dimarts, 28 de març de 2017

Tribunal de les Aigües, molt més que una tradició



El “Tribunal de les Aigües de la Vega de València”, més conegut per la seua denominació abreujada de “Tribunal de les Aigües” és, sens dubte, la més antiga de les institucions de justícia existents a Europa. 

Una sessió setmanal 

La seua setmanal reunió, cada dijous de l'any, en el costat dret de la gòtica Porta dels Apòstols de la Catedral de València, constitueix cita obligada per a turistes, visites escolars, simples vianants, que es congreguen al seu al voltant a l'espera que les veïnes campanes del “Micalet de la Seu” donen les dotze hores per a contemplar el seu funcionament. 

Un Model de Justícia 

No hem d'arribar a l'errònia conclusió que es tracta d'un organisme folklòric i inoperant que la tradició ens ha llegat; doncs, després d'aqueixa senzillesa i simplicitat de funcionament, lliure de complicats protocols i fórmules jurídiques, s'amaga un model de justícia que l'home de l'horta ha respectat en una mil·lenària institució que ha sobreviscut a totes les reformes legislatives. 

Institució mil·lenària 

La nostra Mil·lenària institució segueix sent apreciada per la seua singularitat i perfecte funcionament constituint avui, sens dubte, un dels béns més preuats del patrimoni cultural valencià.Per aquestes i altres raons 

El Tribunal de les Aigües de la Vega de València va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l'any 2009.




dilluns, 20 de març de 2017

Derechos Forales (Compilaciones Forales)


Els Drets Forals representen singularitat de l'ordenament jurídic espanyol, tal com va posar en relleu DE CASTRO, constituint el resultat i la pervivència del llarg període històric que, arrancant del 711, va continuar al llarg de la Reconquesta. La unitat política espanyola aconseguida amb els Reis Catòlics va respectar, no obstant açò, aquesta singularitat; malgrat que, anys després, el comte-duc d'Olivares aconsellés una unitat legislativa. 

A l'adveniment borbònic, mitjançant la guerra de successió, es va imposar en algunes regions (concretament a Aragó, Catalunya, Mallorca i València) l'organització administrativa i judicial del Dret públic de Castella; però, pels Decrets de la Nova Planta es restableix a Aragó (1711), i es respecta a Mallorca (1715) i Catalunya (1716), els seus ordenaments peculiars, desapareixent el valencià. No obstant açò, i malgrat el que havia sigut expressat en el Dret de 1707, no es va dictar disposició unificadora alguna pel que concerneix Navarra i a les províncies Vascongades, les quals van seguir mantenint els seus règims tant civils com a polítics. 

Assenyala LA CRUZ que és en aquest moment quan el Dret Foral adquireix la seua fisonomia i els seus caràcters actuals. Quant al Dret navarrés es tindrà en compte en 1831, com a objecte de la Pau o Conveni de Vergara, signada pels generals  Maroto i Espartero, amb el qual es va posar fi a primera guerra carlista, si bé en el Decret de 29 d'octubre de 1841, donat també per Espartero, amb la finalitat de reestructurar les províncies carlistes, es va ometre qualsevol referència al Dret de vascongades. 

El problema, derivat precisament del foral, va a constituir-ho en enfrontament que suposava amb el moviment codificador i, consegüentment, la reunificació en un Codi modern, la publicació del qual va a retardar durant quasi vuitanta anys. Circumstància que es va veure recolzada per la polèmica sostinguda entre Savigny i Thibault, a Alemanya, on l'opinió del primer, defensora de l'anomenat «Dret dels pobles», significatiu resultat de l'escola històrica, va impedir també, per llargs anys, la codificació alemanya. 

El moviment codificador espanyol, que havia començat en dates primerenques, perquè arrancava des de les aspiracions il·lustrades del segle XVIII, i a través de l'ordre de la Junta del Principat de Catalunya de 1810, connecta amb el liberalisme de les Corts de Cadis, on ja es proposava la redacció d'un Codi Civil «per a tota la monarquia». 

Si incardinem la que es va denominar «qüestió foral» en la història del nostre segle XIX, podrem justificar el lògic fracàs del Projecte de 1851, de García Goyena, atès que encara es trobava sense resoldre el concernent al carlisme, que no conclourà, com a guerra oberta, fins a la finalització de la tercera guerra, en 1875. Per açò, fins a la coneguda Llei de Bases, no va a poder-se regular de manera uniforme, mitjançant l'acord d'arreplegar tot el Dret Civil comú, amb la possibilitat afegida de deixar subsistents, si més no provisionalment, els Drets Forals, que haurien d'anar-se incorporant al Codi mitjançant un sistema d'Apèndixs. Malgrat la bondat de la mesura, que no era una altra cosa que una fórmula de compromís, i l'especial interès que els foralistes havien de tenir en ella, l'única cosa que es va fer va ser la redacció, tardana (1925), del corresponent al Dret Foral d'Aragó. 

Després d'aquesta única redacció, existeix una època políticament conflictiva, que va a condicionar l'ulterior desenvolupament de «lo foral»; assenyalant gràficament DE CASTRO com «el particularisme, fomentat paradoxalment en les regions que amb fets més heroics havien demostrat el seu patriotisme, més pròsperes i privilegiades, rectores de la vida financera de la nació, culmina en la Constitució de 1931, que legalitzarà el separatisme, encara que no va acontentar als separatistes [...]». 

Posteriorment, passats alguns anys des del final de la guerra civil, l'escàs èxit del sistema d'Apèndixs va fer pensar en un altre de Compilacions. Així es va proposar pel Congrés Nacional de Dret Civil, celebrat a Saragossa del 3 al 9 d'octubre de 1946, arribant-se a la conclusió, a través d'una vella idea que es reprenia, de la possibilitat i conveniència de redactar un Codi general de Dret Civil. El suggeriment va ser arreplegat en el Decret de 23 de maig de 1947, pel qual es van crear Comissions, amb la comesa de sistematitzar les institucions històriques de cada territori, tenint en compte la seua vigència i aplicabilitat en relació amb les necessitats i exigències del present, adaptant-se al sistema del Codi Civil i evitant coincidències i repeticions. Per a la seua realització es van constituir Comissions a Aragó, Catalunya, Balears, Galícia, Àlaba i Biscaia (O. de 24 de juny de 1947). 

Les Compilacions publicades, fruit de la iniciativa de Saragossa, van ser les següents: Biscaia i Àlaba (per Llei de 30 de juliol de 1959); Catalunya (Llei de 21 de juliol de 1960); Balears (Llei de 19 d'abril de 1967), i Navarra (promulgada com a Llei directa, per prerrogativa del Cap de l'Estat, l'1 de març de 1973). 

Amb l'adveniment de la democràcia, la Constitució de 1978 ha obert un nou llit als Drets forals o especials, que poden entendre's ja com a Drets civils autonòmics, i que s'han vist considerablement ampliats gràcies a la lectura de l'article 149.1.8a. de la pròpia Carta Magna; el que ha portat com a conseqüència una revisió de les Compilacions, a més d'una regulació especial que ha superat amb escreix les antigues regions forals, ressorgint, potser com a qüestió més destacable, el Dret valencià. Després del nou Congrés de Saragossa, de 1981, es va obrir bretxa amb la modificació de la Compilació de Catalunya, per Llei de 20 de març de 1984 (Text Refós de 19 de juliol), a la qual va seguir Aragó i la reforma de l'article 63 de la Compilació balear. 

Per tant, el nostre sistema actual quant als denominats Drets forals o especials seria el següent: 

País Basc:

La legislació de Biscaia i Àlaba, que s'havia establit en principi com un vertader «estatut agrari», s'ha anat enriquint al voltant de la comunicació foral de béns i les institucions successòries autòctones. 

La seua actual legislació, després de la modificació parcial (article 13) del seu Dret Civil, duta a terme per la Llei 6/1988, de 18 de març, està constituïda per la Llei 3/1992, d'1 de juliol, del Dret Civil Foral del País Basc, per la qual es derogava la Llei de 30 de juliol de 1959, i per la Llei 3/1999, de 26 de novembre, de modificació de la Llei de 1992, quant al Fur Civil de Guipúscoa (B.O.P.V. de 28 de març de 2000), i pel qual s'ha desenvolupat, a través de l'antic article 147, el concernent al caseriu guipuscoà i a les seues formes de transmissió. O, la qual cosa és el mateix, que abasta ja a les tres províncies basques, respectant les següents singularitats: la doble biscaina de les dotze viles i les ciutats d'Orduña i Bilbao; el Fur d'Ayala, i l'aplicació a Àlaba (Valle de Llodio i Terra de Aramayona) del Dret biscaí, i la nova extensió a Guipúscoa amb la singularitat que acabem de destacar. 

El seu actual sistema de fonts està constituït per la llei, el costum i els principis generals del dret que ho inspiren, d'acord amb la seua tradició; per la jurisprudència que establisca la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, i, a falta de norma foral aplicable, el Codi Civil i les altres disposicions de caràcter general; havent consagrat el principi de llibertat civil. 

Catalunya: 

L'antiga Compilació de 1960 va ser modificada parcialment per la Llei 13/1984, de 20 de març, i novament pel Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, Compilació del Dret Civil de CatalunyaA més d'açò, ha de destacar-se l'existència d'un Codi de família, que havia sigut anunciat reiteradament (així, el preàmbul de les Lleis 10 i 12/1996, de 29 de juliol, d'Aliments entre Parents i la Potestat del Pare i de la Mare. B.O.I. de 23 d'agost de 1996) i que va ser publicat com a Llei 9/1998, de 15 de juliol, en el D.O.G.C. núm. 2.687, de 23 de juliol, i en el B.O.I. núm. 198, de 19 d'agost de 1998. 

La legislació catalana, l'àmbit territorial de la qual segueix constituït per les quatre províncies, comprèn el que s'ha denominat Dret Civil de Catalunya, i és ja una legislació completa, tendent a la consecució d'un Codi Civil propi. El seu sistema actual de fonts està constituït per les disposicions del Dret Civil de Catalunya; el Codi Civil, i les restants disposicions d'aplicació general. 

Balears:

Ha modificat la seua antiga Compilació de 1961 mitjançant la Llei d'11 d'abril de 1985 (quant a l'article 63, referent als censos i alous), i ha sigut substituïda per la nova Compilació del Dret Civil de Balears, Decret Legislatiu 79/1990, de 6 de setembre. El seu sistema de fonts està constituït pel Dret Civil de les Illes Balears (on ha de distingir-se entre les Balears pròpiament dites i les Pitiusses, formades per Eivissa i Formentera); el costum del Dret balear, i el Codi Civil i les altres lleis civils estatals que no s'oposen als principis de l'ordenament jurídic balear. 

Galícia:

Modificada la Compilació de 1963 per la Llei 7/1987, de 10 de novembre, ha tornat a ser novament modificada per la Llei 4/1995, de 24 de maig, de Dret Civil de Galícia, ha substituït l'antiga regulació dels foros, ja desapareguts, per una regulació dels drets familiars i successoris, on es recupera novament la societat familiar; així com per alguns drets reals i institucions d'arrelament en el mitjà rural gallec. 

El seu actual sistema de fonts ho constitueixen els usos i costums propis de Galícia; les normes de la Compilació; les altres lleis gallegues que ho conserven, desenvolupen o modifiquen, i el Codi Civil i les altres lleis civils comunes com a supletòries i sempre que no es troben en contradicció amb els principis de l'ordenament jurídic gallec. 

Aragó:

Ha substituït la seua Compilació de 1967, per la nova Compilació del Dret Civil d'Aragó, Llei 3/1985, de 21 de maig. L'ordenament jurídic aragonès és també un altre dels ordenaments complexos, on poden contemplar-se la majoria de les institucions civils, i especialment pel que fa a dret familiar i successori. 

El seu actual sistema de fonts està format per la llei, el costum, que especialment es destaca a Aragó, i els principis generals en què tradicionalment s'inspira el seu ordenament jurídic. Quant al Dret Civil general de l'Estat s'aplicarà com a supletori només a falta de normes aragoneses i d'acord amb els principis que les informen; sent igualment destacables el reconegut principi standum est chartae

Navarra:

La Compilació de 1973 ha sigut modificada per la Llei Foral 5/1987, d'1 d'abril, en la qual es consagra el Fur Nou de Navarra (per Reial decret-Llei 38/1978, de 5 de desembre, B.O.I. de 6 de desembre de 1978, s'havia modificat la Llei 50 de la Compilació), i que ha vingut a constituir un dels ordenaments més complexos i, alhora, més perfectes de l'ordenament espanyol. 

La seua prelació de fonts està constituïda, en primer lloc, pel costum; les lleis de la Compilació; els principis generals del dret navarrés, entre els quals cal destacar els principis paramiento llei vienze i paramiento fur vienze, així com la llibertat civil, essencial al Dret navarrés, i per la qual les lleis es presumeixen dispositives. 

Fur del Baylío:

Amb caràcter de Fur municipal i reconeixement des de la Pragmàtica de Carlos III de 1778, recollida en la Llei XII de la Novíssima Recopilació, manté una única institució: la comunicació de tots els béns que els cònjuges aporten al matrimoni o adquirisquen per qualsevol raó, subjectant-se a la seua partició com ganancials. 

Aquest Fur, que, en l'actualitat, és motiu d'especial estudi i atenció, té un extens àmbit d'aplicació que abasta, segons l'opinió més generalitzada, un conjunt de pobles i enclavaments pertanyents a cinc partits judicials de la província de Badajoz: Alburquerque, Jerez de los Caballeros, Olivenza, Fuent de Cantos i Fregenal de la Serra.




Derecho Civil Común y Derecho Civil Propio

Fotos actuals del Tribunal de les Aigües








diumenge, 19 de març de 2017

Autonomia política i dret civil valencià: Vides paral·leles?


Enguany els valencians ens disposem a celebrar els 35 anys de l’Estatut d’Autonomia, la llei que en 1982 ens dotà d’un règim d’autogovern polític que recordava, en algunes de les seues formes, a aquell que els furs havien fornit fins a 1707. Pocs recorden ja el tortuós camí que va conduir des del Plenari de Parlamentaris del País Valencià a l’aprovació de l’Estatut. Fou un lustre farcit d’il·lusions i d’esperança, però també de conflictes i brega, de pactes no respectats i acords que quedaren oblidats. Aquell escenari traçat en un clarobscur ens deixà un text igualment imprecís, amb defectes, llacunes i alguna contradicció. 

Dins d’eixa història hi ha un episodi no massa conegut –cada volta menys- però que hui potser val la pena recordar. A cavall dels anys 1978 i 1979, el Consell preautonòmic del País Valencià, reunit a Morella, acordà per unanimitat de tots els partits (PSOE, UCD, PCE, PSP i AP, casualment un “pentapartit”) iniciar el procés que havia de dur a l’establiment del tan desitjat autogovern. La Constitució espanyola, que acabava d’aprovar-se en referèndum, determinava dues formes d’accés a l’autonomia: la de l’article 151, coneguda com “la via ràpida”, que també dotava a les comunitats d’un sostre competencial més elevat; i la de l’article 143, “la via lenta”, pensada per a regions i províncies sense un caràcter marcadament nacional o històric. Doncs bé, el Consell va decidir, amb la mateixa unanimitat, iniciar el procés d’acord amb l’article 151 i reclamar la promulgació de la llei de referèndum autonòmic. 

Però abans d’arribar-hi, la Constitució exigia que la iniciativa rebera el suport de les tres Diputacions provincials i, a més, de les tres quartes parts dels municipis de les províncies afectades que –encara més- havien de representar la majoria del cens electoral; i tot això, en un termini màxim de sis mesos. La prova semblava insuperable: parlem d’uns 410 municipis (la Comunitat en tenia 535) amb més d’1.300.000 votants (el cens n’era d’uns 2.550.000). El Consell encetà el procés encoratjant als valencians a participar-hi, fent “una crida a tots els ciutadans de tots els municipis del País Valencià perquè estimulen els nous Ajuntaments democràtics a sumar-se al present acord del Consell”. 

Doncs bé, lluny d’amoïnar-se, la societat valenciana anà per feina de seguida. El president Albinyana i alguns col·laboradors es llançaren a recórrer el País Valencià poble a poble, ciutat a ciutat, explicant l’acord i demanant-hi el suport. En una data emblemàtica, el 25 d’abril de 1979, els ajuntaments de Picanya i Bellreguard aprovaren les primeres mocions; sis mesos després, el 98% dels municipis (524), que representaven el 99% del cens electoral, s’havien sumat a la petició. Tota la documentació es presentà al Congrés dels Diputats, a Madrid, mentre el president Albinyana començava a preparar el referèndum, previst per al 28 de febrer de 1980. Les enquestes auguraven una àmplia majoria en les tres províncies: el País Valencià accediria al règim autonòmic per la “porta gran”, la de l’art. 151. 

La història posterior és més coneguda. A Madrid –com sempre- UCD i PSOE començaven a gelar el procés amb una Llei que canviava les regles i obligava a tornar a iniciar-lo. Albinyana havia dimitit dies abans... L’Estat començà a ofegar econòmicament al Consell (amb un pressupost anual de 12 milions de pessetes, uns 72.000 euros), mentre la UCD pactava amb el PSOE d’Alfonso Guerra reconduir el procés per la via de l’article 143, una via que només volien uns pocs a terres valencians, i que no era la triada pels municipis. En el context de la “batalla de València”, finalment s’aprovà un Estatut, l’anomenat “de Benicàssim”, la trista tramitació del qual ens va contar Alfons Cucó en Del roig al blau. Aquells fets van tacar el full de serveis de molts polítics, des d’Abril Martorell o Emilio Attard a Joan Lerma: havien decidit substituir la voluntat popular pel tactisme i la conveniència personal –el politiqueo de tota la vida-. La història –i em referisc als estudis que comencen a publicar-se- acaba posant a cadascú en el seu lloc... Només comparar este procés autonòmic amb l’andalús encara hui dia fa feredat i mostra com un llibre obert el per què els valencians encara som ciutadans de segona (o tercera) categoria. 

El text de l’Estatut era molt estrany i artificial: s’aprovà a través de l’article 143, però assumia les competències pròpies d’un del 151... Per tant, hi calgué promulgar una llei orgànica, la LOTRAVA, per transferir les esmentades competències. Allò era un pegat que, a més, amb els anys es mostrà deficient i, en alguns casos, ineficaç. Aquella negociació tan dolenta és a la base de problemes posteriors que encara arrosseguem, com ara l’infrafinançament o la manca d’inversions de l’Estat en estructures i serveis. I també –com no- de l’embolic del dret civil valencià. Ara ens diu el Tribunal Constitucional que la LOTRAVA no va transferir el que molts pensàvem que sí que havia transferit: d’aquelles noces, estos confits... 

Quan l’Associació de Juristes Valencians es va plantejar el desembús de la situació en què es trobava el nostre dret civil, amb tres lleis recorregudes davant el TC i el menyspreu sistemàtic de l’Estat central,tornà els ulls a aquella experiència que, si bé fallida, possiblement va ser l’última en què tots els valencians érem d’acord. Després de dos manifests exitosos (1992 i 2004) però amb poca repercussió social i política, per haver estat centrats en institucions i corporacions públiques i privades, l’Associació decidí llançar, el 29 de juny de 2015, un tercer manifest en suport del dret civil valencià i demanant la retirada dels recursos davant el TC. Ara bé, en este cas s’hi sol·licitava l’adhesió a 150 municipis de la Comunitat Valenciana; es clar que es buscava igualment la de partits, sindicats, associacions de tota classe, universitats, etc., i, per descomptat, la de la Generalitat, les Corts valencianes i les tres diputacions. Però l’eix de la campanya eren els ajuntaments, com en l’any 1979. També ací calgué anar a pobles i ciutats per a explicar la moció i el que es buscava amb la campanya, telefonar, insistir, cercar complicitats i aliances, organitzar actes (a València, Borriana, Ontinyent, Benifaió, Benicarló i el pròxim dia 9, a Canet d’en Berenguer). D’esta manera, al final d´octubre s’aprovava la primera moció a Benifaió. Començava així un roser de ratificacions. En abril de 2016 la ciutat de València, el cap i casal, en feia el 40. A l’estiu arribava el centenar i, finalment, abans d’acabar l’any es complia l’objectiu: 150 municipis, que representaven a més de tres milions de ciutadans, havien aprovat la moció. Però com sovint s’esdevé en les empreses humanes, esta va escapar de les mans dels seus creadors i cobrà vida pròpia: pobles i ciutats es transmetien el text i este era referendat en llocs on no s’havia enviat. A hores d’ara, ja són 175, ambvora 4 milions de valencians. 

És a dir, parlem de una tercera part dels nostres municipis; però entre ells estan tots els que tenen més de 25.000 habitants, amb dues excepcions, Castelló i Villena, on esperem que s’aprove ben prompte. Cal advertir que molts pobles xicotets no poden aprovar esta classe de mocions per causa dels seus reglaments interns. I no és el mateix demanar l’autonomia, com es va fer en 1979, una cosa que tots coneixien i amb la que estaven d’acord, que donar suport al dret civil valencià, un producte molt més tècnic i complex. Amb tot, en el cas de la població, la dada és aclaparadora, ja que suposa el 80% de la de la Comunitat Valenciana, i continua creixent... En este sentit, pensem que els nostres objectius s’han complit, i amb escreix. Les magnituds referendàries d’allò aconseguit fan, al nostre parer, que la pilota passe a la teulada de l’Estat. ¿Què hi pensa fer al respecte la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana? ¿Mantindre’s amb els braços plegats, com fins ara? Cal que li recordem els articles 22 i següents de la Llei 6/1997, d’Organització i Funcionament de l’Administració de l’Estat? El ministre de Justícia coneix el problema, però no sap com solucionar-lo. Sembla que la clau es troba en la totpoderosa vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría que, pel que diuen, s’ha mudat a viure a Barcelona; potser algun dia ens pararà un poc d’atenció... 

Però no solament hem d’esperar a vore què ens diuen des de més enllà de Contreras –poc i roí, com sempre-. Deia Marx que la història es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia, i la segona, com a farsa. La història de la gènesi del nostre Estatut d’Autonomia ja va tindre, en molts aspectes, tons de tragèdia. Anem a repetir-la? Una altra vegada, tenim una immensa majoria municipal que demana l’exercici normal d’una competència recollida en el nostre Estatut. I que ningú s’enganye respecte d’eixa majoria. Ara que els ajuntaments pengen en les seues webs les gravacions dels plens, podeu vore els debats en què s’aproven estes mocions: discussions intenses, autèntics exercicis de pedagogia per part dels proposants, una anàlisi molt il·lustrativa del que suposa poder legislar en matèria del dret civil o com es desmunta la idea de què tot això pretén trencar Espanya... Són hores i hores de debats que avalen la validesa de les mocions aprovades. I, front a això, què van a fer el Consell i les Corts Valencianes? Tornaran a trair eixa voluntat popular manifestada municipi a municipi? Tornarem al politiqueo que destruí l’esperit autonòmic del 1979 i el substituí pel succedani que va ser l’Estatut de Benicàssim? Tornaran a prevaldre tactismes, personalismes i interessos particulars, com estem veient en alguns casos? I l’actuació al diktat de Madrid? Com entendre –y com explicar- que un partit vote a favor en els ajuntaments, i després s’abstinga o vote en contra en les Corts o a Madrid? Ens obligaran a que el nostre dret civil siga un grapat xicotet de costums agraris vuitcentistes, contra l’opinió molt majoritària de la societat valenciana? Eixa seria la farsa, sens dubte... 

Ens ho han dit per activa i per passiva, el TC i els municipis: cal la reforma constitucional en este punt. I sabem com es pot fer d’una manera senzilla (i els polítics, també). I que ningú tracte de desanimar-nos amagant amb la celebració d’un referèndum nacional: si s’ha de celebrar, que es faça. Des del primer moment hem buscat l’opinió de la base social a través de la unitat política essencial, que és el municipi (sense deixar de banda les agrupacions típiques de la societat civil: associacions, fundacions, corporacions...). Ningú ha de donar-nos, a hores d’ara, lliçons de democràcia. Més bé al contrari: una volta eixes bases s’han pronunciat, allò vertaderament democràtic seria dur a terme la seua opinió. És justament el que no es va fer l’any 1979, i encara arrosseguem les conseqüències. No tornem, doncs, a cometre les mateixes errades del passat. Que la farsa, lluny de la política, reste confinada a l’àmbit del teatre, que és el seu hàbitat natural... 

Colofó: d’interès i desinteressos 

Fa pocs dies, el degà del Col·legi Notarial de València deia, respecte del dret civil valencià, que “no ha habido ningún interés” (sic). Doncs bé, setmanes enrere, quan el Ministeri de Justícia començà a preparar l’examen d’accés a l’Advocacia, dirigí un escrit a la Facultat de Dret de la Universitat de València demanant preguntes sobre dret civil valencià. És veritat que queda ben poca cosa, però la Facultat es va prendre interès i va fer l’esforç d’enviar-les, referides a la Llei de contractes agraris. Doncs bé, cap d’elles no figurava en l’examen. Els estudiants valencians quedaven assimilats al dret civil comú (el del Codi Civil): tornem a 1707 novament. Això sí, podien fer l’examen en valencià. D’esta manera, eren els únics que, amb una llengua pròpia diferent del castellà, havien d’aplicar solament el dret castellà del Codi Civil: l’ombra allargada de la Nueva Planta, una altra vegada. Però torne a l’inici: de qui ha sigut el desinterès en este cas? Del Ministeri, evidentment, i com en altres ocasions (no fa més que planxes, en els últims mesos). Tampoc espere una nota de Francisco Cantos demanant una explicació per l’oblit. Però de vegades és tan fàcil generalitzar i sentenciar... 


Javier Palao Gil és director de la Càtedra Institucional de Dret Foral Valencià (UVEG). Vocal de la Junta Directiva de l’Associació de Juristes Valencians



dimecres, 11 de gener de 2017

"El Llibre de Dret Valencià a l'Època Foral"








Donem les gràcies a Salomé Pradas Ten @salomepradas per donar-nos a conéixer aquest llibre.


La primera llei foral



Publicat fa uns quants anys, donava la benvinguda a la primera de les nostres lleis forals, de Règim Econòmic Matrimonial Valencià, ara anul·lada per sentència del Tribunal Constitucional. De totes maneres considerem justificat recordar les paraules de l'autor. 

El passat 2007, les Corts valencianes han aprovat la primera llei foral, la llei 10/2007, de 20 de març, de règim econòmico-matrimonial valencià. Quan entre en vigor, els valencians es casaran en separació de béns, que és el nostre sistema històric. La separació de béns és molt adequada quan els dos sexes estan en paritat i les dones ixen a treballar, i és beneficiosa igualment per a les mares de família que són mestresses de casa. És el règim legal als països anglosaxons, i també a les Balears i a Catalunya. Amb la nova llei, no obstant, les parelles que preferesquen tenir un règim de comunitat d'adquisicions podran pactar la germania valenciana. 

La llei 10/2007 ha estat recolzada pel Partit Popular i Esquerra Unida, alhora que el PSOE hi votava en contra.

Fa pocs dies, el Govern central n´ha formulat un recurs d´inconstitucionalitat.  

Comencem a fer-nos-en preguntes. Per exemple: els Furs valencians són de dretes o d´esquerres? A dir veritat, n´hi ha furs més retardataris i d´altres més progressistes. Però l´immens edifici foral està per damunt de l´antinòmia dreta-esquerra. Els Furs són un llegat històric dels valencians, del qual tots hem de sentir-nos orgullosíssims. En anar recobrant-los, els anirem modernitzant, llevant-los l´antigor que alguns puguen tindre. Què significarà per als valencians la recuperació? Els Furs són el sistema de lleis civils més avançat i perfecte de tot el Regne d´Espanya. Revifant-los caminem cap a la majoria d´edat com a poble, ja que desapareix la subordinació al poder central. Els valencians ja no portarem els nostres plets civils a Madrid, sinó que els ventilarem a la Glorieta de València, al nostre Tribunal Superior de Justícia. S´imagina algú l´estalvi de temps i diners que això suposarà? 

No s´acaba ací. Els valencians posem en marxa el nostre veïnatge civil i deixem arrere la vergonya històrica de ser l´únic territori de l´Estat que no aplica el dret propi. I ens reunifiquem encara més com a col.lectiu: ens uniran no només la llengua, sinó també uns Furs aplicats homogèniament d´Oriola a Vinaròs. Podem realment revifar el nostre dret foral? Ja en teníem facultats amb l´Estatut de 1982. Estes facultats apareixen multiplicades en l´Estatut de 2006, que es refereix al Dret Civil Foral Valencià en molt diversos articles. 

En la recuperació foral vénen treballant molts valencians fa més de quinze anys. S´ha dit que en la primavera de mil nou-cents noranta-dos va esclatar la segona Batalla d´Almansa. Esta segona és una batalla no violenta de principis i exigències, de drets i reivindicacions. Fou el Col.legi d´Advocats de Sueca qui formulà la declaració de guerra en publicar el seu Manifest en defensa del Dret civil valencià. Ara el fruit comença a quallar. 

Quin judici ens ha de meréixer la primera llei foral? La redacció l´ha feta una Comissió d´uns quinze membres, amb una alta categoria professional i personal. La llei està molt pensada i és concisa i bona. Tots els arguments que s´hi han adduït en contra són inconsistents i, pel fet de ser-ho, poden ser girats de l´inrevés. 

Referim-nos ara al recurs d´inconstitucionalitat, arrancant des del punt zero. Els valencians nasquérem a la història com un Regne lliure dins de la Corona d´Aragó. Amb els altres sis territoris mediterranis compartim biografia, idioma, costums, economia i dret. Quan els nostres enemics han volgut sotmetre´ns han tallat sempre pel nord, deixant-nos aïllats. En voleu proves? Els agermanats van ser jugulats pel nord, a la batalla d´Almenara, en 1521. Fins a la ratlla del riu Sénia es van sentir els efectes de l´expulsió dels moriscos, de la Unió d´Armes d´Olivares i del primer Decret de Nova Planta. I quan en 1939 l´exèrcit de Franco avança victoriós cap al Mediterrani, talla per Vinaròs. 

L´actual Govern central no té res a veure amb els exemples adduïts, però ha tornat a tallar per Vinaròs. Per què Aragó, Catalunya i les Balears poden tenir dret civil i nosaltres no? Una llei de règim econòmico-matrimonial és bona si la fan a eixos territoris i és inconstitucional si es dicta al País Valencià? Quina manera tan estranya de respectar la nostra dignitat! Així ens agraeixen l´espoliació fiscal de què ens fan víctimes, l´allau de diners que regalem cada any als territoris de Ponent. 

Potser algú s´ha equivocat, tanmateix. Derrotats a Almansa sí, en 1707. Però mai vençuts: ni en 1707, ni ara ni mai. 

La nostra senyera no es doblega. Estem recuperant el Dret civil, i això és sols un començament. El nou Estatut ens remet a la Disposició Addicional Primera de la Constitució: «La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals». Quins són estos drets? Imaginem el dia abans de la primera Batalla d´Almansa, el vint-i-quatre d´abril de mil set-cents set. Tot això érem els valencians aquell dia i tot això tornarem a ser. Que a ningú li càpiga el menor dubte. Autor; 


Enric Solà Registrador de la Propietat. 
Autor del llibre «Recuperem els Furs». 
Publicat al Levante EMV

divendres, 6 de gener de 2017

Veïnatge civil i el domicili


Concepte de veïnatge civil. 


La seva consideració com a pressupòsit de l'estat civil de les persones. 


Constitueix l'estat civil per excel·lència. Tota persona que està relacionada amb una comunitat sempre ostenta un veïnatge civil determinat, el qual te un cert paral·lelisme amb la nacionalitat. Com a regla general tothom te una nacionalitat, i per tant no entendríem l'existència d'un subjecte sense veïnatge, entre els quals hi ha diversos que són compatibles entre ells. 

El veïnatge civil determina una especialitat com l'aplicació de lleis de caràcter privat determinades 


L'Estat Espanyol està estructurat sobre l'organització de Comunitats Autònomes. Tota CCAA determina que tota persona que pertany a una CCAA determinada sigui membre d'aquesta, als quals no se'l hi apliquen normes de caire diferents. 

No tot veïnatge representa una especialitat pel que fa a l'aplicació de normes. Només tenen normes jurídiques privades diferents en algunes CCAA que antigament ja tenien dret privat propi, aquestes són les anomenades “comunitats històriques”. La possibilitat de legislar sobre matèria civil és de l'estat, però no ho és la funció de regular i legislar, ja que aquesta pertany a les “comunitats històriques”. 

Veïnatge és també la determinació de les normes de caràcter privat que s'apliquen, les quals poden ser diferents entre una CCAA i una altra. És una estat civil de la persona en tant que pot determinar la seva capacitat d'obrar o condició de la persona en tant que determina la subjecció al dret civil comú o al dret especial o foral. (Art. 14 CC) 

Adquisició, conservació, pèrdua i recuperació del veïnatge civil. La prova del veïnatge. 


L'Art. 14 del C.C. diu que la subjecció al dret civil d'aquestes regions ve determinada pel veïnatge civil i així, el veïnatge civil d'una persona serà el veïnatge civil comú que tinguin els pares. Si els pares no tenen el mateix veïnatge civil, el fill tindrà el veïnatge civil del lloc de naixement. No obstant, quan els pares no tinguin el mateix veïnatge civil, de mutu acord els pares poden atribuir-li el veïnatge de un dels pares. En aquest supòsit el fill des de els 14 anys d'edat, si vol canviar el veïnatge civil podrà optar pel del lloc de naixement. 

D'altra banda, si el fill neix fora d'espanya, els pares poden atribuir en tot cas el veïnatge civil de qualsevol d'ells abans de 6 mesos del naixement o de l'adopció, i es col·locaria en primer lloc respecte als altres criteris. 

El veïnatge civil també es pot adquirir per residència. Així el que resideix 2 anys en u territori amb veïnatge civil diferent i si ho declara expressament en el Registre Civil canviarà el seu veïnatge civil i adquirirà el del lloc on resideix. També s'adquireix per residència si es resideix durant 10 anys i sense declaració en contra. 

Després de la reforma de 1990 el matrimoni no implica canviar de veïnatge civil, amb anterioritat la dona casada seguia el veïnatge civil del marit. No obstant això, qualsevol dels cònjuges pot optar pel veïnatge civil de l'altre cònjuge. 

Quan un subjecte es nacionalitza espanyol pot optar, segons el C.C, per qualsevol dels veïnatges civils. En primer lloc pot optar per elegir el veïnatge civil del lloc on va a residir. En segon lloc pot optar pel veïnatge civil del lloc on va néixer, si es que ho va fer a espanya. Finalment, pot optar pel veïnatge civil del cònjuge encara que resideixi en un altre lloc. 

Pel que fa a aquella persona que va perdre la nacionalitat i posteriorment la recupera, adquirirà el veïnatge civil que tingués quan va perdre la nacionalitat espanyola. 

L'Art. 16 del C.C. diu que els conflictes de lleis que puguin sorgir per la coexistència de diferents règims jurídics es resoldrà d'acord amb els articles 8 i següents del C.C, tenint en compte que la llei personal és la que determina el veïnatge civil 

Els Art. 8 i següents del C.C. recullen l'anomenat Dret Internacional Privat. Aquest dret regula els conflictes de lleis que puguin sorgir quan entren en joc els ordenaments jurídics de diferents països. 

Pel que fa a la prova del veïnatge civil, aquesta resultarà de la inscripció al Registre Civil. 

El veïnatge civil local. 


Pertànyer a una localitat concreta no te gaire transcendència. En alguns municipis de Catalunya a l'aplicació d'institucions concretes existeixen normes concretes i queda subjecte a l'aplicació d'aquesta norma. Nota de l'autor del blogEl veïnatge local també és important en altres drets civils forals i especials com el de Biscaia. Per veïnatge local un biscaí li pot ser aplicable el dret civil general, el dret foral civil biscaí i el dret foral civil biscaí encartat específic de la població.

Actualment aquest fet no te transcendència ja que això es donava en l'enfitèusi o en el cens (institucions que s'han perdut). 

Ara lo important és el veïnatge ja que es l'indicatiu de que ostentes i estas sotmès a unes determinades normes amb independència d'on estigui situats els bens de les persones. 

Veïnatge Civil com a estatut personal. 


Criteris de localització de la persona: domicili, residència i parador. Fixació de domicili: rellevància jurídica. 

L'Article 40 del C.C. ens defineix el domicili de les persones físiques com el lloc de residència habitual. El concepte de domicili implica la residència efectiva (viure realment en un lloc), la habitualitat i que la seu jurídica d'una persona es centri en un lloc determinat, es a dir, tot subjecte a de tenir un domicili per que la llei exigeix que el sapiguem. 

Es pot entendre de 2 punts de vista: 

  1. Com a àmbit inviolable protegit especialment per l'exercici del deures de la persona. 
  2. Com la seu on es troba el subjecte d'una relació jurídica. (Art. 40) 

Existeixen 2 classes diferents de domicili: 

  1. Real: És aquell que correspon a la residència habitual. S'exigeix la presència física de la persona (corpus) i que hi habiti amb plena voluntat (Animus). Pot ser un hotel, una pensió.. però sempre que hi hagi continuïtat amb l'excepció dels trasllats que poden produir-se. 
  2. Legal: Aquell que determina la llei per una determinada persona i que preval sobre el domicili real. Actualment el domicili familiar és el que estableixen els cònjuges de comú acord i en cas de discrepància el que determini el jutge. 

Existeixen també uns supòsits especials: 

  •  · Els fills. (es situen en el dels pares) 
  •  · Incapacitats. (amb el tutor o curador) 
  •  · Comerciants. (on es troba el comerç) 
  •  · Empleats. (on serveixin) 
  •  · Militars. (on es trobi el cos militar) 
  •  · Funcionaris. (on desenvolupin la seva funció)


Excepcions: 

  • Persona sense residència física. (treballadors del circ) 
  • Dos dormitoris: Es requereix habitualitat i ànims. La persona te la possibilitat d'establir un dels dormitoris com a dominant. 

Pel que fa a la residència, és tota aquella que no és habitual, sigui més o menys estable. En ella la persona hi està accidentalment o de manera ocasional, encara que amb cert caràcter de permanència. És el lloc on la persona es troba establerta, en tant que no hagi transcorregut encara el temps suficient per poder-ho considerar residència habitual. 

El parador. El contrari al parador desconegut, que es refereix bàsicament al lloc on la persona te el seu patrimoni, interessos, seu i exerceix els seus drets i hi resideix. 

La rellevància jurídica de la fixació de domicili es troba en que és sempre exigible a les persones jurídiques, sempre en una seu social. També és important per la idea d'activitat i per que és el lloc on la persona es veu obligada a pagar uns determinats impostos.



El veïnatge civil




L'autor tracta el concepte del veïnatge civil des del punt de vista del Dret Civil Català. A efectes pràctics funciona el mateix per al veïnatge civil valencià i la resta de veïnatges civils espanyols.


dilluns, 2 de gener de 2017

Ni ignorants ni deslleials: tòpics i fal·làcies en el Dret Civil Valencià


Acte en defensa del Dret Civil Valencià, el pasat 29 de juny. Foto: KIKE TABERNER


En la Facultat de Dret tractem d'ensenyar als nostres estudiants la importància de la lògica i dels seus processos, especialment del raonament lògic o causal i les seues diferents classes. I expliquem la diferència entre els raonaments vàlids (els que serveixen per a argumentar correctament en un judici, per exemple) i els que no ho són, com les fal·làcies, les aporíes, els sofismes, etc. Exposem en classe que els raonaments no vàlids solen construir-se a partir de premisses o afirmacions poc sòlides o directament falses (encara que a voltes semblen vertaderes). 

Ve aquest exordi a conte d'algunes de les afirmacions que en ocasions s'aboquen respecte del nostre dret civil. Per exemple, ningú ha parlat de “fer un codi civil valencià”. Sí s'ha expressat el desig, per part d'alguns, de desenvolupar la competència que la Generalitat té en matèria de dret civil i plasmar-la en lleis concretes, que és el que s'ha fet fins ara. Ací trobem una fal·làcia usual en l'argumentació: la de la generalització precipitada o inadequada. 

Una altra afirmació igualment pintoresca és la que sosté que el desig de desenvolupar un dret civil valencià suposa un atac a la unitat d'Espanya. Qui així raona cerca posar al lector enfront d'una altra fal·làcia habitual: la del fals dilema. És el típic “o estàs amb mi, o contra mi”: si recolzes l'existència d'un dret civil valencià, estàs contra la unitat del país. Però una anàlisi més assossegada permet descobrir un ventall de possibilitats complementàries. És perfectament factible i possible que un desitge disposar d'un dret civil propi, modern, i que al mateix temps crea en aqueix projecte comú que des de fa segles es diu Espanya. Així ocorre a Galícia, a Navarra, a Aragó o en les Illes Balears: els seus habitants tenen i gaudeixen d'un dret civil propi, i açò no els impedeix sentir-se espanyols… Ningú tracta de “corrompre” un pretès -i il·lusori- “espai Jurídic-Polític des d'una perspectiva civil”, sinó de participar en aquest joc polític-jurídic en igualtat de condicions amb els altres actors. Si aqueixa pretensió s'interpreta erròniament com un complex, doncs allà cadascú amb les seues lectures… 

I una altra afirmació més en el mateix sentit: la creació i desenvolupament d'un dret civil valencià són contraris a la Constitució. Ací trobem una figura més insidiosa, la de la fal·làcia causal o causa falsa. Resulta que ens trobem amb un epígraf o regla de la Constitució (el de l'art. 149.1.8ª) la interpretació del qual ha fet córrer rius de tinta pels defectes del seu tenor literal. Tan “clar” és en la seua lectura que en uns casos ha permès redactar un codi complet (Catalunya) i en uns altres, ha prohibit el més mínim desenvolupament (Comunitat Valenciana), al marge d'asseure la seua lògica sobre un criteri històric discutible i discriminatori. 

Que el Tribunal Constitucional haja declarat inconstitucional una norma no significa que necessàriament ho siga. Simplement, vol dir que la seua interpretació és aquesta; però ni tan sols pensen així tots els seus jutges. Les sentències recents que han declarat inconstitucionals les lleis del dret civil valencià han despertat recel i rebuig entre alguns dels juristes que treballen en la nostra Comunitat (almenys, entre els quals coneixen millor la matèria i, sobretot, l'Estatut). Perquè si hi ha una cosa clara és que el nostre Estatut d'Autonomia no diu el que les sentències afirmen; en absolut. Trobem ací la fal·làcia causal al fet que em referia: arribem a una conclusió prematura (les lleis són inconstitucionals) partint d'una causa única (l'art. 149.1.8ª de la Constitució). I és una fal·làcia perquè oblida altres factors i elements que influeixen igualment: per exemple, la composició ultraconservadora i molt polititzada del Tribunal Constitucional i la interpretació recentralizadora que ve fent de la nostra Carta Magna des de 2012; o el fet que les seues sentències no són iguals si afecten a uns territoris (Catalunya o el País Basc) o a uns altres (la Comunitat Valenciana). 

Si passem del camp del Dret al de la Història, el panorama s'aombra, i molt. Ací ja no fa falta recórrer a la lògica, doncs els dislates es desqualifiquen per si sols. Qui afirme que el procés de la derogació dels furs i la supressió de les institucions públiques forals valencianes per a implantar el dret i les institucions castellanes va constituir una modernització és que no està molt versat en la història de la ciència política: la nova planta borbònica va suposar un reforçament de l'absolutisme monàrquic, és a dir, de l'Antic Règim; modernització és el que va ocórrer a Anglaterra després de la Gloriosa Revolució de 1688 i el Bill of Rights. El regne de València, en 1707, va caminar contra direcció. 

No sé si el degà de la RACV, Federico Martínez Roda, és centralista. Però sí sé que s'equivoca greument quan afirma que “molt pocs van sentir la necessitat de tornar a l'ordenament foral valencià”. Si va haver-hi una empresa que va unir als valencians del segle XVIII per sobre de les seues diferències, a botiflers i maulets sense distinció, va ser la de recuperar els furs abolits, sobretot quan van comprovar en les seues carns l'absolutisme de nou encuny que començava a imposar la dinastia francesa dels Borbó. Dir que Felipe V va voler retornar els furs civils, en 1710 o durant la seua visita a València en 1719 és una altra fal·làcia: la de la veritat a mig fer. Així, és cert que el rei es va plantejar reintegrar parcialment els furs en 1710, i que va arribar a concedir oralment la devolució en 1719; però també ho és alguna cosa que s'oculta acuradament: que van ser els seus propis òrgans de govern els que van obstaculitzar la restitució fins a fer-la impossible. De la mateixa manera, ningú va fer una oferta de restabliment en 1721, 1731, 1734 i 1739, sinó que va anar a l'inrevés: en aqueixes dates, l'Ajuntament de València va tractar d'agilitar, sense èxit, l'expedient format per a la devolució en 1721, i que la Corona tenia paralitzat a Madrid. L'error és groller i tergiversa els fets, amb el resultat que s'enganya així al lector llec. Pitjor encara és sostenir que la restitució no es va produir per uns “interessos particulars” que s'identifiquen amb les “eternes disputes” entre els valencians; en aquest cas ens topem amb la fal·làcia de la causa simple: un senzill motiu -que, a més, és un "topicazo"- com la presumpta incapacitat dels valencians per a arribar a acords (altres vegades és el “meninfotisme”), explica un fet que, en si, és molt complex. 

Batalla d'Almansa, 1707. Buenaventura Ligli (1709). CORTS


Una mica més d'enjundia té l'afirmació que en el seu moment no es van detectar distorsions jurídiques o socials en aplicar-se el “dret civil general espanyol” en el regne de València, allà pel segle XVIII. Per a començar, llavors no existia tal “dret civil general espanyol”, sinó que cadascun dels territoris històrics de l'antiga Monarquia Hispànica (la que desapareix amb els Borbó) tenia el seu propi dret; el que va ocórrer en el regne de València és que Felipe V va derogar el seu ordenament territorial (els Furs) i va imposar el d'un altre lloc (Castella), que llavors no era un “dret civil general espanyol”. Açò és un anacronisme de llibre, que qualsevol historiador mitjanament acurat tracta d'evitar. Però és que, a més, l'afirmació oculta o ignora la repressió deslligada pel bàndol vencedor per a imposar el nou dret, que va ser llarga i sagnant. En fi, ni tan sols és certa: clar que va haver-hi distorsions o problemes! És que algú creu que es pot canviar un Dret complet de la nit al dia sense generar un conflicte d'enormes proporcions? 

Per a acabar amb la col·lecció de disbarats històrics, faltava l'explicació d'aqueixa presumpta absència de “distorsions”. Resulta que com els Furs i les Partides eren iguals o molt semblants, va ser molt fàcil substituir aquells per aquestes… Però, en realitat, ja presenten diferències des del principi, doncs les solucions escollides van ser en ocasions diferents (per exemple, en el dret de successions o en les maneres d'adquirir la propietat). A més, sobre una base comuna, dues societats diferents (la castellana i la valenciana) van ser llaurant diferències que, amb el temps (cinc segles!!), van arribar a ser enormes. Quan en 1707 es produeix l'abolició del dret foral, les autoritats castellanes jutgen amb severitat el contingut dels Furs: institucions com la llibertat de testar, els pactes successoris, les reserves hereditàries, la transmissió consensual de la propietat (l'encaixada de mans de tota la vida), o el règim econòmic del matrimoni (el dotal, diferent del castellà) atrauen la seua atenció. Hi ha desenes que són diferents; algunes, molt… Si eren drets tan semblants, per què va haver d'escriure Berní i Català un "Manual de testar, dividir i partir" més de trenta anys després de l'abolició? Doncs perquè els advocats no s'aclarien amb el dret de successions castellà, molt més complex que el valencià... 

En fi, unes i unes altres qüestions és millor deixar-les en mans dels vertaders especialistes, dels quals saben: els constitucionalistes i els civilistes, les jurídiques; i els historiadors modernistes, les històriques. En cas contrari, i per molt sobreesforç que fem, correm el risc d'equivocar-nos, de raonar malament, de mostrar-nos ignorants, amb el resultat indesitjat d'induir a error al lector. Però pitjor que aqueix error és el de deduir qualificatius d'una determinada postura. Si algú desitja la creació i el desenvolupament d'un dret civil valencià, resulta que ha de ser deslleial a la Constitució i, per tant, a la seua pàtria. Açò és inacceptable. Perquè ací ja hi ha una mica més que un simple raonament equivocat (alguna cosa en el que tots, jo el primer, podem incórrer), sinó un judici moral que es pretén raonable. El judici moral es basa en els principis morals de cadascun, que són vàlids per a si mateix però que poden no ser-ho per als altres. En fi, qui és ningú per a emetre i dispensar marxem d'alguna cosa com la lleialtat o el patriotisme? La ignorància és una dada més objectiva i té els seus patrons de comprovació. Però la lleialtat, tan evanescent, com es mesura, amb quins patrons, sobre quins actes? En fi, cal recordar aquell poema de Machado que deia: “La teua veritat? No, la veritat; i vine amb mi a cercar-la. La teua, guarda-te-la”. 

Acabe. A dia d'avui, el dret civil valencià ja no és -no ho ha sigut mai- “una distracció que serveix com a cortina de fum”. Tres segles de reivindicació i 35 anys des de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 1982 ho han convertit, malament que malgrat alguns, en un element més de l'agenda valenciana, juntament amb la infrafinanciació o el dèficit d'inversió en infraestructures. Quan arribe el moment de reformar la Constitució, com a mínim es posarà damunt de la taula per al debat. La decisió, com sempre, com en tot, es prendrà a Madrid. Així i tot, alguns segueixen entossudits en no mirar més enllà de Contreras quan fan les seues anàlisis, ocultant un element clau per a entendre el que ocorre a la Comunitat Valenciana. 


Publicat: Valencia Plaza
Autor: Javier Palao Gil és director de la Càtedra de Dret Foral Valencià i vocal de la Junta Directiva de l´Associació de Juristes Valencians
Traducció: Softvalencià