Per què Catalunya pot i València no?

El Tribunal Constitucional declara nuls tots els articles d'una llei civil valenciana 

La cosa va començar quan el Projecte d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana deia en la seua Exposició de Motius que “és necessari que a través de la recuperació dels Furs del Regne de València recupere també la nostra Comunitat la dignitat perduda com a conseqüència de l'abolició duta a terme per la injusta promulgació del Decret de 29 de juny de 1707”. Però la Constitució diu a les clares en aqueix article 149.1.8a, del qual tant s'ha escrit, que les Comunitats Autònomes en les quals existisca Dret civil foral, poden procedir a la seua “conservació, modificació i desenvolupament”. Això poguera permetre que a València es legislara amb vista a la preservació, si no d'un Dret foral escrit vigent quan la Constitució es va aprovar (perquè el mateix va ser, en efecte, derogat per Felip V en aqueix conegut Decret de 1707), sí del Dret consuetudinari que estiguera efectivament vigent allí en 1978. 

La promulgació de la Llei 10/2007, de 20 de març, de Règim Econòmic Matrimonial Valencià havia deixat bocabadat a molt de lector no acostumat a aquests esglais. De fet, no va ser fruit d'un Projecte de llei presentat a les Corts valencianes pel Govern de la Generalitat, sinó d'una Proposició de llei presentada pel Grup Popular d'aquell Parlament, per a així saltar-se a la torera els informes previs que havia de donar la Comissió d'experts (experts entre els quals estaven diversos magnífics civilistes que van passar a ser dimissionaris després del desvergonyiment). A l'hora de legislar en Dret civil autonòmic d'esquena a la Constitució, el President Camps no volia ser menys que els impulsors del nou Estatut de Catalunya. 

Però és que la grandiloqüent frase transcrita del Projecte de nou Estatut (encara que després es va suavitzar una mica en el text definitivament aprovat) no anava referida a un Dret civil, escrit o consuetudinari que poguera trobar-se vigent, sinó, precisament, al qual no ho estava quan la Constitució es va promulgar. I això no és “conservar”, ni “modificar” ni “desenvolupar”, sinó més aviat “recuperar” un Dret que portava tres-cents anys sense aplicar-se. Ressuscitar els vells Furs que, després de la conquesta de València pel Rei Jaume I, van ser concedits l'any 1261, primer a la ciutat de València i després a tot el territori que en aquella època integrava el Regne de València. El Preàmbul de la llei valenciana 10/2007, que en les Universitats de València, Alacant i Castelló han hagut d'estudiar durant aquests últims anys els alumnes com a exemple d'heterodòxia jurídica, diu que no es tracta de ressuscitar el dot o la subordinació de la dona al marit, sinó que només cal salvar “el constitucionalment impecable”. Però és que dóna la casualitat que el vell Dret matrimonial dels Furs no té pràcticament res de constitucionalment impecable, perquè tot ell es basava en aqueixes dues idees centrals. … 

I llavors, al legislador no li va quedar més eixida que muntar un règim econòmic matrimonial nou. Que el Fur de Jaume el Conqueridor deia que la dona no podia tindre dret algun sobre allò que el marit guanyara? Perquè llavors, s'estableix la separació de béns com a règim econòmic comú en absència de pactes entre els cònjuges. Com si això tinguera alguna cosa que veure amb la recuperació del Fur “en clau constitucional”. I sobretot, com si la pràctica dels últims tres-cents anys haguera demostrat que, en efecte, és el de separació de béns el comunament practicat per les parelles valencianes. Com diu el professor Blasco Gascó, els valencians no solien pactar separació de béns en major número que els castellans o els andalusos. I diu més: “No he vist en les notaries valencianes files de valencians volent pactar, com poden fer-ho des de fa molts anys, un règim de separació de béns; i els qui ho han fet, constant matrimoni, no ha sigut plens de valencianía, sinó per altres motius, diguem, més materials; i els qui ho han fet abans de contraure matrimoni, o en contraure-ho, podem dir que són més previsors, però no més valencians”. I si damunt el model resultant és una còpia del qual ja contenia el Codi civil, doncs per a aquest viatge no calia tan de romanç. 

No tinc cap dubte que la mateixa maniobra podria utilitzar-se per a organitzar tot un règim econòmic matrimonial allí on vells Furs hagen conegut fa segles les figures que existien en el Regne de València o altres diferents. És el cas, per exemple, del Fur de Conca, que contenia tot un règim econòmic matrimonial amb normes molt completes i molt cridaneres. Atenció, si el marit desapareixia sense pagar, perquè la dona havia de pagar el doble del deute? I és que si ella va compartir la bona fortuna, també havia de compartir els seus problemes. La pregunta és senzilla: què fa la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa? Per què no aprofita i proposa legislar sobre el passiu i la gestió de la societat a guanys? Semblant estupidesa estaria igual de justificada que la comesa a València, perquè dues dels més importants Furs extensos, els de Sepúlveda i Cuenca, es van publicar en el crucial període que va entre la caiguda del califat de Còrdova en 1031 i la derrota dels almohades en 1212 a les Navas de Tolosa. 

Perquè tot això és el que ara ha dit la STC de 28 d'abril de 2016. “Allí on existisquen” significa el que significa, i no és possible remuntar-se a un moment anterior. Es tracta de conservar, modificar i desenvolupar el Dret que estava vigent quan la Constitució es va aprovar, i no val que les Comunitats Autònomes legislen sobre institucions que no formaven part d'aqueix Dret vigent en 1978. I tampoc val dir, com fa el Vot Particular del meu amic Juan Antonio Xiol, que la competència valenciana per a aprovar aquesta llei es trobava en l'Estatut d'Autonomia, que des de la seua reforma de 2006 permetia “la recuperació dels continguts corresponents de l'històric Regne de València”, i que si contra l'Estatut que no es va intentar cap recurs, no poden anul·lar-se les lleis dictades a la seua empara. 

És una bona notícia. Però la sentència val tant pel que diu com pel que calla. No deixa de cridar l'atenció que Catalunya tinga hui dia un Codi civil replet de normes sobre institucions que ni des de lluny formaven part del Dret que estava viu en aqueix territori quan va arribar la Constitució (així, la possessió, o el dret de retenció, o les classes de béns). No cal oblidar que el Projecte d'Estatut que es va aprovar a Catalunya reservava a la Comunitat Autònoma res menys que la definició del terme “consumidor” (i el de “consumidora” també). Què dirà la Ponent (la meua també amiga Encarna Roca) quan hi haja recursos d'inconstitucionalitat contra el llibre VI del Codi civil català (l'elaboració del qual es troba ja molt avançada, per la qual cosa em compten) si aquest regulara, sense anar més lluny, els elements essencials o les formes d'ineficàcia del contracte? I si es regulara la responsabilitat civil? Haurem d'esperar. Això es posa molt interessant… 

Autor: Mariano Yzquierdo

Publicat a: Hay Derecho

Traducció: Softvalencià