La Constitució de 1812, pionera del constitucionalisme espanyol, va ser derogada a València, en el Palau de Cervelló, al costat de Capitania General. Açò va suposar tombar el dret que aquesta carta atorgava als ciutadans per a ser feliços, segons l'article 13. Segle i mitjà després, el valencià Emilio Attard seria protagonista de la Constitució del 78, la que ara gaudim.
Espanya ha tingut set constitucions abans de la del 78, que és la que gaudim en l'actualitat. Constitucions que han anat parelles al vaivé dels avatars polítics que sacsejaven a aquest país, sobretot durant el segle XIX. Un segle en el qual València, el seu regne sencer, també va ser protagonista dels esdeveniments més importants que succeïen a Espanya. Ora València, ora Sagunt, vam estar presents en les fites que van marcar la història de tota la nació.
Un dels més singulars va succeir a principis de l'esmentat segle XIX. València es va carregar d'una plomada la felicitat dels espanyols gràcies al derogamient de la Constitució de 1812. Un article curiós, el 13, en el qual es promulgava que “l'objecte del Govern és la felicitat de la Nació, ja que la fi de tota societat política no és un altre que el benestar dels individus que la componen”. Doncs bé, dos anys després del naixement de la principal de les nostres constitucions arribava Fernando VII de l'exili fins a València per a tombar la Carta Magna.
No havia d'estar molt segur del que feia el rei Borbó, perquè en el més absolut dels secrets signava, el 4 de maig de 1814, en el Palau de Cervelló, al costat de Capitania General, el decret pel qual quedava derogada la Constitució. Fernando, que no era molt donat a complir les seues promeses, havia jurat respectar i complir amb aquesta Carta.
Quan l'exèrcit de Napoleó va ser abandonant la Península, el govern de Cadis, ciutat que no va ser defensada pel valent monarca, va reclamar la volta de Fernando per a posar-se al capdavant del país. No obstant açò, els absolutistes van confabular entorn del famós "Manifest dels Perses", demanant l'abolició de tot el relacionat amb les Corts de Cadis. Així que, tot d'una, els avanços liberals de la Constitució van quedar en aigua de maig, igual que la felicitat que s'havia guanyat per dret.
A València va decidir residir durant quasi un mes el nou Rei, que va ser vitoretjat a la seua arribada per desenes de veïns a les portes del Palacio Cervelló. Al costat del general Elío, triat pels diputats de Cadis per a reconquistar el Regne de València de mans dels francesos, va preparar la volta al poder i la persecució dels liberals, entre els quals es trobaven valencians il·lustres com Joaquín Villanueva o el jutge Borrull.
No ha passat desapercebuda la participació dels valencians en les diferents constitucions que han tingut lloc a Espanya. En l'última, la més longeva sobre el nostre solar patrí, un altre valencià, Emilio Attard, diputat de la UCD, va guanyar protagonisme al transigir el canvi de la denominació Regne de València per la de Comunitat Valenciana. Un fet, aquest, significatiu, sobretot si tenim en compte que la Constitució, en el seu articulat, sí defineix la indisolubilitat del país però no explica ni enumera les nacionalitats i regions que ho conformen.
I per a finalitzar, dos detalls que no moltes persones coneixen. D'una banda, el protagonisme semi-anònim de Camilo José Cela, que va anar l'encarregat de la correcció literària del text final de la Carta Magna del 78. El guanyador del Premi Nobel va participar també activament en els debats previs a la seua realització.
Per un altre, l'orgull que una institució valenciana, El Tribunal de les Aigües, és l'únic ens jurídic que ha sigut respectat per totes les constitucions d'Espanya, mantenint la seua independència al llarg dels diferents textos constitucionals i la idiosincràsia valenciana en el conjunt.
Autor: Vicente Javier Más Torrecillas. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Doctor en Història Contemporània
Publicat: Es Diario CV
Traducció: Softvalencià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada