divendres, 9 de febrer de 2018

El president del Consell d'Estat defensa el dret civil valencià


L'exministre Beccaria reconeix en el Congrés la seua rellevància històrica i defensa la recuperació 

Seu del Consell d'Estat a Madrid
El dret civil valencià té suports sensibles a Madrid. El president del Consell d'Estat, José Manuel Romay Beccaria, va reconèixer en la seua compareixença en el Congrés dies arrere la rellevància històrica del dret civil valencià i fins i tot va defensar la seua recuperació per a evitar greuges contra els valencians.

Beccaria va comparèixer en la comissió de reforma de l'Estat Autonòmic. També en el mateix fòrum, el catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València Joan Romero va reclamar la reforma constitucional per a solucionar la discriminació del dret civil valencià.

Per aquest motiu, des de l'Associació de Juristes Valencians es posa l'accent en el rellevant d'aquestes declaracions públiques, que vénen a reforçar la necessitat d'una implicació directa de totes les forces polítiques per a la defensa de la integritat estatutària i la reintegració de la competència, segons ha explicat el seu president, José Ramón Xirivella.

Beccaria va respondre en el Congrés a una pregunta del portaveu de Compromís, Joan Baldoví i va assegurar: «Em semblarà molt bé que el dret foral valencià tinga el reconeixement que es mereix i que se cerquen les solucions legislatives adequades perquè puga tenir el mateix reconeixement que els altres. No crec que calga fer de menys al dret foral valencià i sobre açò pense que caldrà cercar una solució d'acord amb el conjunt de l'ordenament jurídic i evitar aqueix greuge si la C. Valenciana ho està vivint així», va assenyalar.

Suport de Joan Romero

Està declaració suposa segons el parer de AJV un recolzament per a la reintegració de la competència per a legislar en en virtut del dret foral, abolit per «just dret de conquesta».

El Govern sistemàticament ha recorregut les lleis de dret civil valencià com a unions de fet, règim matrimonial o custòdia compartida. A més, Romero va defensar també que qualsevol reforma que es realitze en la Constitució ha de resoldre la qüestió del dret civil valencià. La AJV assegura que seguirà treballant fins a revertir el que considera un greuge.


Articul escrit per: Carlos Alós
Publicat a: Levante EMV
Traducció: Softvalencià

 

dilluns, 29 de gener de 2018

Dret civil i drets socials: pràctica i teòria


Un fantasma recorre el món de la diversitat funcional: el de les persones que, patint una gran discapacitat, amb el transcurs dels anys han perdut als seus pares. Quan açò succeeix, han de ser els germans, o els cosins –fins i tot algun veí– els que assumisquen la tutela d'aquestes persones, doncs generalment no poden valer-se per si mateixes.

Foto: AVEPACE

Però l'exercici de la tutela és molt onerós: per a començar, el tutor ha de dipositar una fiança que assegure el compliment de les seues obligacions, i ha de fer un inventari dels béns del tutelat; en tot açò intervé l'Administració de Justícia (jutge, fiscal i secretari judicial), en un procés bastant enutjós, i a voltes una miqueta desagradable, que pot durar diversos mesos. El pitjor ve després: el tutor o tutora han de vetlar pel tutelat i procurar-li aliments i una formació integral, fomentar la recuperació de la seua capacitat i la seua inserció social, i informar al jutge anualment sobre la seua situació. A més, estan obligats a rendir comptes de la seua administració també cada any (un altre procediment judicial molt pesat) i a representar legalment al tutelat. I quan acaba la tutela, encara espera un procés més res senzill… El pitjor és que la curatela, que és la institució dissenyada per als casos en què la incapacitat de la persona és menor, resulta en la pràctica igual d'onerosa i de rígida. Clar: són institucions vuitcentistes que vénen de temps més antics i s'ajusten poc i malament a una societat del segle XXI i a l'era d'internet. 

Quin és el resultat de tot açò? Doncs que, cada vegada més, els familiars d'aquestes persones tracten d'excusar-se de l'exercici de la tutela, fent valdre a voltes raons que són ben pelegrines o poc veraces. Mes no hem de culpar-los: tots entenem que una cosina no és una mare, i que els anomenats a la tutela tenen les seues pròpies famílies i responsabilitats; la sobrecàrrega que se'ls produeix pugues no ser tolerable o causar altres dificultats greus en la seua vida quotidiana. 

Arribats a aquest punt, intervenen les institucions tutelars, persones jurídiques que no tenen finalitat lucrativa i entre les finalitats de la qual figura la protecció dels menors i incapacitats; poden ser públiques o privades (fundacions, generalment). Però tenen els seus problemes, econòmics i de gestió, i tracten de cobrir les seues obligacions entre destrets i complicacions. La pròpia Generalitat acaba d'aprovar un decret per a ordenar les competències i serveis relatius a les seues funcions de tutela; el primer que ens diu el preàmbul és que l'organització vigent fins ara era “clarament insuficient per a poder atendre i gestionar la totalitat de casos i poder complir les obligacions que comporta la funció tutelar” i “inadequada per a fer front a la realitat creixent dels càrrecs tutelars assumits per la Generalitat”. Açò ja ho sabíem els que tenim alguna relació amb la matèria… 

El dolent és que aquesta insuficiència i falta d'adequació són lesives dels drets de les persones, i açò sí que és greu, doncs s'ha estat produint durant molts anys i encara avui persisteix. La tutela per part d'un familiar sempre és més propera, més efectiva, més protectora de les seues possibilitats i drets, per exemple, a l'hora d'evitar que una sentència en un procediment d'incapacitació prive a la persona del dret de sufragi, una pràctica habitual entre uns jutges poc habituats a conèixer l'abast real de la discapacitat d'una persona: que no puga parlar no significa necessàriament que no sàpia a qui vol votar en unes eleccions. No fa falta comentar en un blog com aquest els efectes civils i polítics que comporta privar a algú d'un dels drets més antics que va concebre l'ésser humà. 

A més, a la Comunitat Valenciana una part rellevant de l'atenció a les persones amb discapacitat –em referisc a residències, centres de dia, pisos tutelats, tallers ocupacionals, etc.– es presta de forma conveniada a través d'entitats sense ànim de lucre que revesteixen la forma d'associacions o fundacions, i mitjançant un règim de subvencions anuals. És com l'educació concertada, però amb més precarietat i menys estabilitat i suport oficial… Aquesta manca de serveis socials públics és una altra de les xacres que devem a la inexistència d'una xarxa creada prèviament per l'Estat i a la falta de finançament que patim els valencians des de fa ja molt temps a través dels pressupostos generals de l'Estat. 

Doncs bé, cada vegada més aquestes entitats acaben incloent entre els seus associats a persones tutelades per institucions; i si aquestes no funcionen bé, el perjudici es reprodueix. Quan es decideixen les polítiques, els objectius i les activitats associatives, sol ocórrer que no hi haja ningú que els represente de manera efectiva; per contra, les persones que encara estan sota la tutela dels seus progenitors sí veuen els seus interessos –a voltes, ben concrets– presentats i defensats. La gent ho veu normal i s'habitua a açò, però en el llenguatge dels drets no ho és, en absolut, i no podem ni devem resignar-nos… 

L'actual sistema, doncs, no serveix en la pràctica per a “poder complir les obligacions que comporta la funció tutelar” –com diu el decret-. No obstant açò, resulta que els catalans han dissenyat en el seu codi civil diversos instruments de protecció que permeten respectar els drets, la voluntat i les preferències de cada persona, amb principis de proporcionalitat i d'adaptació a les seues circumstàncies. Han tractat d'incorporar la Convenció de Nova York de 2006 sobre els drets de les persones amb discapacitat, procurant restringir el menys possible la seua autonomia personal. Destacaré una novetat: l'assistència, una institució que facilita modular i adaptar l'ajuda per a aquelles persones amb certs límits, físics o psíquics, però sense que siguen de gravetat suficient perquè siga necessari declarar-les incapaços; de pas, resulta de molta més fàcil gestió per als familiars, amb el que aquests no la rebutgen instintivament.


Recorde ací les dificultats de tot tipus que va caldre vèncer per a arribar a un consens a l'hora de redactar l'article 12 de la Convenció. La raó va ser que suposava un canvi essencial, una revolució copernicana en la regulació de la capacitat legal de les persones amb discapacitat, sobretot quan fa falta la intervenció d'un tercer per a prendre decisions en el seu lloc: la Convenció va establir com a principi el reconeixement de la igualtat d'aquestes persones davant la llei, la qual cosa suposava garantir que la modificació de la capacitat d'obrar de les persones que no estigueren en condicions de gestionar per si soles els seus interessos havia de ser l'estrictament necessària per a la seua adequada protecció, i complir els requisits de proporcionalitat i adequació per fi perseguit. 

Espanya va ratificar la Convenció i el seu Protocol Facultatiu el 21 d'abril de 2008, i va entrar en vigor el 3 de maig d'aquell mateix any. Per a la seua incorporació a l'ordenament nacional, es va aprovar la Llei 26/2011, d'1 d'agost, d'adaptació normativa a la Convenció Internacional sobre Drets de les Persones amb Discapacitat, que al seu torn va modificar una vintena de lleis; però, curiosament, cap d'elles era el codi civil. Un forat d'aquestes dimensions va portar al Partit Popular a introduir en el Senat una Disposició Addicional (la 7ª), que preveia que, en el termini d'un any, el Govern remetria a les Corts un projecte de llei d'adaptació de la normativa estatal per a donar compliment a l'article 12 de la Convenció, reformant el CC i la LEC. 

Es posaria així l'exercici de la capacitat jurídica de les persones amb discapacitat en igualtat de condicions que les altres en tots els aspectes de la vida, introduint les modificacions precises en el procés judicial de determinació de suports per a la presa de decisions de les persones que la precisaren. Però el mateix partit que va introduir la necessària esmena a la llei, es va oblidar d'ella en arribar al poder a finalitats d'aquell mateix any… És més, la Llei 15/2015, de Jurisdicció Voluntària, a pesar que deia perseguir (en l'exposició de motius) l'adaptació de la normativa espanyola a la Convenció i, més concretament, al seu art. 12, no obstant açò, no contemplava cap mesura de desenvolupament d'un sistema de suports a la presa de decisions de les persones amb discapacitat. Es va deixar escapar així una gran oportunitat per a aprofundir en l'exercici ple dels drets i la igual capacitat jurídica de les persones amb discapacitat. I al final del camí, resulta que els instruments de protecció segueixen sent, sense amb prou faenes canvis, els mateixos que en el segle XIX: la tutela i la curatela. 

Una situació com la descrita (sobre la discriminació que a la Comunitat Valenciana suposa la figura de la tutela de persones amb discapacitat), no es produiria si la Generalitat valenciana poguera exercir amb plenitud la competència sobre el dret civil que li reconeix l'Estatut d'Autonomia, i que un Tribunal Constitucional cada vegada més contestat i més desautoritzat per la seua pròpia activitat jurisprudencial ha cercenat amb unes sentències lamentables. 

I és que, en aquest, com en punts altres casos, el Govern de Madrid fa com el gos de l'hortelà: no menja ni deixa menjar. Ha tingut una dècada per a donar compliment al previst en la Convenció de 2006, però no ha fet ni amago… Ara bé, si alguna comunitat autònoma tracta, per la seua banda, de millorar la legislació o de fer el treball que el Govern declina, ací estarà l'Advocacia de l'Estat per a, amb la col·laboració del Tribunal Constitucional, frustrar l'intent. Ho acabem de veure amb el decret de la Generalitat valenciana que regulava l'accés universal a la sanitat, anul·lat per una altra sentència igualment infortunada que fa poc glossava Ignacio Durbán en aquest mateix blog. I és que una de les tragèdies de la recentralizació que experimenta aquest país aprofitant l'excusa de la crisi, és que s'ha encebat en els drets socials de les persones. Ho posava negre sobre blanc el professor Joaquín Torns en un treball que pot descarregar-se ací.

I pel que fa a la Comunitat Valenciana, és evident que, quant als drets socials, econòmics i culturals, quanta més autonomia, i a tots els nivells, millor. L'Índex de Desenvolupament dels Serveis Socials ens segueix situant a la cua d'Espanya quant a la valoració, però també reconeix que “cap Comunitat ha realitzat un esforç tan lloable i tan dur” en aquests últims anys per a eixir d'una situació prèvia desastrosa. No vull pensar en què passaria si el finançament anara la justa i aqueixos 1.500 milions d'euros que volen cada any es quedaren ací… 

Però no tot és qüestió de diners o d'infraestructures. També has de poder fer-ho sense traves ni travetes. I en aquest cas, per desgràcia, voler no és poder… A voltes, algun company de treball o algun amic em pregunta per les raons del treball incessant en què em vaig embarcar fa molts anys per a reivindicar que la nostra Comunitat puga legislar en matèria de dret civil. I, parafrasejant la declaració d'independència dels Estats Units, un just respecte al judici de les persones exigeix que declare les causes que m'impulsen a aquesta tasca. Perquè són diverses i no totes es relacionen amb un presumpte nacionalisme o particularisme curt d'ales, del que vinc vacunat a força de lectures i experiències: que la Humanitat és una em va quedar clar en llegir, fa dècades, el deliciós pròleg de Bartolomé de les Cases a la seua Història de les Índies

El dret civil és un ordenament que concerneix a drets fonamentals de les persones, al seu exercici i disponibilitat, i de forma directa i indirecta. La complexitat d'una institució com la tutela provoca que parteix d'un col·lectiu especialment sensible, el de les persones amb discapacitat, es puga veure afectat en el gaudir dels seus drets –en realitat, ja ho està–. Catalunya ha pogut fer front a aquest repte i, de pas, ha adaptat les seues normes a la Convenció, perquè disposa de competència per a fer-ho. La Comunitat Valenciana, que té excel·lents professionals, acadèmics perfectament preparats i uns polítics sensibles en la matèria, no pot fer gens. Ho ha intentat, però, com sempre, un Govern central més preocupat de perseguir que de procurar i un Tribunal Constitucional enformat i dòcil pel joc de majories que ho determina, ho han impedit. 

Des de molt temps arrere vinc sostenint que, en un país com el nostre, els parlaments regionals tenen major proximitat i millor coneixement dels problemes dels ciutadans de les seues respectives comunitats. Aquesta característica s'exacerba en moments com l'actual, que un sol assumpte –el “procés”– manté paralitzats al Govern i a les Corts generals. Qualsevol qüestió que planteges rep la mateixa resposta: “Ara no és el moment”. I, en algunes coses, portem així dècades. D'ací la importància de reivindicar –i obtenir eventualment– la nostra potestat per a legislar sobre el dret civil. Deixarem de dependre d'aquells que ni tan sols saben que existim, ens igualarem a moltes altres comunitats autònomes espanyoles i disposarem d'un instrument rellevant de millora i desenvolupament social. 

Perquè la potestat de legislar en matèria de dret civil, si es fa bé, obri la porta a moltes coses, com m'indica el meu company Rafael Verdera, que està treballant sobre aquestes qüestions: a regular la relació de parella, reforçant la posició de la part més feble –la dona i els fills, habitualment– en aspectes com l'habitatge, els aliments i ajudant a prevenir de forma més eficaç la violència de gènere; a canviar el model d'assistència a les persones amb discapacitat, superant el model exclusivament judicial, flexibilitzant els mecanismes d'assistència familiar, regulant millor la guàrdia de fet o creant figures noves com els anomenats contractes de convivència no familiar; a revisar els postulats tradicionals de la pàtria potestat i les relacions entre pares i fills –també amb rols cada vegada més habituals, com a padrastres i madrastres–; fins i tot la modificació d'aspectes concrets de les lleis successòries –la legítima o l'ordre de la successió intestada, per exemple– pot resultar essencial per a la protecció dels drets de les persones més febles. 

A tot açò no faria falta donar-li moltes voltes si des del Govern espanyol s'impulsara una bona política legislativa sobre aquestes qüestions. Però no és així: d'igual manera que seguim amb les mateixes legítimes, els mateixos tipus de testament o el mateix règim econòmic matrimonial que en el codi civil de 1888 –amb origen en el dret visigot–, els mecanismes d'assistència a les persones amb diversitat funcional no són més recents… Aquesta legislació no va a arribar ara, ni és previsible en molt temps. I en societats com les nostres, cada minut que passa és una ocasió perduda i un perjudici irrogat. 

Per totes aquestes raons, i alguna més que no afegiré ara, estic convençut que, en matèries com aquesta, és millor si una comunitat autònoma disposa de la potestat per a regular el seu propi dret civil, com ja la tenen Catalunya, Aragó o el País Basc. Aquesta és una altra més de les dissimetries presents en el nostre país, que concedeix un avantatge als governs de determinats territoris, i discrimina i perjudica a uns altres, com el valencià. I que puguen existir diferents regulacions en ells no és necessàriament dolent, perjudicial o indesitjable. El mateix Les Cases, en el pròleg al que abans em referia, admet que “la Divina Providencia (…) concede a cada una [de les natures vàries dels homes] por sí de sus divinos tesoros lo que le conviene y ha menester”. És a dir, que encara que els éssers humans siguem radicalment iguals, són concebibles les diferències quan convé i és menester –o siga, quan hi ha una justificació o causa racional per a açò–. El nostre país les admet fins i tot quan no són ni convenients ni justes, com ocorre amb el finançament autonòmic: un ciutadà de Guipúscoa rep més del doble en inversió pública que un de València… En fi, si no ens deixen disposar del finançament que ens correspon –i imaginen-se el que podríem fer en matèria social amb la dotació adequada i un govern progressista–, almenys que ens concedisquen utilitzar els instruments legislatius que ens permetrien pal·liar d'una manera raonable aquestes manques. Però, de moment –i, per la qual cosa es veu, la cosa va per a llarg– ni una cosa ni l'altra semblen tenir solució. En un país tan castís com el nostre, els mals duren habitualment més de cent anys. 

Amb tot, és qüestió de paciència, com la qual li va demanar Luis XIV a Felipe V –“votre patience était nécessaire”– davant el caràcter poc servil d'aragonesos i catalans. I no deixa de ser paradoxal que la falta d'atenció a aquell consell es trobe en la base d'aquest problema, i que acabara afectant solament als valencians, que no anaven inclosos en les crítiques. Encara que més paradoxal –per no dir una altra cosa– és que, tant temps després, un advocat de l'Estat recorde aquell fet en les seues al·legacions i reclame la vigència dels decrets de Nova Planta; i que el Tribunal Constitucional ho assumisca sense major examen. En fi, alguns continuem decidits a seguir la indicació del rei Sol, doncs voldríem reparar el "desaguisado" fet pel seu maldestre nét fa ja més de tres segles…


Articul escrit per: Javier Palao
Publicat: Al Revés y al Derecho (1) i (2)


divendres, 5 de gener de 2018

Els ‘hereus’ de Felipe V


Un investigador revela com els informes de José Patiño, ministre del rei, van mantenir el dret privat català



Retrat de José Patiño, d'Esteban Aparicio (1878)
Les primeres notícies que Felipe V va tenir dels catalans després de la Guerra de Successió no van ser res falagadores. Els seus consellers li van donar al nou monarca, el primer Borbó —l'exèrcit del qual acabava de derrotar als tropes dels Àustrias que recolzava la major part de l'antiga Corona d'Aragó— una visió prou negativa dels habitants de Catalunya. No obstant açò, va decidir mantenir el dret privat català, del poc que es va salvar del decret de Nova Planta. Aquesta decisió que el rei va prendre en 1715 va servir per a contribuir a consolidar la pròspera estructura econòmica de Catalunya. 

Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i autor de, entre altres títols, La Guerra de Successió d'Espanya (1700-1714) (Crítica, 2014), ho explica: “El fet que es conservara el dret privat va permetre mantenir els dos pilars essencials de la societat catalana. D'una banda, estava el sistema d'herència de la terra, que era tota per a l'hereu, el primogènit, la qual cosa evitava la fragmentació de la propietat, com ocorria per exemple a Galícia. Per l'altre, es va respectar la enfiteusis [cessió perpètua o per llarg temps del domini útil d'un immoble, mitjançant el pagament anual d'un cànon] sistema pel qual el camperol té dret a la terra sempre que complisca amb el pagament de la renda. Es consolida així la figura del camperol pròsper, que pot passar el dret als seus fills, a diferència del que ocorria amb els jornalers a Andalusia o Castella”. 

La mort sense descendència de Carlos II, l'últim rei de la casa d'Habsburg, va deslligar la Guerra de Successió espanyola, una contesa que va acabar amb la signatura del Tractat de Utrecht en 1713 i amb el duc d'Anjou, nét del rei de França, Luis XIV, en el tron d'Espanya. Els esforços del primer dels borbons per fer-se amb les regnes del país i convertir-ho en una nació pròspera van asseure les bases de l'Espanya actual i, molt especialment, de la bonança que des de llavors gaudeix Catalunya. 

L'historiador Enrique Tàpies, a Sevilla. L'historiador Enrique Tapias, a Sevilla. PACO PUENTES


Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat l'historiador Enrique Tapias, qui, després de dos anys estudiant la figura de José Patiño (1666-1736), ministre principal de Felipe V, s'ha topat amb un interessant llegat de l'època en la secció Estat de l'Arxiu Històric Nacional de Madrid que recomana al monarca mantenir “algunes peculiaritats del poble català, com era el seu dret privat”, comenta Tapias, doctorat en Història Moderna per la Universitat de Sevilla. Un document que ja havien citat altres historiadors anteriorment, com a Ildefons Polit (1998) i Carlos Pérez Fernández-Turégano (2006), però que Tapias ha estudiat ara en profunditat. 

“El llegat dedica mig centenar de pàgines al ministre de Felipe V, i en ell es descriu al poble català recorrent, en bona part, als mateixos tòpics que s'estan usant ara després del fallit intent secessionista”, explica Tapias, qui està escrivint una història comparada entre Patiño i el ministre del rei francés Luis XIV, Jean-Baptiste Colbert (1619-1683). Tapias, qui es va doctorar en Història Moderna després de jubilar-se com a capità de navili, està investigant també en l'Arxiu General d'Índies de Sevilla, en el del Museu Naval de Madrid i en el de la Biblioteca Nacional. 

“En aquest document s'explica com el Consell Real de Castella va sol·licitar els informes del conseller català Francesc Ametller i de Patiño, que llavors era també superintendente de Catalunya, i com l'opinió de tots dos va fer possible que Catalunya seguira gaudint d'alguns dels seus drets, contràriament al que va succeir a València, a causa de la intransigència de Melchor de Macanaz”, afirma Enrique Tapias, autor de l'almirall López Pintado (1677-1745): El dur camí de l'èxit en la carrera d'Índies (2017). 

En el memoràndum, José Patiño (1666-1736) comença descrivint el territori i als naturals del principat: 

“Es quebrado y montuoso, (...) bastante fructífero por la industria y aplicación de los moradores; (...) multitud de pequeñas aldeas poco sujetas a la dirección de la justicia y educación (...) criados sin docilidad y con pocos incentivos de religión. Contiene 23 partidos llamados veguerías [una jurisdicción administrativa medieval] y soto veguerías (...). Son amantes de la libertad, aficionados a todo género de armas, prontos en la cólera, vengativos, siempre se debería recelar de ellos (...). Son apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón y solamente hablan en su lengua nativa, es su genio laborioso e infatigable (...) y más presto a ahorrar que consumen en lo necesario (...). Aquel grande orgullo está abatido y respetan ya los preceptos de S. M. y a la Justicia, no por afecto y amor sino por la fuerza de las armas”. 

Però a més de recomanar que no abolira el seu dret privat, Patiño també va dir a Felipe V que mantinguera el control militar si volia mantenir la quietud i obediència dels seus habitants. 

“Patiño va assumir l'opinió de Ametller, qui li va advertir que si eliminava aquestos drets desestructuraria la societat catalana. El sistema d'accés a la terra no era alguna cosa nova, sinó que venia del segle XV, de la revolta dels Remences. Un sistema que té el seu origen en la sentència de Guadalupe, una resolució signada per Fernando el Catòlic en 1486 i que alliberava als pagesos de les seues obligacions feudals a canvi de pagar una renda. A partir de llavors, els camperols catalans van començar a tenir certes aspiracions de poder progressar gràcies als fruits del seu treball”, comenta Joaquim Albareda, editor del declivi de la monarquia i de l'imperi espanyol. Els tractats de Utrecht (Crítica, 2015). 

Per a Albareda, el creixement econòmic català del segle XVIII es fonamenta tant en la figura de l'hereu com en la enfiteusis. Va ser llavors quan la renda que pagaven els camperols als propietaris de les finques es va fixar, la qual cosa va permetre als paiessos un accés quasi il·limitat a la terra sense que augmentara la quantitat a pagar, la qual cosa va acabar convertint-se en un contracte d'arrendament en el XIX.


Publicat a: El País
Traducció: Softvalencià


dilluns, 18 de desembre de 2017

Els col·legis professionals reviuen 600 anys d'història


Les institucions que agrupen als farmacèutics, els notaris i els metges són les més antigues de València i es remunten fins i tot a la conquesta de Jaume I. La seua importància ha perdurat al llarg dels segles i es manté en l'actualitat 

L'antiga seu del Col·legi d'Advocats de València, en 1990.:: Lloret


Un advocat que vulga exercir la seua professió, un farmacèutic que òbriga una botica o un arquitecte que vaja a visar els seus projectes necessita estar col·legiat. Hi ha col·legis professionals que existeixen des de fa segles, i actualment una gran part de les treballs solament poden exercir-se si s'està col·legiat. A València hi ha més de 40 col·legis oficials, alguns provincials, altres autonòmics. Diversos amb molt de pes en la societat. 

El Col·legi de Farmacèutics de València, tal com s'explica en la seua pàgina web, és el més antic del món. Va ser constituït el 20 de març de 1441 i la seua fundació va ser atorgada per donya María d'Aragó i Sicília, esposa d'Alfonso el Magnànim. Els boticaris valencians van celebrar el 22 de desembre de 1443 el seu primer Capítol d'elecció de rectors en la qual llavors era la seua seu, situada en la capella del Monestir de Santa María Magdalena, moguts per la devoció que professaven a aquesta Verge, que va ser proclamada patrona del col·legi. Va ser el de València el primer a establir la col·legiació obligatòria, prèvia a l'exercici professional, i a regular l'establiment de noves farmàcies. La jurisdicció del col·legi valencià va arribar a bastir tot el Regne. Va ser a més el primer de la Corona d'Aragó a disposar d'una Concòrdia Farmacèutica per a l'elaboració i valoració dels medicaments compostos, i li cap l'honor d'elaborar la primera Farmacopea Oficial Espanyola. A mitjan segle XX va complir 500 anys de vida. 

Més antics fins i tot són els orígens del Col·legi de Metges de València. Segons el llibre que va escriure el catedràtic de la història de la medicina, el professor José María López Piñero, la primera regulació normativa de l'ofici mèdic data de 1329, quan el text *Els *Furs -la carta magna de costums i lleis dels valencians- d'Alfonso IV el Benigne va crear en el Regne de València la primera organització mèdica de tots els dominis hispànics. 

En el segle següent, en 1433, es crea el Col·legi de Cirurgians de València, on ja mèdics de renombrat prestigi constituïen el tribunal de 'examinadors' que concedia les llicències de metge i cirurgià. Pocs anys després, en 1499, en crear-se la Universitat de València s'incorpora a ella el 'Estudi' com 'Cadira de Cirurgia' i des de l'any 1501 es va encarregar no solament de la formació dels cirurgians, sinó també de l'ensenyament quirúrgic als metges, situació que contrastava amb la completa separació entre ambdues vessants de la professió mèdica en la resta d'Europa. 

En 1707 el Decret de Nova Planta va derogar l'organització foral valenciana i amb ell la concessió de la llicència va passar a dependre del Tribunal del Protomedicato. No obstant açò, en 1715 el Col·legi de Cirurgians de València va ser ratificat i fins a 1829 va continuar controlant la professió. Nombroses associacions mèdiques van nàixer en l'Espanya liberal del segle XIX i van desaparèixer en poc temps. Enfront d'elles, l'Institut Mèdic Valencià, fundada en 1841, va donar una vegada més exemple del moviment professional valencià amb la seua continuïtat i la seua important labor durant mig segle que li va convertir en el col·lectiu mèdic espanyol de major relleu. 

Una de les principals aportacions de l'Institut en el camp de la medicina preventiva va ser la creació d'una Comissió Central de Vacunació fundada en 1851. Durant la segona meitat del segle passat va ser el principal centre de difusió de la vacuna antivírica a València i la resta d'Espanya, arribant-se a encarregar de vacunar a l'exèrcit i la família real. En 1893 l'Institut Mèdic Valencià i l'Associació Mèdic-Farmacèutica van decidir fusionar-se, una trajectòria que culminaria amb la constitució del Col·legi Oficial de Metges de València en 1898. 

Arxiu notarial únic 

Caldria remuntar-se al 1238, coincidint pràcticament amb la conquesta del Regne, quan es van trobar les primeres disposicions sobre notaris valencians. El Col·legi Notarial de València es troba documentat de forma ininterrompuda des de 1283, la qual cosa ho converteix en el més antic d'Espanya. En el col·legi del Corpus Christi, conegut com del Patriarca, es guarden quasi 30.000 documents notarials des de 1300 fins a finals del segle XIX, un arxiu únic a Europa. La relació del Corpus amb el Col·legi Notarial va ser molt estreta. 

El seu àmbit territorial, coincident amb el de la Comunitat Valenciana, comprèn 343 notaries demarcades (122 en la província d'Alacant, d'elles 34 de primera, 51 de segona i 37 de tercera; 47 en la província de Castelló, de les quals 12 són de primera, 17 de segona i 18 de tercera; i 174 en la de València, 55 de primera, 67 de segona i 52 de primera). 

L'actual seu col·legial, en el carrer Pascual i Genís, 21, va ser edificada en 1883 sobre un solar adquirit a aquest efecte, sense més interrupció que la seua confiscació temporal durant la Guerra Civil. L'any 2009 es va commemorar el 250 aniversari de la fundació del Col·legi d'Advocats de València, que va ser creat en assemblea general en 1759, a causa de les gestions de José Berní Catalá. Era un conegut escriptor i advocat valencià, que actuava també en els tribunals de Madrid i al que es considera el vertader fundador del Col·legi d'Advocats de València. Va ser aprovat per part del Consell de Castella en un decret signat en 1761 i la real provisió de Carlos III de 6 de gener de 1762. Des de 1921 va tenir el local social en l'antic Palau de Justícia, avui seu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. 

Va ser en 1927 quan es van crear els col·legis d'arquitectes a Espanya sobre la base de les societats que existien fins a aquell moment, constituïts ja amb el Govern de la Segona República en 1931. Durant aquests anys, els sis col·legis inicials han donat lloc als vint-i-sis actuals, mentre que els quasi mil arquitectes de llavors avui estan prop de cinquanta mil. 

Molt més recents són altres col·legis professionals que tenen un pes específic en l'actualitat, com el Col·legi d'Enginyers Industrials. La constitució d'aquesta institució arranca en 1949, però no va ser fins a 1950 quan es creen els primers col·legis del ram a Espanya. El 10 de novembre d'aqueix any se celebra la junta general que constitueix l'organisme valencià. Aquest col·legi s'ha destacat per una activitat molt intensa i no s'entén el lobby Ferrmed, que lluita per l'engegada del corredor ferroviari mediterrani, sense l'aportació inicial del col·legi d'enginyers. Els perits, per la seua banda, es van agrupar entorn d'un col·legi uns anys després, en 1958. 

El Col·legi d'Economistes es funda en 1971. En aquell moment es va constituir amb un nombre testimonial de col·legiats, amb prou faenes un centenar. Actualment són més de 3.900 economistes els que formen part de la institució, una corporació de dret públic i amb personalitat jurídica pròpia. En el cas dels Agents de la Propietat Immobiliària, en 1951 desapareixen els col·legis de corredors de finques, creats uns anys abans, i els seus membres s'integren en la nova estructura col·legial. 

La institució recorda com a l'octubre de 1957 van actuar ràpidament durant les inundacions que van assolar bona part de la ciutat de València i la seua àrea limítrofa, auxiliant a les víctimes i col·laborant a proporcionar sostre als damnificats. Aquell lliurament va suposar que, anys més tard, per acord plenari de l'Ajuntament de València de data de 5 de febrer de 1965 es concedira al col·legi la 'medalla de gratitud'.


Publicat a: Las Provincias
Traducció: Softvalencià

dissabte, 9 de desembre de 2017

Reforma constitucional i Comunitat Valenciana





Dimecres passat va ser el 39.º aniversari de la nostra Constitució i com tots els anys han tingut lloc nombrosos debats i fòrums respecte a la seua possible modificació. Entre tots ells m'ha semblat especialment interessant el de «La Constitució a debat» que ha sigut propiciat per aquest periòdic fa uns pocs dies. En aquest debat, en el qual van participar cinc catedràtics de Dret constitucional, es va coincidir en la necessitat de reformar la Carta Magna, si bé amb discrepàncies respecte a la intensitat de la modificació arribant alguns d'ells, com el meu antic company de promoció, Roberto Viciano, a proposar un nou procés constituent. Per contra, la gran majoria va coincidir que si ben eren necessàries reformes de profund calat podia fer-se sense necessitat d'una nova Constitució. Les modificacions més apressants són les relatives al finançament autonòmic i a la qüestió territorial. 

El tema del finançament autonòmic ens afecta especialment als valencians ja que som una de les comunitats amb major infrafinanciació de tota Espanya. No cal oblidar que recentment milers de valencians ens manifestem en el Cap i Casal reclamant un finançament més just. Respecte a aquest tema, en el citat debat, el catedràtic Vicente Garrido va dir que es necessita un estat fort de les autonomies forta per a mantenir la unitat d'Espanya (i no una recentralizació), la qual cosa al seu torn exigeix entre altres coses resoldre la qüestió del finançament de les autonomies. És necessari un nou sistema que al temps de mantenir la solidaritat territorial siga capaç d'acontentar a totes les autonomies. Per a açò la fórmula del repartiment dels diners entre les diferents comunitats hauria de blindar-se en el text constitucional abandonant l'actual sistema que es contempla en una llei orgànica. 

Respecte a aquesta qüestió el President Ximo Puig, el passat dia sis, s'ha queixat que el PP havia promès que la qüestió del finançament autonòmic estaria resolta abans de final d'any i tot apunta al fet que no va a ser així. Crec que la qüestió catalana servirà per a dilatar aquest tema el màxim possible i que el Senyor Rajoy, que mai ha volgut abordar aquesta espinosa, qüestió esperarà a veure si escampa per aquells lares. 

Quant a la qüestió territorial, es va dir en aquell debat, que si bé la constitució en el seu moment va asseure les bases de la mateixa, no obstant açò, va deixar per resoldre algunes qüestions com la clara delimitació entre les competències autonòmiques i estatals. De fixar-se eixe límit podria acabar-se d'una vegada amb l'alta litigiositat entre Estat i Autonomies per la mútua invasió de competències. Dins de la qüestió territorial també està la reforma del Senat que hauria de transformar-se en una càmera territorial que permetera a les comunitats una millor integració en l'Estat. Aquesta càmera passaria a tenir funcions legislatives en matèries que afectaren a les autonomies i els seus membres serien delegats de les diferents comunitats. Totes aquestes propostes i unes altres hauran de ser estudiades en la Comissió per a la reforma territorial que s'ha creat en el Congrés i que també s'ha quedat al pairo pendent de la qüestió catalana que tot ho paralitza. 

Finalment, està la qüestió del Dret foral Valencià. Novament Garrido va dir que la modificació de l'article 149.8.1 de la Constitució seria l'opció perquè les lleis civils valencianes que es dictaren en un futur no acaben sent anul·lades pel Tribunal Constitucional. El citat article ha sigut recentment interpretat per aquell Tribunal en el sentit que les Corts valencianes no poden dictar normes en matèria civil (custòdia compartida, règims econòmics matrimonials, parelles de fet) perquè quan va entrar en vigor la Constitució no teníem dret foral compilat i per açò totes les lleis civils que teníem han sigut anul·lades per inconstitucionals. Tot açò explicat per al llec en dret ve a suposar que com en el franquisme no se'ns va reconèixer aqueixa possibilitat de legislar en matèria civil, com si va succeir amb Aragó, Navarra, Galícia, País Basc, Catalunya o Balears ara en plena democràcia se'ns veta aquest Dret. 

En aquests últims dies el nostre Consell s'ha posicionat respecte als anteriors punts, deixant veure que és necessari un Estat federal, més autogovern i un finançament més just, així mateix ha deixat entreveure la necessitat de la reforma en matèria de Dret civil. 

Des de la Associació de Juristes Valencians creiem que des dels Corts Valencianes podria iniciar-se aquest moviment de reforma constitucional, especialment respecte a la competència en matèria de Dret civil i al finançament autonòmic. Per a açò s'aprofitaria de la possibilitat que des de la Carta Magna s'ofereix a les Comunitats Autònomes perquè puguen iniciar el procediment de reforma constitucional *arts. 166 i 87.2 CE).


Articul escrit per: Federico Arnau Moya. Professor de Dret Civil UJI i Vicepresident 2º de AJV.
Traducció: SoftValencià