Significat i abast dels drets civils forals o especials.
Per Dret foral o especial, a Espanya, s'entén el conjunt d'ordenaments jurídics de dret privat que s'apliquen en algunes Comunitats Autònomes, coexistint amb el Codi Civil nacional, i que té la seua justificació en el Dret Civil propi que es va tenir en els citats territoris (que són els de la Corona d'Aragó, com el català, el balear, el valencià i l'aragonès, juntament amb Navarra, País Basc i Galícia) abans del triomf de les Revolucions burgeses o liberals.
L'expressió Dret foral té el seu recolzament,emt en raons històriques, i s'atribueix a Gregorio Mayans en la seua defensa per la recuperació dels Furs del Regne de València, després de la seua abolició per Felipe V, si bé l'expressió dret foral, que s'ha imposat en l'actual tecnicisme jurídic espanyol per a referir-se al conjunt de territoris amb un dret civil propi d'origen històric, és en ocasions inadequada; com en el cas de Catalunya, on no va haver-hi furs sinó «costums».
Aquestos Drets històrics, anteriors a les revolucions liberals, tenien difícil encaix amb les noves institucions com la propietat privada i, sobretot, amb la idea d'unificar i simplificar tot el Dret en un text breu, senzill i sistemàtic, el Codi Civil, la qual cosa va dificultar la Codificació a Espanya i el fet que tinguera un caràcter excepcional i provisional era manifest en la primitiva redacció de l'article 13.2 del Codi Civil, que establia «en les províncies o territoris en què subsisteix el Dret foral ho conservaran com ara...».
Per a comprendre millor la situació actual dels dret civils forals o especials a Espanya, i el fet que algunes Comunitats Autònomes tinguen un Dret Civil propi, convé recordar que l'origen de la diversitat d'ordenaments jurídics existents a Espanya es remunta a l'Edat Mitjana, durant la qual van coexistir en el territori peninsular diversos regnes, cadascun d'ells amb el seu dret propi.
Produïda la unió de Corones entre Castella i Aragó, va persistir la diversitat jurídica en la Corona d'Aragó i fins al mateix segle XVIII els antics regnes van mantenir no solament les seues antigues institucions jurídiques, sinó també la seua autonomia legislativa.
Però amb la Guerra de Successió, en la qual els regnes d'Aragó, València, Mallorca i el principat de Catalunya (Corona d'Aragó) havien recolzat a l'Arxiduc Carlos d'Àustria, juntament amb el triomf de l'important moviment centralista d'inspiració francesa, Felipe V, mitjançant els decrets de Nova Planta, va derogar els furs d'Aragó, València, Catalunya i Balears, si bé a Aragó, Balears i Catalunya van permetre la subsistència del Dret privat en aquestos territoris, però les relacions amb la Corona havien de regir-se pel Dret de Castella. Aquesta devolució o recuperació no va tenir lloc a València.
En tot cas, els Decrets de Nova Planta els van privar a Aragó, Balears i Catalunya dels seus òrgans legislatius, per la qual cosa subsistia el Dret privat (relacions entre particulars), però sense possibilitat de renovar-se ni adaptar-se als canvis socials.
Al Regne de Navarra, el Dret foral propi va estar vigent fins a 1841, però en finalitzar la primera guerra carlista, Navarra i les províncies basques van perdre els seus furs i la potestat legislativa que havien preservat gràcies al seu suport a Felipe V en la Guerra de Successió, encara que Navarra va mantenir el seu Dret per decisió del llavors regente general Espartero en 1841.
La Codificació del Dret foral
 |
| Portada del Codi Civil d'Espanya. Edició de 1888 |
La voluntat del constituent en 1812 era clara, acabar amb els Drets Civils Forals, però a mitjan de segle XIX les posicions foralistes i regionalistes havien guanyat poder i, de fet, el fracàs del projecte de Codi Civil de 1851, de Florencio García Goyena, es deu, en gran part, al seu desconeixement del fenomen foral i a l'oposició del foraliste Manuel Durán i Bas.
Per açò, la Codificació civil es va reprendre sota un sistema que ha sigut denominat de «unitat harmònica», agregant a la Comissió de Codis un representant per cadascuna de les regions de Catalunya, Mallorca, Aragó, Navarra, Biscaia i Galícia, amb l'encàrrec de redactar sengles memòries sobre les institucions civils que, per la seua vital importància, fora convenient conservar en aquestes regions, incloent-les com a excepcions per a les mateixes en el Codi general. No obstant açò, aquest sistema, malgrat que els designats van elaborar importants treballs, no va arribar a cap resultat pràctic.
La Llei de bases d'11 de maig de 1888 va acceptar la forma de Codi per al Dret civil comú, i la de «apèndixs» per a les legislacions forals, en els quals es contindrien les institucions forals que convinguera conservar. El Codi Civil es va publicar sota aquest sistema, però només es va redactar un apèndix, el de Dret foral d'Aragó (1925), per la qual cosa ha de considerar-se també fallit.
No obstant açò, l'any 1944, el Consell d'Estudis de Dret Aragonés va proposar la celebració, a Espanya, d'un Congrés Nacional de Dret Civil amb la finalitat d'estudiar la situació actual i futura de la legislació foral i d'ací naix la idea d'unificar totes les institucions del Dret comú, dels Drets forals i les peculiars d'algunes regions, en unes compilacions.
Responent a aquestes conclusions, el Decret de 23 de maig de 1947 va ordenar la constitució de Comissions de juristes de reconegut prestigi i autoritat, amb la missió d'elaborar aquestes compilacions.
El sistema de Compilacions representa una línia molt més favorable al Dret foral. Però a més convé destacar que la llabor que es va desenvolupar no va anar simplement de «compilació» entesa com a mera recopilació de textos antics, sinó que es va dur a terme una modernització i una posada al dia de les normes forals. D'aquesta sort, es va afavorir extraordinàriament el coneixement i difusió Dret foral, que va deixar d'estar oblidat en uns textos de difícil accés per a situar-ho en moderns codis encara que d'institucions anteriors al Dret civil modern sorgit després de les revolucions burgeses.
Així es va promulgar la Compilació de Dret Civil Foral de Biscaia i Àlaba de 30 de juliol de 1959; la Compilació de Dret Civil especial de Catalunya aprovada per la Llei de 21 de juliol de 1960; la Compilació Balear aprovada amb la Llei de 19 d'abril de 1961; La Compilació de Dret Civil de Galícia de 2 de desembre de 1963; la Compilació del dret civil d'Aragó aprovada per la Llei de 8 d'abril de 1967 i, finalment, la Compilació de Dret Civil Foral de Navarra per Llei d'1 de març de 1973.
El dret Civil Foral o especial en la Constitució Espanyola
Amb l'arribada de la Constitució i el sorgiment de les Comunitats Autònomes, en l'article 149.1, en les competències exclusives de l'Estat enfront de les Comunitats Autònomes, en la regla vuitena, es disposa el següent:
“L'Estat té competència exclusiva…
“8. Legislació civil, sense perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les Comunitats Autònomes dels drets civils, forals o especials, allí on existisquen. En tot cas, les regles relatives a l'aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídic-civils relatives a les formes de matrimoni, ordenació dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per a resoldre els conflictes de lleis i determinació de les fonts del Dret, amb respecte, en aquest últim cas, a les normes de dret foral o especial”.
De aquest precepte podem dir diverses coses:
La primera d'elles és que la legislació civil és competència exclusiva de l'Estat.
La segona és que aquesta competència estatal no impedeix que aquelles comunitats autònomes que tinguen dret civil propi ("allí on existisquen"), puguen legislar sobre dit Dret, sempre que l'exercici d'aquesta competència no afecte a les matèries de l'apartat final del precepte: aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídic-civils relatives a les formes de matrimoni, ordenació dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per a resoldre els conflictes de lleis i determinació de les fonts del Dret, amb respecte, en aquest últim cas, a les normes de dret foral o especial (ja que els drets civils forals o especials poden tenir el seu propi sistema de fonts).
La tercera, i més important, és que atribueix a les comunitats autònomes amb dret propi un nou títol competencial, el desenvolupament del seu dret civil propi, amb el dubte de delimitar fins a on aconsegueix aquest desenvolupament, és a dir, si només poden desenvolupar institucions del seu propi dret foral o especial o si tenen competència per a regular qualsevol matèria, encara que no existisca ni guarde relació amb el seu Dret civil propi, sempre, açò sí, que no es tracte d'alguna de les matèries de l'article 149.1, regla 8, in fine, que són en tot case competència de l'Estat.
Font: Derecho Civil Valenciano
Autor: Javier Plaza Penades Catedràtic de Dret Civil a la Universitat de València
Traducció: Softvalencià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada