En defensa del Dret Civil valencià

Llibre de Els Furs

El Dret Foral Valencià, també conegut per tots nosaltres per «Els Furs», eren les normes més importants del Regne de València, que van estar el vigor des del rei Jaume I, en segle XIII, fins a principis del segle XVIII, que van ser abolits per Felip V de Borbó.

Històricament van ser unes 1500 normes, originalment recollides en nou llibres, que regulaven LES NOSTRES TRADICIONS en temes com les herències, els matrimonis, les compres i les vendes o els mercats entre altres coses, totes elles de fort arrelament en la nostra societat. La prova històrica és que al principi no es van dir «furs» ni tan sols «normes», sinó compendi de «Costums de València». El mateix Jaume I va voler que aquests costums tan nostres van aconseguir força de Llei, quan les va manar traduir del llatí al valencià, i les va jurar en 1261 com a dret general davant les Corts Valencianes, vàlides i en vigor per a tot el Regne de València.

Promulgació de «Els Furs» com a norma per a tot el Regne de València (segle XIII)

El desenvolupament de totes estes normes va marcar el «Segle d'Or valencià», a cavall entre el segle XIV i XV, continuant fins i tot fins a principis del XVI, quan València es va convertir en unes capitals econòmiques i culturals més importants de tota Europa. Per exemple, València tenia 100.000 habitants mentre Londres tenia 60.000. La nostra força cultural va aconseguir cotes desconegudes fins a eixe moment, en obres com el «Tirant lo Blanch» de Joanot Martorell, els poemes d'Ausiàs March i altres moltíssimes, escrites en valencià. Perquè ens fem una idea de la seua importància, vam ser els grans avançats i precursors a Europa, desenvolupant-se el nostre segle d'or paral·lel a l'italià de Dante, Petrarca i Bocaccio, i per descomptat bastant anterior al castellà, portugués, anglés o francés. Oposar-se a tot això és d'analfabets funcionals, encara que ja se sap que quan es fica la política per mitjà, tot  «s'enmerda» (perdó de l'expressió). 

València, juntament amb els territoris de Flandes, eren el bressol de la cultura europea. D'eixa època, a cavall entre el segle XV i XVI, tenim excel·lents mostres arquitectòniques a la nostra ciutat, com, per exemple, La Llotja de València, principal edifici gòtic civil del món. 

A més, els «Furs Valencians» van ser el primer text legal basat en el dret romà. En 1707, després de la Batalla d'Almansa, nostres «Furs» van ser reemplaçats per normes i lleis d'origen castellà. Va ser un càstig que el rei Felip V de Borbó va imposar als valencians, per fer costat al seu rival al tron d'Espanya, l'arxiduc Carles, de la casa d'Àustria, que va resultar perdedor. No obstant això, el rei Borbó si que va permetre que els aragonesos, catalans i mallorquins, que també pertanyien a la Corona d'Aragó, continuaren usant les seues normes amb total normalitat. A nosaltres no. «Mana collons!».

Felip V de Borbó

L'important i fonamental per a comprendre el seu defensa i PETICIÓ DE LA SEUA RESTITUCIÓ ÉS QUE MAI SUPOSEN UN PRIVILEGI enfront d'altres territoris i altres ciutadans espanyols. Es tracta de recuperar els nostres costums que hem vingut usant des de fa segles, fins que un rei ens va castigar per qüestions del seu propi interés. 

Els valencians reclamem de manera majoritària els nostres usos i costums, que aconsegueixen fets tan d'actualitat com el règim econòmic matrimonial per defecte, separació de béns, o alguna cosa tan de sentit comú com la custòdia compartida dels fills en cas de separació d'un matrimoni (en els supòsits específics que puguen establir els psicòlegs i especialistes). 

Aquestes normes es van utilitzar a València durant cinc anys, i el seu resultat va ser absolutament satisfactori i àmpliament apreciat per la societat valenciana, fins que, en 2016, el Tribunal Constitucional les va declarar il·legals, a diferència d'altres territoris com Catalunya, País Basc, Galícia, etc. L'argument central per a ser declarats il·legals va ser que, a diferència d'altres comunitats, no estava escrit i convenientment documentat. El Tribunal Constitucional va demostrar molt poca sensibilitat cap al poble valencià, ja que, com tots comprendreu, era molt difícil demostrar normes que daten del segle XIII, les primeres d'Espanya, com l'entenem hui dia. Respecte la sentència, però no la compartisc en absolut. Al fet que no s'atreveixen amb les d'altres territoris què tots coneixem? A vegades parlen del «menifotisme valencià» («me la suda», en una traducció al castellà una mica lliure), però en algun moment s'haurà d'acabar aquesta suposada actitud. 

Com a resum, no existeix cap privilegi en «Els Furs», sinó tan sols ganes dels valencians de recuperar les nostres tradicions de set segles arrere, els nostres usos com a poble, amb les seues peculiaritats, però mai esgrimint-les com un argument de superioritat contra altres compatriotes espanyols. Els valencians som un poble molt ric culturalment, amb el nostre propi idioma, però també molt humil i assenyat. Per descomptat, no ens sentim millors, però tampoc pitjors, que ningú. Això del «supremacisme» el deixem per a uns altres. 

La nostra cultura, el nostre patrimoni històric i els nostres costums formen part de la nostra IDENTITAT COM A POBLE VALENCIÀ. Tot el meu suport, sempre dins de la Llei, a la seua RECUPERACIÓ. Sempre alçaré la meua veu a favor de les nostres arrels, contra qui siga. Aquesta és la meua opinió a títol personal. Ha quedat clara? 

Vixquen els Furs! 

Vixquen les nostres tradicions! 

Vixca València! 

#RecuperemElDretValencià 

@Vicent_Raga

Publicat a: Tribuna Libre 

Autor: Vicente Raga Consultor empresarial en formació jurídica, escriptor, autor de la saga de novel·les històriques "Les dotze portes" i polític vocacional. Regidor de Ciutadans (Cs) a l'Ajuntament d'Alboraia (València). 

“El present article és una traducció al valencià de l'original en castellà”