La Nova Planta, vigent

Són molts els greuges que encara s’arrosseguen des de la batalla d’Almansa de 1707. Alguns, poc visibles entre l’imaginari col·lectiu. Però presents. Mentre que la resta de territoris dels Països Catalans han pogut recuperar o desenvolupar drets forals propis, el País Valencià n’ha estat privat. 

Tot i que el 9 d’Octubre recorda l’arribada de Jaume I a València, la data sempre ha estat lligada a una evident reivindicació política. Durant la Transició va esdevenir camp de batalla entre les dues valències: la reaccionària i la de futur. El resultat final és sobradament conegut. Darrerament, però, algunes coses han canviat al País Valencià. Alguna cosa s’hi mou. La batalla no tornarà, però hi ha un esperit reivindicatiu que s’havia apagat durant els anys anteriors en favor de l’aparent concòrdia alimentada de folklore, tradició i noves —velles— glòries a Espanya. Ara, la consciència sobre l’espoli fiscal, els atacs contra el decret de plurilingüisme i l’aïllament garantit per unes infraestructures obsoletes són els elements cabdals de la reacció. 

Hi ha molts més motius per a la protesta. Alguns, però, per la seua complexitat romanen desconeguts entre la població. Però expliquen ben bé la posició marginal que el País Valencià ocupa dins d’Espanya. Perquè el país, avui com ahir, veu derogats molts dels seus drets. Reduïts a les lleis de Castella, d’Espanya, tal com sentenciava el text del decret de Nova Planta. 

La història d’una demanda 

El dret valencià, reflectit en els Furs abolits el 1707 per Felip V, representava, segons molts experts, un dels cossos legislatius més evolucionats d’Europa. Va ser vigent des de 1238 i la seua pèrdua va perjudicar les elits del moment, que van demanar reiteradament el restabliment. 

“Al principio de este siglo el señor Phelipe V, que esté en gloria, tuvo por combeniente derogar las leyes con que hasta entonces se havían governado los reynos de la corona de Aragón, mandando que en adelante se governasen con las de Castilla, sin duda con el recto fin y con la inteligencia de que esta igualdad y uniformidad entre las partes havia de ceder en gran beneficio del cuerpo de la monarquia. Se descubre a primera vista en esta providencia la equidad y el zelo del bien público, pero son imponderables los males que en su execución han padecido aquellos reynos contra la piadosa intención del glorioso padre Vuestra Magestad”. 

Aquest és un fragment —suplicatori— del memorial de greuges de 1760, quan es demanava el restabliment de les lleis impugnades. No va ser l’única reivindicació. Mig segle després, l’any 1809, s’iniciava l’elaboració de la immediata Constitució de Cadis. L’Ajuntament de València es va sumar a la crida del decret de convocatòria, que demanava a les principals institucions del regne d’Espanya que hi feren aportacions. La contribució era part dels Furs de València, que foren rebutjats per les Corts. “Allò és una prova que la vella legislació continuava present entre els valencians”, assegura Javier Palao, professor d’història del dret de la Universitat de València. Posteriorment, i tal com apunta el mateix expert, a inicis del segle XX, el Partit Republicà Federal prioritzava la recuperació del dret valencià per a l’elaboració del projecte de Constitució per a l’Estat Valencià. Aquell dret seria reivindicat pels principals nacionalistes de l’època, com ara Constantí Llombart, representant de la Renaixença; o diversos partits que van anar representant el valencianisme fins que la Guerra Civil va anorrear totes les perspectives nacionals contraposades a la dels vencedors. Reivindicació frustrada L’intent de recuperació que va fer el malaguanyat Estatut d’Elx, a través de la redacció d’Enric Solà —a qui entrevistem tot seguit— també va quedar frustrat. Tot i que l’Estatut definitiu de 1982 apostava per “conservar, modificar i desenvolupar un dret civil propi” dels valencians, aquesta intenció va ser pal·liada per un recurs d’inconstitucional per part del Govern espanyol. Més endavant, a mitjan anys 90, amb el PP a la Generalitat Valenciana, es va crear l’Observatori de Dret Civil. 

Posteriorment, l’Estatut de 2006 es mostrava ambiciós per recuperar part d’aquell dret impugnat. Prova d’allò va ser la sorprenent presa de possessió de Francisco Camps com a president l’any 2003, que jurà el seu càrrec amb la mà sobre dels Furs. 

Una de les lleis recuperades per aquell Estatut era la del règim econòmic matrimonial, impugnada el 2007 i anul·lada pel Tribunal Constitucional el maig de 2016 per “envair competències estatals”. Una cosa similar va ocórrer també l’any passat, al novembre, quan el mateix tribunal va sentenciar contra la llei de custòdia compartida aprovada el 2011 

Malgrat tot, hi ha qui treballa per recuperar aquest dret. Per exemple, “juristes que no estan necessàriament relacionats amb la lluita per la llengua ni amb altres aspectes d’identitat més reclamats públicament, treballen per un cos jurídic propi. Això també és una mostra de cap a on camina la societat valenciana”, explica Vicent Baydal, professor d’història del dret de la Universitat Jaume I de Castelló. 

Les reivindicacions d’uns altres territoris, com el basc, van situar al davant de tot la preservació del dret foral des d’un primer moment. En el cas del País Valencià, i sobretot passats els anys, aquesta és una demanada que ha quedat en segon terme, refugiada en els àmbits més acadèmics i especialitzats, allunyada de l’àmbit polític i, per tant, de la visibilitat pública. 

Amb l’arribada de Manuel Alcaraz a la Conselleria de Transparència, segons explica Javier Palao, la recuperació dels Furs ha adquirit més importància per al Consell valencià. “Entén que tindre competències per legislar en aquesta matèria sense la intromissió dels tribunals estatals ens pot dotar d’un cos jurídic molt modern, millor que l’espanyol”. 

Mentre a Catalunya i a les Illes recuperaren el seu dret històric, al País Valencià aquest desig ha estat constantment entrebancat per les elits espanyoles des de la pèrdua dels Furs de 1707. Una acció continuada en contra de la recuperació del cos jurídic propi malgrat que, en moltes ocasions, els impulsors d’aquesta reparació no han estat, ni de bon tros, persones sospitoses d’antiespanyolisme. 

És per això que molts consideren que el decret de Nova Planta continua tenint efectes. En una versió adaptada als temps actuals. Però vigent, al cap i a la fi.

Article escrit per: Manuel Lillo

Publicat a: El Temps