El desenvolupament de la competència legislativa en matèria civil

EL DESENVOLUPAMENT DE LA COMPETÈNCIA LEGISLATIVA EN MATÈRIA CIVIL 

Josep M. Puig Salellas Notari 

SUMARI. 1. LA COMPETÈNCIA AUTONÒMICA DE DESENVOLUPAMENT. La jurisprudència constitucional. La competència general. Un marc diferent: l’Estatut del País Valencià. Novament la jurisprudència constitucional. Conclusió.

És evident que parlar de desenvolupament de la competència autonòmica en matèria de dret civil pressuposa la determinació prèvia dels seus límits. Naturalment, és possible una segona interpretació del títol que s’ha donat a la meva intervenció, si entenem que abasta també la ponderació de la tasca legislativa realitzada fins ara, aspecte que, naturalment, és molt menys complicat. 

La primera qüestió, evidentment, s'insereix en el de la interpretació d'un dels preceptes més desgraciats de la Constitució, l'article 149.1.8, exemple difícilment superable de com no s'haurien de redactar les lleis. Fruit probablement d'una d'aquelles transaccions de darrera hora, tan freqüents en el procés de redacció del text constitucional de 1.978. 

Des del meu punt de vista, el gran obstacle ignorat i, per tant, ni tan sols tractat, per les tesis estatalistes, que volen centrar l'abast de les competències autonòmiques en el text de les Compilacions aprovades pel règim polític anterior, és l'article 31.2 de l'Estatut del País Valencià, que reconeix a aquesta autonomia competència exclusiva per conservar, modificar i desenvolupar un dret civil que, en realitat, després de la batalla d'Almansa, s’havia perdut amb el Decret de Nova Planta de 29 de juny de 1.707. 

Hi ha naturalment les tesis intermèdies, que busquen un punt dolç entre l’eixamplament de l’actuació estatal i la tesi més autonomista, que no cal dir que és la que he defensat sempre, partidària d’una competència general i que entén que cal reduir la competència exclusiva estatal a aquelles matèries que l'article 149.1.8 reserva a l'Estat "en todo caso". 

La referència més il·lustrativa de la tesi estatalista és segurament la que resulta del tractament que les sentències 88/1.993, de 12 de març, i 156/1.993, de 26 de maig, del Tribunal Constitucional, fan de la competència de desenvolupament —deixem de banda, doncs, les de conservació i de modificació— de l’anomenat dret civil foral o especial. 

1. La competència autonòmica de desenvolupament 

La jurisprudència constitucional 

Les dues sentències citades donen una especial rellevància a les primeres paraules del precepte de l’article 149.1.8 de la Constitució. És a dir, d'una banda, a la seva atribució inicial a l'Estat de competència civil exclusiva en matèria de dret civil i, d'altra, a la presentació de l’autonòmica com a una competència reconeguda a posteriori, per tant, com a subordinada en certa manera a la que correspon a l’Estat. 

El fet fonamental, doncs, seria aquest, atès que la redacció del precepte en fa el seu concepte central; és a dir, el dóna com a regla general, "sin perjuicio de de la conservación, modificación y desarrollo de los derechos civiles, forales o especiales por parte de las Comunidades Autónomas", naturalment, "allí donde existan". La competència estatal seria, doncs, segons aquella jurisprudència, el punt de partida i, per tant, aniria més enllà de l'enumeració de matèries que la part final del precepte atribueix a l'Estat, després d'aquella expressió “en todo caso”. 

L’objectiu, doncs, és la seva banalització. Segons el fonament jurídic 1, lletra b), de la sentència 88/1.983, en efecte, "esta expresión no puede ser vista... como norma competencial de primer grado que deslinde aquí los ámbitos respectivos que correspondan al Estado y que puedan asumir ciertas Comunidades Autónomas". I afegeix que el sentit d'aquella reserva competencial a favor del legislador estatal "no es otro, pues, que el de deslindar un ámbito dentro del cual (el dret civil foral o especial) nunca podrá estimarse subsistente ni susceptible, por tanto, de conservación, modificación o desarrollo". 

En el benentès que, segons que es diu en el fonament jurídic 3, l'abast de la competència autonòmica de conservació, modificació i desenvolupament "no significa, claro está, en consonancia con lo anteriormente expuesto, una competencia legislativa civil ilimitada, “ratione materiae”, dejada a la disponibilidad de las Comunidades Autónomas, que pugnaría con lo dispuesto en el artículo 149.1.8 C.E., por lo mismo que no podría reconocer su fundamento en la singularidad civil que la Constitución ha querido, por vía competencial, garantizar". 

Certament, malgrat que quedi clar quin és l’objectiu últim, no pot dir-se que el raonament sigui un model de claredat. En qualsevol cas, és en base a ell que, en el seu fonament jurídic 3, la sentència vol definir amb més detall el concepte autonòmic de desenvolupament, que és evidentment, el que costa més d'emmarcar per a aquesta construcció doctrinal. 

Segons l'esmentat fonament, "los derechos civiles forales o especiales podrán ser objeto, no ya de "conservación" y de "modificación", sino también de una acción legislativa que haga posible su crecimiento orgánico y reconoce, de esta manera, no solo la historicidad y la actual vigencia, sino también la vitalidad hacia el futuro". 

Però salta tot seguit la reserva. És a dir, "este crecimiento, con todo, no podrá impulsarse en cualquier dirección ni sobre cualesquiera objetos". La raó seria que "la posible legislación autonómica en materia civil se ha admitido por la Constitución no en atención, como hemos visto, a una valoración general y abstracta de lo que podríamos denominar los intereses respectivos (art. 137 C.E.) de las Comunidades Autónomas como tales, sino a fin de garantizar, más bien, determinados Derechos civiles forales y especiales vigentes en ciertos territorios". 

És evident, per tant, un cert sentit diguem-ne arqueològic i, com a conseqüència, si bé "el "desarrollo" de los Derechos civiles forales o especiales enuncia, pues, una competencia autonómica en la materia, que no debe vincularse rígidamente al contenido actual de la Compilación u otras normas de su ordenamiento", es tracta d'una competència limitada. Concretament, "cabe que las Comunidades Autónomas citadas de Derecho civil foral o especial regulen instituciones conexas con las ya reguladas en la Compilación dentro de una actualización o innovación de los contenidos de ésta según los principios informadores peculiares del Derecho foral". 

Per tant, primer, connexió amb institucions contingudes en la Compilació, segon, relació amb els principis informadors d’aquesta, amb tots els inconvenients i la incongruència que això comporta per al bon govern civil d’una societat dinàmica amb problemes i amb institucions pròpies. En qualsevol cas, aquesta posició doctrinal serà reproduïda després per la sentència 156/1.993. 

Naturalment, no falten autors que intenten l’obertura del sistema. En aquest sentit, abans de les dues sentències citades, Salvador Coderch (El derecho civil de Cataluña. Comentario al nuevo artículo 1 de la Compilación catalana”,a “La Compilación y su historia”, 1.985, pàg. 334) havia aportat la idea de la progressivitat. És a dir, la prohibició seria només la solució de continuïtat i, per tant, l’única condició, aquella progressivitat del procés. 

Badosa (“La recent jurisprudència constitucional sobre les competències de les Comunitats Autònomes amb dret civil”, 1.994, pàg. 15), ara ja comentant aquella jurisprudència, va segurament més enllà. Es dóna la competència quan s’identifica la seva base de suport o punt de partida com a possibilitat d’integrar-se naturalment en una de les grans divisions sistemàtiques de les Compilacions: llibres, títols, capítols. 

En qualsevol cas, no cal anar gaire lluny per a argumentar en contra d’aquesta confusa construcció jurisprudencial: n’hi ha prou amb llegir el vot particular que el magistrat Viver Pi-Sunyer fa a la primera de les dues sentències citades, plenament en la línia de l’accepció àmplia de la competència autonòmica. Els arguments d’aquest vot particular són fonamentalment quatre, perfectament assumibles: 

a) Si ens atenim al tenor literal del precepte, la Constitució utilitza l’expressió dret civil, foral o especial, per a referir-se a l’àmbit material de la competència autonòmica, no la d’institucions, aspecte terminològic que es reafirma en els Estatuts. 

b) En una perspectiva lògico-sistemàtica, si la competència autonòmica es limita a les normes del dret civil propi preexistents en aprovar-se la Constitució, difícilment pot entendre’s la reserva de les competències que han de ser de l’Estat en todo caso. 

És a dir, és contrari al que l’autor del vot anomena “el principi interpretatiu del legislador econòmic” entendre el precepte constitucional en el sentit que reserva a l’Estat institucions que ja li corresponien perquè —segons la concepció de la sentència— no figuraven en els drets civils forals o especials als quals es refereix la Constitució. 

c) La limitació dels drets civils en qüestió al preexistent en entrar en vigor la Constitució suposa fer-ne dependre l’abast del que l’autor qualifica de “dades perfectament aleatòries”, difícilment justificables a la llum dels principis constitucionals, car se’ls lliga als avatars pels que passaren aquests drets durant el règim jurídic anterior. 

En aquest sentit, com és sabut, la major o menor extensió de les Compilacions depengué del moment en que foren aprovades, de forma que les aprovades en els anys seixanta —i aquest és el cas de la Compilació catalana— tenen un abast menor que les posteriors. 

d) La concepció encaixa malament amb una Constitució que consagra solemnement el pluralisme legislatiu en aquesta matèria, trencant obertament amb la tendència seguida durant els dos últims segles, amb l’excepció del període republicà, quan el reconeixement dels drets forals era provisional, car l’objectiu últim era la unitat del dret civil. 

La competència general 

Com he indicat, em reafirmo en el convenciment que, amb el text constitucional a la mà, en els territoris que, abans de 1.978, tenien els anomenats drets civils forals o especials, l'article 149.1.8 de la Constitució no dóna a l'Estat altres competències que les que expressament li reserva el seu darrer incís, després d'aquella l'expressió “en todo caso”. 

Si, a part del sentit propi de les paraules i els altres arguments adduïts abans, cal tenir en compte els antecedents històrics —i així ho exigeix l'article 3.1 del Codi Civil—, la referència és l'article 15 de la Constitució republicana de 1.931, que de manera prou definida adoptava aquesta distribució competencial. Si això era així aleshores, només cal preguntar-se ara què és allò que ha canviat a aquest país perquè, un cop recuperada la democràcia, les coses hagin de ser d'altra manera que en 1.931. Naturalment, si, en la matèria que ens ocupa, cal donar realment per tancat un parèntesi dictatorial de quaranta anys. 

És a dir, com és prou conegut, és estrictament en el marc d’aquest que cal situar el contingut de la Compilació, que és evident que fou un exercici directe d’una potestat legislativa que s’havia perdut per la força el 1.939. Fou en realitat una actuació possibilista en un marc normatiu rigurosament centralitzat, amb totes les limitacions que això comportà a l’hora de l’aprovació final del text, prou conegudes també. 

Per tant, en una perspectiva històrica, tant des d’un punt de vista social com des d’un punt de vista polític, la intel·ligència de l'article 149.1.8 de la Constitució de 1.978 no pot divergir de la de l’article 15 de la Constitució precedent, malgrat les diferències textuals. Hom parteix, doncs, d'una afirmació competencial inicial, la de l'Estat, a la qual es dóna caràcter prioritari per raons només quantitatives. 

És a dir, per tal com, geogràficament, els territoris on tenen vigència els anomenats drets forals o especials són d'abast territorial més reduït, de forma que, si deixem al marge la competència civil atribuïda ex novo al País Valencià, es tracta de sis autonomies sobre un total de disset. Per això, doncs, la pauta inicial del sistema és la competència estatal. 

Però aquesta regla s'inverteix en els territoris on aquell dret foral o especial existeix. Aleshores, la competència exclusiva passa a ser autonòmica, fos quina fos, en el punt de partida, per tant, el 1.978, l'abast de la foralitat o de l'especialitat. I aquesta idea d’exclusivitat, amb una fórmula prou genèrica, és clarament recollida, en el nostre cas, per l’article 9.2 de l’Estatut de Catalunya. 

Naturalment, sempre amb una excepció: les matèries del segon incís de l'article 149.1.8, que segueixen sent competència només de l'Estat i que, mutatis mutandis, com un nou element de referència interpretativa, reprodueixen en bona mesura les competències estatals inel·ludibles de la Constitució de 1.931. 

Però això, que crec que seria cert encara que la competència civil es reconegués només als territoris on abans havia existit els anomenats drets forals o especials, penso que esdevé inqüestionable després que l’Estatut del País Valencià ha reconegut també a aquest territori competència exclusiva per conservar, modificar i desenvolupar el seu dret civil. 

Un marc diferent: l'Estatut del País Valencià 

És a dir, la qüestió assoleix una perspectiva especial quan l'Estatut del País Valencià, en el seu article 31.2, atribueix a aquest territori l’esmentada competència. La qüestió aleshores, naturalment, és saber quin és aquest el dret civil que el precepte qualifica de valencià. 

Des del meu punt de vista, si les coses han de dir el que diuen —i així resulta de la primera norma interpretativa que, per a les lleis, ens dóna l'article 3 del Codi Civil—, una fórmula tan àmplia no té sentit si la competència només ha d'abastar figures jurídiques concretes i encara amb un abast social molt reduït. 

És a dir, com veurem que ha pretès el Tribunal Constitucional, només peculiaritats consuetudinàries en l'àmbit de l'arrendament. És a dir, jo no dubto que, quan el legislador constitucional aprova el text de l'article 149.1.8 de la Constitució i reconeix competència civil als territoris amb dret civil especial o foral, "donde lo hubiere", està pensant només amb aquells que efectivament els tenien aleshores. Però el cas és que les possibilitats d'interpretació del text no s'acaben aquí i el mateix legislador o, si voleu, el del bloc de la constitucionalitat, en aprovar l'article 32.1 de l'Estatut del País Valencià, obre una segona via interpretativa perfectament compatible amb l'expressió "donde lo hubiere". 

És a dir, aquella que, de cara al futur, admet l’existència d’un dret civil especial nou —una altra cosa és el concepte històric de dret foral—, al costat dels especials preexistents. Es tracta en definitiva, d'una opció del legislador, que, en fer-la efectiva, en certa manera, no fa altra cosa que usar la tècnica de la interpretació autèntica de la llei; és a dir, explicar-nos què vol dir el text constitucional de l’article 149.1.8, quan usa el terme dret civil especial. 

Dit d'una altra manera: l'atribució al País Valencià de competència per conservar, modificar i desenvolupar el seu dret civil treu sentit a la forma com s'ha fet fins ara la interpretació de l'article; és a dir, lligant la competència a la preexistència d'una Compilació. Es tracta, en efecte, d’una interpretació que, d’una banda, pren com a base un text preconstitucional com l’article 15 del Codi Civil, en limitar el raonament als drets forals i especials contemplats per ell i que, d’altra, dóna idèntic significat a ambdós conceptes. I no és així. 

El de dret especial és un concepte ahistòric, recent, que el legislador civil usa a partir d'un moment donat. L'únic concepte històric, en canvi, és el de dret foral i, per tant, l'únic també que té un significat predeterminat. Concretament, el que recollia la primera redacció del Codi Civil, en el seu article 12, quan, amb una evident perspectiva de provisionalitat, que no té res a veure amb la circumstància actual, afirmava que "en las provincias donde subsista el derecho foral lo conservaran por ahora, sin que sufra alteración su actual régimen jurídico, escrito o consuetudinario". 

Però la perspectiva canvià a partir d'una determinada circumstància. En bona mesura, la raó és que hi havia territoris en els quals el de dret foral era un concepte normal, lògic, fins i tot en un marc més general de foralitat —recollit avui en la disposició addicional primera de la Constitució—. En d’altres, però, com el cas de Catalunya, era un concepte extern al sistema propi, perquè reduïa a un nivell secundari un dret autòcton que es considerava complet. Resultava, per tant, incòmode i, a l'hora de rebre la Compilació de 1.960, s'escull el terme dret civil especial. 

És aleshores quan es consolidarà el nou terme i, en la reforma del títol preliminar del Codi Civil de 31 de maig de 1.974 —encara, doncs, en el règim polític anterior—, és rebut per aquell article 15, que, quant als drets que no són el Codi Civil, abandona el to provisori del text de 1.889: "con pleno respeto a los derechos especiales y forales de las provincias o territorios en que estén vigentes, regirá el Código civil como derecho supletorio". La recepció dels dos termes quedava establerta. 

Doncs bé, aquesta doble terminologia és la que passa a la Constitució. Cal reconèixer, però, que abans d'aquesta, la distinció no era de contingut, sinó d'arrel històrica; després d'ella i de l'Estatut valencià, en canvi, té una segona dimensió. És a dir, si és cert que el concepte de dret foral, precisament per la seva historicitat, ha de continuar sent vist com un concepte consolidat, que només pot atribuir-se al dret civil d'aquells territoris que es veuen ells mateixos com a forals, aquest no és el cas del de dret especial, que, per la seva ahistoricitat —vol dir simplement dret civil diferent—, té una perspectiva més oberta. 

I aquesta perspectiva és precisament la que permet la convenient interpretació sistemàtica dels articles 149.1.8 de la Constitució i 32.1 de l'Estatut del País Valencià. És a dir, el precepte constitucional, en parlar, a part de dret civil foral, de dret civil especial, empra un concepte dúctil, que, no només és capaç d'abastar els dels territoris que ja el tenien en el marc de l'article 15 del Codi Civil, sinó també d'altres hipòtesis volgudes pel posterior legislador estatutari. Que és el que ha fet aquell article 32.1, sense que pugui ser-ne obstacle la mancança prèvia d'una Compilació en el País Valencià. 

Qualsevol altra intel·ligència no tindria sentit, a menys que hom volgués admetre la tesi absurda que el legislador de l'Estatut s'equivoca en parlar de competència per conservar, modificar i desenvolupar el dret civil valencià. Perquè és evident que, si la competència civil volguda per al País Valencià era només la d'incidir, com veurem que es pretén, en determinades peculiaritats consuetudinàries històriques, la fórmula estatutària havia d'haver estat una altra. 

Vol dir, per tant, que, si, per raons de coherència històrica, hom no pot qualificar de drets forals altres drets civils que aquells que sempre havien estat reconeguts com a tals, res impedeix que hom qualifiqui d'especials no només els drets civils que tenien aquesta denominació en aprovar-se la Constitució, sinó també aquells que, per raons d'ordenació política del país, resulti convenient que ho siguin a partir del respectiu Estatut d'Autonomia. Malgrat que, en promulgar-se aquest, el seu dret civil fos precisament l'anomenat dret comú, com és el cas del País Valencià. 

La conseqüència final, a l'hora d'interpretar la competència civil autonòmica de l'article 149.1.8 de la Constitució és clara. Es tracta d'una competència material, que té la raó de ser en ella mateixa i que, per tant, no pot ser interpretada en funció de qualsevol Compilació preexistent. Es tracta, per tant, d'una competència general, que només exclou aquelles matèries que el segon incís de l'article dóna l'Estat en todo caso. 

I és que, no cal dir-ho, les Compilacions corresponen a un marc polític tancat, que no té res a veure amb el de la Constitució, amb la qual cosa l’intent de convertir-les en el gran punt de referència interpretativa, precisament de la distribució constitucional de competències civils, resulta simplement un anacronisme. O potser una actitud ideològica. 

Novament la jurisprudència constitucional 

No cal dir que el punt de vista exposat no és el del Tribunal Constitucional, concretament, en la sentència 121/1.992, de 28 de setembre, relativa a la llei valenciana 6/1.986, de 15 de desembre, sobre arrendaments històrics valencians. El plantejament argumental, però, ve desacreditat per la desproporció que resulta entre l'ample pronunciament de l’article 32.1 de l’Estatut, el text del qual ningú no pot negar que abasta el dret civil en general, no només els arrendaments i encara solament dels que tenen el caràcter d'històrics i de consuetudinaris. 

El seu fonament jurídic 1, en una referència a l'article 149.1.8 de la Constitució, fa una afirmació perfectament compartible en el punt de partida, però que condueix a una conclusió desproporcionada, insignificant. És a dir, segons ell, "el amplio enunciado de esta última salvedad ("Derechos civiles forales o especiales allí donde existan") permite entender que su remisión alcanza no solo a aquellos Derechos civiles especiales que habían sido objeto de compilación al tiempo de la entrada en vigor de la Constitución, sino también a normas civiles de ámbito regional o local y de formación consuetudinaria preexistentes a la Constitución". 

La vulnerabilitat del raonament és evident. És a dir, una cosa és el concepte de dret civil especial, un concepte certament genèric, i una altra les concretes, específiques, particularitats consuetudinàries que puguin existir en un determinat àmbit geogràfic del territori on s’aplica l’anomenat dret comú, que no són altra cosa que això; és a dir, dret comú. 

Per això el tribunal sent la necessitat de fer una precisió, que, en realitat, no abona gens el seu raonament. Segons el mateix fonament, allò que resta indicat ho és "por más que fueran aquellos Derechos ya legislados, sin duda, los que se situaron como referencia principal para el constituyente a la hora de articular, en este punto, las competencias del Estado y las que pudieran ser asumidas por las Comunidades Autónomas en los Estatutos respectivos". 

El raonament és cert; és a dir, els drets preexistents foren certament la “referencia principal” a l’hora de redactar el precepte, però això no treu que fossin la possibilitat única i, per tant, no impedeix en absolut l’obertura del sistema. I és que, en el fons, allò que no es vol reconèixer és que hi ha una contradicció entre el sentit inicial de l'article 149.1.8 del text constitucional, que reconeix només els drets forals i especials "allí donde existan" —i aquest és evident que no era el cas del País Valencià— i l'article 31.2 de l’Estatut d’aquest territori. 

Una contradicció que pot resoldre's de dues maneres: o donant preferència al text estatutari i, per tant, relativitzant la referència que la Constitució fa als drets especials, que, per tant, no seria excloent, o optant per l'argumentació tan notablement reductora de la sentència, que suposa la negació d'una cosa tan evident com és que aquell article 31.2 parla, sense cap delimitació, de dret civil. 

La cosa mereix sens dubte una reflexió seriosa, car, eufemismes a part, la tesi del Tribunal Constitucional afirma de fet que el legislador estatutari s’equivoca terminològicament en parlar de conservació, modificació i desenvolupament de dret civil, pretenent que, en realitat, només volia dir conservació, modificació i desenvolupament de normes civils de formació consuetudinària, en el nostre cas, d’arrendaments històrics consuetudinaris. Es tracta d'un salt excessiu, que pressuposa una incompetència que costa d'assumir, especialment si tenim en compte la dignitat que, com a text integrant del bloc de la constitucionalitat, cal atribuir a un Estatut d'Autonomia. 

Més encara si es prenen com a referència dues sentències del mateix tribunal, de les quals, sense gaires esforços interpretatius, pot inferir-se que, la regulació valenciana d’aquells arrendaments tan específics podia fer-se simplement en base a la competència que es reconeix a la Comunitat Autònoma en matèria d’agricultura, a l’article 34.1.4 de l’Estatut. Amb la qual cosa estaríem en presència d’un doble títol competencial, fet absolutament innecessari. 

Es tracta de les sentències 37/1.987, de 26 de març i 14/1.998, de 22 de gener. La primera fa referència a la llei andalusa 8/1.984, de 3 de juliol, de reforma agrària i, de fet, en mantenir la virtualitat d’alguns dels preceptes impugnats, està reconeixent o almenys no negant competències d’abast civil a Andalusia, i això en base a l'article 18.1.4 del seu Estatut, que dóna competència a la Comunitat Autònoma en matèria d'agricultura i ramaderia, reforma i desenvolupament del sector agrari i millora i ordenació de les explotacions agrícoles, ramaderes i forestals. 

El fonament jurídic 2 abona l’article 2 de la llei impugnada, que habilita l’Administració autonòmica per imposar deures positius als propietaris de finques rústiques, entrant, per tant, en la regulació del dret de propietat, i el fonament 8 no rebutja la possibilitat que la Comunitat Autònoma estableixi una regulació pròpia sobre arrendaments i subarrendaments de finques de l’Institut Andalús de Reforma Agrària. 

El fet és notable, si pensem que, a la vista d’aquell article 18 de l’Estatut andalús, sembla difícil admetre una competència que no sigui l’administrativa només. La referència és el text del seu primer paràgraf, que, a l'hora d'emmarcar les competències autonòmiques que enumera en les respectives competències bàsiques estatals, els dos únics apartats de l'article 149 de la Constitució que es citen són l'11 i el 13, que fan referència, respectivament, al sistema monetari, les divises, el crèdit , la banca i les assegurances, i a la planificació general de l'activitat econòmica. No, per tant, a la competència civil de l'apartat 8. 

La segona sentència citada, la 14/1.998, de 22 de gener, que resol el recurs presentat contra la llei extremenya 3/1.990. de 21 de desembre, de caça d'Extremadura, se situa en el mateix context, si ens atenim als arguments amb què els seus fonaments jurídics 6 i 7 abonen alguns aspectes que entren clarament en la regulació del contracte d'arrendament. Per tant, dret civil. 

Es tracta especialment de l'article 27, que estableix un termini mínim de sis anys per als contractes d'arrendament de terrenys destinats a aprofitament cinegètic, i de la disposició transitòria cinquena, que estableix un sistema especial de caducitat dels contractes d'aquesta mena que estiguin en vigor en promulgar-se la llei. Doncs bé, en relació a ells, la fonamentació que empra el Tribunal Constitucional per abonar una regulació que, tan parcialment com es vulgui, és dret civil, és la competència exclusiva que l'article 7.1.8 de l'Estatut d'Extremadura dóna a la Comunitat Autònoma en matèria de caça. 

Per tant, el fet evident és que, tant en la sentència d'Extremadura com en el cas molt més significatiu de la d'Andalusia, unes competències concebudes sens dubte en perspectiva només administrativa han permès al final l’emissió per la Comunitat Autònoma de preceptes concrets de caràcter civil. 

Sobre aquesta base, el trasllat del raonament al cas del País Valencià no té sentit. És a dir, si la mens legislatoris del seu Estatut no hagués estat altra que l’atribució de competència per a la regulació d’aquells arrendaments consuetudinaris històrics —que ja és dir—, no feia falta acudir a una de tan solemne com la de conservació, modificació i desenvolupament del dret civil. Era suficient l'article 34.1.4 de l'Estatut, que, com en el cas d'Andalusia, la dóna en matèria d'agricultura. 

O, tornant enrera, allò que és igual: a partir d’una interpretació sistemàtica dels preceptes de l'Estatut del País Valencià, no es pot reduir la seva competència civil als arrendaments consuetudinaris històrics. Com he dit abans, un text com el de l'article 32.1 de l’Estatut valencià només és coherent si la competència reconeguda, especialment quant al concepte de desenvolupament, és la mateixa que la que es reconeix als territoris que havien tingut dret especial. Perquè els respectius textos estatutaris —per a Catalunya, l’article 9.2 de l’Estatut— són idèntics i, per tant, no pot ser diferent la seva lectura. 

Amb la qual cosa, atès que, com s'ha dit també, és obvi que la competència valenciana s'ha de projectar sobre el Codi Civil, que, ara com ara, és l'únic dret civil al qual pot estar al·ludint el precepte estatutari, de fet, aquest està aplicant la tècnica de l'article 150.2 de la Constitució. És a dir, per mitjà una llei orgànica, que això és l'Estatut, s'està transferint a la Comunitat Autònoma la competència que l'Estat, segons l'article 149.1.8 de la mateixa Constitució, tenia inicialment al País Valencià en matèria de dret civil. 

Conclusió 

Des del meu punt de vista, la interpretació del concepte de competència autonòmica en matèria de dret civil és parcial —en el doble sentit del mot—, si no inclou, amb tot el seu abast, l’article 32.1 de l’Estatut del País Valencià. La lectura només jurídica del seu text, ignorat fins ara per la doctrina i minimitzada de manera gens convincent pel Tribunal Constitucional, fa, per tant, necessari un replantejament del problema. 

És a dir, en bona tècnica interpretativa, el problema no pot resoldre's sinó de manera uniforme, amb la contemplació conjunta de tots els textos estatutaris que donen competència civil. Per tant, atès que en el País Valencià no es donava la preexistència d'un dret civil foral o especial, l'atribució tan clara d'aquesta competència en el seu Estatut, fa incongruent la tesi que vol reduir la competència autonòmica en matèria de dret civil, primer, als territoris al·ludits per l’article 15 del Codi Civil i, segon, al contingut de les Compilacions respectives i, com a màxim, als àmbits connexos. 

Amb l'Estatut valencià a la vista, aquestes ja no poden ser punt de referència i, per tant, en aquells territoris i en el País Valencià, l'únic límit competencial al desenvolupament del dret civil respectiu ve constituït per les matèries que l'article 149.1.8 de la Constitució atribueix a l'Estat “en todo caso”, que és el que tot seguit correspon d'examinar. 

No cal aclarir que, ara com ara, tot això que resta indicat ho és des d’un escepticisme total. No deu ser altra cosa que una afirmació gairebé estètica, que seguirà no tenint res a veure amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, instal·lat clarament en la seva tesi reduccionista. La qüestió de fons, però, és una altra i prou important: veure fins a quin punt aquesta tesi s’adiu amb la realitat vigent, si pensem que, en allò que afecta concretament a Catalunya, la legislació civil emanada del seu Parlament l’està excedint de manera evident, sense oposició efectiva per part de l’Estat. 

Naturalment, aleshores la gran qüestió resta oberta; és a dir, es tracta de veure fins a quin punt aquesta posició jurisprudencial connecta amb la realitat social i política del país.

Font: Universitat de Girona