans dels seus creadors i cobrà vida pròpia: pobles i ciutats es transmetien el text i este era referendat en llocs on no s’havia enviat. A hores d’ara, ja són 175, ambvora 4 milions de valencians. 

És a dir, parlem de una tercera part dels nostres municipis; però entre ells estan tots els que tenen més de 25.000 habitants, amb dues excepcions, Castelló i Villena, on esperem que s’aprove ben prompte. Cal advertir que molts pobles xicotets no poden aprovar esta classe de mocions per causa dels seus reglaments interns. I no és el mateix demanar l’autonomia, com es va fer en 1979, una cosa que tots coneixien i amb la que estaven d’acord, que donar suport al dret civil valencià, un producte molt més tècnic i complex. Amb tot, en el cas de la població, la dada és aclaparadora, ja que suposa el 80% de la de la Comunitat Valenciana, i continua creixent... En este sentit, pensem que els nostres objectius s’han complit, i amb escreix. Les magnituds referendàries d’allò aconseguit fan, al nostre parer, que la pilota passe a la teulada de l’Estat. ¿Què hi pensa fer al respecte la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana? ¿Mantindre’s amb els braços plegats, com fins ara? Cal que li recordem els articles 22 i següents de la Llei 6/1997, d’Organització i Funcionament de l’Administració de l’Estat? El ministre de Justícia coneix el problema, però no sap com solucionar-lo. Sembla que la clau es troba en la totpoderosa vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría que, pel que diuen, s’ha mudat a viure a Barcelona; potser algun dia ens pararà un poc d’atenció... 

Però no solament hem d’esperar a vore què ens diuen des de més enllà de Contreras –poc i roí, com sempre-. Deia Marx que la història es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia, i la segona, com a farsa. La història de la gènesi del nostre Estatut d’Autonomia ja va tindre, en molts aspectes, tons de tragèdia. Anem a repetir-la? Una altra vegada, tenim una immensa majoria municipal que demana l’exercici normal d’una competència recollida en el nostre Estatut. I que ningú s’enganye respecte d’eixa majoria. Ara que els ajuntaments pengen en les seues webs les gravacions dels plens, podeu vore els debats en què s’aproven estes mocions: discussions intenses, autèntics exercicis de pedagogia per part dels proposants, una anàlisi molt il·lustrativa del que suposa poder legislar en matèria del dret civil o com es desmunta la idea de què tot això pretén trencar Espanya... Són hores i hores de debats que avalen la validesa de les mocions aprovades. I, front a això, què van a fer el Consell i les Corts Valencianes? Tornaran a trair eixa voluntat popular manifestada municipi a municipi? Tornarem al politiqueo que destruí l’esperit autonòmic del 1979 i el substituí pel succedani que va ser l’Estatut de Benicàssim? Tornaran a prevaldre tactismes, personalismes i interessos particulars, com estem veient en alguns casos? I l’actuació al diktat de Madrid? Com entendre –y com explicar- que un partit vote a favor en els ajuntaments, i després s’abstinga o vote en contra en les Corts o a Madrid? Ens obligaran a que el nostre dret civil siga un grapat xicotet de costums agraris vuitcentistes, contra l’opinió molt majoritària de la societat valenciana? Eixa seria la farsa, sens dubte... 

Ens ho han dit per activa i per passiva, el TC i els municipis: cal la reforma constitucional en este punt. I sabem com es pot fer d’una manera senzilla (i els polítics, també). I que ningú tracte de desanimar-nos amagant amb la celebració d’un referèndum nacional: si s’ha de celebrar, que es faça. Des del primer moment hem buscat l’opinió de la base social a través de la unitat política essencial, que és el municipi (sense deixar de banda les agrupacions típiques de la societat civil: associacions, fundacions, corporacions...). Ningú ha de donar-nos, a hores d’ara, lliçons de democràcia. Més bé al contrari: una volta eixes bases s’han pronunciat, allò vertaderament democràtic seria dur a terme la seua opinió. És justament el que no es va fer l’any 1979, i encara arrosseguem les conseqüències. No tornem, doncs, a cometre les mateixes errades del passat. Que la farsa, lluny de la política, reste confinada a l’àmbit del teatre, que és el seu hàbitat natural... 

Colofó: d’interès i desinteressos 

Fa pocs dies, el degà del Col·legi Notarial de València deia, respecte del dret civil valencià, que “no ha habido ningún interés” (sic). Doncs bé, setmanes enrere, quan el Ministeri de Justícia començà a preparar l’examen d’accés a l’Advocacia, dirigí un escrit a la Facultat de Dret de la Universitat de València demanant preguntes sobre dret civil valencià. És veritat que queda ben poca cosa, però la Facultat es va prendre interès i va fer l’esforç d’enviar-les, referides a la Llei de contractes agraris. Doncs bé, cap d’elles no figurava en l’examen. Els estudiants valencians quedaven assimilats al dret civil comú (el del Codi Civil): tornem a 1707 novament. Això sí, podien fer l’examen en valencià. D’esta manera, eren els únics que, amb una llengua pròpia diferent del castellà, havien d’aplicar solament el dret castellà del Codi Civil: l’ombra allargada de la Nueva Planta, una altra vegada. Però torne a l’inici: de qui ha sigut el desinterès en este cas? Del Ministeri, evidentment, i com en altres ocasions (no fa més que planxes, en els últims mesos). Tampoc espere una nota de Francisco Cantos demanant una explicació per l’oblit. Però de vegades és tan fàcil generalitzar i sentenciar... 


Javier Palao Gil és director de la Càtedra Institucional de Dret Foral Valencià (UVEG). Vocal de la Junta Directiva de l’Associació de Juristes Valencians