DRET CIVIL VALENCIÀ, TRADICIÓ I MODERNITAT

 

Per Francesc Gamero Lluna

 

De les diverses reivindicacions que conformen l’Agenda Valenciana (ben trobada denominació que està fent fortuna), segurament el Dret Civil Valencià siga la més desconeguda de totes. Un desconeixement que fins a cert punt s’explica pel caràcter tècnic de la matèria a què es refereix: el Dret, i en particular, de l’especialitat: la Civil (la Fundació Nexe va intentar contribuir a la seua divulgació i en 2019 va editar el Demos #12: “El dret civil valencià. L’assignatura pendent de l’autogovern”, que vos recomane)

 

Al Dret Civil Valencià li passa una cosa semblant al que ocorre amb el problema de la falta d’un Finançament Just. Totes les campanyes que se n’han fet (inicialment pel Col·legi d’Advocats de Sueca i personalitats de l’àmbit jurídic valencià com Enric Solà Palerm; i ara, i molt intensament, per l’Associació de Juristes Valencians), de moment no han aconseguit que la majoria de la ciutadania valenciana siga conscient d’aquesta problemàtica i, menys encara, que entenga en què consisteix i la seua importància.

 

En molts casos, es pensa que es tracta d’una reivindicació anacrònica, de tornar a posar en vigor els medievals Furs de València, derogats pel Decret de Nova Planta en 1707; i en uns altres, d’una reivindicació que “trenca” la unitat jurídica i/o de mercat de l’Estat Espanyol. La realitat és que no és ni una cosa ni l’altra, sinó que és perfectament compatible amb el sistema constitucional autonòmic. I per això hi ha darrere col·legis d’advocats, sindicats, CEV, organitzacions agràries i 541 dels nostres 542 ajuntaments.

 

Perquè, òbviament, no es tracta de reviure la legislació foral, sinó de recuperar la capacitat del Poble Valencià d’autolegislar-se en matèria civil i, a partir dels principis del nostre dret històric, regular les relacions entre particulars (que és l’objecte de la branca Civil del Dret) de la forma que millor responga a les necessitats de la societat valenciana actual. Uns principis que, per la “modernitat” relativa de la València foral respecte de la Castella coetània, resulta que són més avançats que els que tenim ara (els castellans).

 

Tampoc es tracta d’una qüestió de “trencar” res, perquè (i açò també és molt desconegut, sobretot a les comunitats autònomes que no tenen dret civil propi en vigor) no hi ha un Dret Civil “Espanyol”. Mai n’hi ha hagut. Les tres províncies basques i Navarra sempre han tingut el seu propi Dret Civil, Galícia el va recuperar en el segle XX i els altres territoris de la Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya i les Illes Balears) mai el van perdre amb la guerra de Successió (la sort històrica no sol estar del nostre costat).

 

Així, a les persones naturals de l’antiga Corona de Castella (tret d’Euskadi i Galícia) i de l’antic Regne de València, se’ns aplica un dret civil d’arrel castellana, legislat per les Corts Generals (que no ho fan per a les comunitats abans esmentades), que la literatura jurídica anomena de forma eufemística “el derecho común” (que s’assembla molt a allò de “lengua común” i té la mateixa “legitimitat”). I he dit persones i no territoris, perquè és un dret d’aplicació personal i no territorial (concepte de veïnatge civil, no administratiu).

 

Estem parlant de qüestions tan importants (i quotidianes) per a la vida de qualsevol persona com el règim econòmico-matrimonial o el dret de successions (les herències), on el dret civil històric valencià partia de la primacia de la persona (p. ex. separació de béns en defecte de pacte, o llibertat per a testar), per ser un dret de matriu romana, mentre el dret castellà (més germànic), ho feia des d’una filosofia de “clan familiar” (règim de guanys, o legítimes garantides per als fills i abans els pares que el cònjuge). És per tot això que en la reivindicació de la recuperació del Dret Civil Valencià podem dir que conflueixen tradició i modernitat. És el nostre Dret, és la nostra tradició jurídica i, com a tal, un element identitari valencià i una part del nostre autogovern que ens falta; però alhora, tant per l’esperit avançat que el caracteritzava com pel fet que si tornem a tindre capacitat legislativa en l’àmbit civil podrem adaptar les normes civils a la nostra realitat social específica (p. ex. tenim més divorcis que la mitjana), un motor de progrés.

 

Durant el govern Lerma es va fer un primer tímid intent de regulació (Llei sobre els arrendaments històrics valencians), que fou contestat per una primera sentència limitadora del Tribunal Constitucional (TC). Per a contrarestar-la, en la reforma de l’Estatut d’Autonomia de la C.V. de 2006 (Llei Orgànica de l’Estat, no ho oblidem), es va incloure expressament la competència de la Generalitat en matèria de dret civil valencià.

 

Partint d’aquesta reforma, el govern Camps va dictar tres Lleis (de règim econòmic matrimonial, de “custòdia compartida” i d’unions de fet formalitzades) que foren impugnades pel Govern Central de dos signes diferents: socialista i popular, donant lloc a tres sentències del TC, ja molt dures (citaven el Decret de Nova Planta), que no deixaven més camí que la reforma constitucional.

 

Després d’una intensa i llarga campanya de l’Associació de Juristes Valencians (AJV), les Corts Valencianes, en exercici de la iniciativa legislativa que tenen reconeguda els parlaments autonòmics, van aprovar el 5 de febrer de 2020, amb els vots favorables de PP, PSOE, Compromís i UP: la Proposició de Llei de modificació de la disposició addicional segona de la Constitució Espanyola per a la reintegració efectiva del dret civil valencià, amb la redacció tècnica mínima per superar l’objecció de fons del TC.

 

La tramitació d’aquesta reforma constitucional continua, a hores d’ara, paralitzada en el Congrés dels Diputats vora 4 anys després, en una mostra clara de deslleialtat institucional, de menyspreu a l’autogovern valencià i de deficient funcionament de la democràcia espanyola. És per això, que s’ha aprofitat la reforma de l’article 49 de la Constitució per suprimir el desfasat i pejoratiu terme de “disminuït” aplicat a les persones amb diversitat funcional o discapacitat, per introduir via esmena el Dret Civil Valencià.

 

I és just això el que es debatrà i votarà aquesta setmana a Madrid. La reforma esmentada de l’article 49 (que elimina un terme, però també afegeix més text) i l’esmena presentada per Compromís per afegir el text acordat per les Corts Valencianes en 2020. De nou, el PSOE i el PP, que fa anys que es fan fotos en tots els actes pel Dret Civil Valencià, i que van votar a favor al nostre parlament, estan posant-se de perfil argüint les excuses més pelegrines. Però en aquesta ocasió, d’una manera o d’una altra, també eixiran retratats.

 

Francesc Gamero Llunaés llicenciat en Dret (UV-EG) i en Ciències Polítiques i de l’Administració (UOC). Funcionari del Cos de Tècnics Superiors de l’Administració General de la Generalitat. Durant el Consell del Botànic va ocupar els càrrecs de Subsecretari de la Vicepresidència i conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives (2015-2019) i de secretari Autonòmic d’Hisenda (2019-2023).

Publicat en: Fundació Nexe