40 anys de la Constitució Espanyola i un desig: la seua reforma, el meu dret

Dret es art bona e eguall que parteix ço que es just de ço que no es just, e ço que es egualtat de ço que no es egualtat, e ço que es leeríua cosa de ço que no es leeríua cosa, e que dona a cascun son dret, e ço que deu esser seu. 

(Els Furs. Rúbrica: De significació de paraules. 
Foli 94 vº del manuscrit de Boronat Péra) 

Estem de celebració enguany. La nostra Carta Magna aconsegueix l'edat de quaranta anys. Podríem parlar de la crisi dels 40? Una mica sí. Reconec que va nàixer per consens i va servir per a donar estabilitat i pau a un país que acabava de deixar arrere quaranta anys de dictadura. Arribar a un consens no és aconseguir la millor de les solucions sinó la menys dolenta per a tots. Pel camí van quedar interessos particulars, drets que es van renunciar, o no es van reclamar, o no es van concedir, tot per aconseguir un equilibri, un ampli paraigua aglutinador. El dubte que sorgeix en aquest moment és si la Constitució ens descriu a tots els espanyols com a poble, si ens defineix i identifica. Si un valencià, un basc, un madrileny, un andalús, un extremeny o un català (per posar algun exemple i sense pretendre ser exhaustiva), es veuen reflectits en l'espill de la nostra Constitució. I jo cree, sincerament, que molts no. Cert que constitueix el marc comú, cert que és la peça fonamental i angular del nostre sistema democràtic, dels nostres drets i llibertats i que ve aguantant envesteixes i sacsejades, però també és cert que ja va necessitant un lifting, una revisió, una adaptació als nous temps, a les noves necessitats socials i al desenvolupament dels diferents pobles que conformen l'estat espanyol. 

Sembla una mica absurd que adaptem les lleis als nous temps, a les noves tecnologies, als nous canvis socials, a les noves demandes, als nous drets, a un reconeixement ple de la igualtat entre dones i homes i, en canvi, no ens atrevim a dur a terme aqueixa necessària adaptació en la mare, en la norma suprema. No vaig a entrar en el debat de si monarquia sí o monarquia no, però no resulta una mica absurd que proclamem cada dia la igualtat entre homes i dones i mantinguem en la nostra Carta Magna la preferència de l'home sobre la dona en els drets successoris a la Corona? No és perpetuar una desigualtat? 

Una altra desigualtat: la de les autonomies. Abans d'entrar en la problemàtica, entenc que les hi ha de primera, de segona i, si m'apuren, fins a de tercera. Cal que aglutinen i reconeixen a un poble que se sent poble i s'identifica com a poble, diferent de, i les cal es diuen autonomies perquè així es va dividir el territori, però no tenen consciència pròpia de poble, diferent de. Negar-ho seria negar la major. I la nostra Constitució, que proclama la igualtat de tots els espanyols davant la llei, és la màxima "defensora" de les desigualtats entre els diferents pobles, nacions o països que conformen l'estat espanyol. No vaig a entrar tampoc ni pretenc generar debat sobre què és un poble, país o nació, perquè no importa el nom, importa el sentir-se diferent d'i igual a, importa la identitat, la llengua, la cultura, diferent d'i igual a. I, per desgràcia, és un fet que els valencians som un dels pobles diferents de, més maltractats, amb un tracte més desigual en el conjunt de la nació espanyola. Si anàrem de tercera, si no anàrem un poble, amb sentiment de poble, amb història pròpia, amb cultura pròpia, amb llengua pròpia, donaria el mateix. Però resulta que som poble, som diferents d'i se'ns ha deixat amb els iguals a. I ací, la nostra Constitució fa aigües de nou per permetre aqueixa desigualtat, aqueix maltractament. Mai entendré perquè tanta objecció a revisar la Constitució, a adaptar-la. Igual és que la maduresa democràtica no ho és tal. Igual encara arrosseguem molts fantasmes, moltes pors, moltes inseguretats. Igual és que en aquest estat de tots hi ha molta gent que s'avergonyeix del comú, del que ens aglutina. Igual és que encara no hem superat aqueix passat comú i gris que va ser la dictadura. Igual que reconeixem el masclisme encara latent en la societat, hauríem de reconèixer aqueixa immaduresa democràtica. Almenys fins que respectarem a l'altre, al diferent, al que no pensa igual, al que no parla igual, sense qualificar-li, sense titllar-li de, sense etiquetar-li. I després d'aquestes reflexions i com estem d'aniversaris jo demane un desig a la cumpleanyera: que li'l faça mirar, que es revise, que s'adapte, que permeta que jo com a valenciana, com a poble diferent de, deixe de ser maltractada. Què demane? Que es reforme la Constitució. Em dóna el mateix si es considera quarentona o qcuarentanyera. Que es reforme per a avançar en el desenvolupament d'un model de convivència que reconega la pluralitat, que respecte els senyals d'identitat pròpies, garantint la igualtat efectiva. 

I quina reforma demane? Demane que es permeta al poble valencià, el meu, que puga legislar en matèria de dret civil, tal com reconeix el nostre Estatut d'Autonomia. És una petició fundada en dret, no en un desig, no en un capritx. Perquè el nostre Estatut d'Autonomia així ho reconeix. Perquè el Tribunal Constitucional ha conclòs (excepció feta del vot particular) en cadascun dels recursos interposats contra les lleis dictades per les Corts Valencianes en matèria civil després de la reforma de l'Estatut d'Autonomia de 2006, (custòdia compartida, règim econòmic matrimonial i parelles de fet) que conforme al text constitucional vigent, la Comunitat Valenciana manca de legitimitat per a legislar en matèria civil, tancant la porta a aquesta Comunitat per a fer lleis civils, deixant la competència autonòmica en punt mort. Perquè l'única manera de reobrir aqueixa porta és mitjançant la reforma constitucional, reforma que no deixa de ser tècnica o menor, amb l'única finalitat d'evitar discordança entre la Constitució, després de la interpretació continguda en les sentències del Tribunal Constitucional i l'Estatut d'Autonomia Valencià. Perquè, a través dels furs, el poble valencià tenia el seu dret civil propi, dret que li va atorgar Jaime I i li va ser arrabassat per Felipe V amb el Decret de Nova Planta en 1707, després de quasi cinc-cents anys de vigència, Decret que va abolir bruscament i d'arrel l'ordenament polític i institucional foral del Regne de València, que ho va substituir per un altre, que va impedir als valencians testar com volien o atorgar capitulacions matrimonials. Perquè és una reivindicació comuna al poble valencià, una reivindicació que han subscrit més de quatre milions de valencians i en la qual hi ha quasi un consens total en la classe política valenciana (excepció feta de Ciutadans). Perquè els Furs no són de dretes ni d'esquerres, són un llegat històric del que ens sentim orgullosos i que fem valdre per a reclamar aqueix dret a legislar en matèria civil. Hem de recuperar aqueix dret, actualitzat, adaptat, aqueix dret quotidià de les persones en el seu moment a dia, en l'exercici de la seua quotidianitat, aqueix dret que resol conflictes d'interessos, aqueix dret que regula la forma i conseqüències d'objectius coincidents, aqueix dret que és el dret del matrimoni, de les herències Perquè el dret civil és un senyal d'identitat, és el que defineix, juntament amb la llengua, un poble, en aquest cas, el poble valencià, conté part del nostre ADN, de la nostra història, de la nostra idiosincràsia i la reintegració als valencians del que fóra el seu Dret civil foral actualitzat, ajustat als valors i principis constitucionals, permetrà que ens retrobem amb una bona part de la nostra identitat perduda o abolida. Perquè el dret foral és una peça clau de l'autogovern valencià. Perquè és el nostre dret. 

Escrit per: Beatriz Gomar Grau (advocada) 
Publicat a: Levante EMV
Traducció: Softvalencià