 |
| Font e imatge a millor resolució: Quart de Poblet, història i econòmia |
La Societat Bibliogràfica Valenciana reedita el pla «Horta i contribució de la ciutat de València», de 1695.
L'exèrcit francés va cercar sense èxit en 1812 aquest document amb la ubicació de les alquerías i les hortes de la ciutat de València. La resistència ho va amagar per a entorpir el control gal sobre la zona. El mapa es va donar per perdut fins a fa només unes dècades, ara torna a veure la llum.
El 14 de gener de 1812, el mariscal Suchet, nomenat duc de l'Albufera per Napoleó, feia la seua entrada triomfal en una capital del Turia rendida a l'exèrcit francés. Gens més prendre les regnes del nou territori conquistat, els alts comandaments gals van ordenar la cerca immediata de l'únic mapa de l'època en el qual es detallava una relació precisa de totes les poblacions, les alquerías i les hortes que envoltaven la ciutat. El plànol en qüestió, titulat «Horta i particular contribució de la ciutat de València», va ser elaborat per Francisco Antonio Cassaus en 1695 aleshores era el millor instrument possible per a efectuar un cobrament efectiu dels impostos, ja que funcionava a manera d'inventari fiscal, en el qual s'identificaven els terrenys que havien d'aportar tributs.
Els soldats francesos van acudir a la catedral, on s'assegurava que es tenia custòdia del document i les seues còpies. No obstant açò, van arribar tard. Pel que sembla, tots els plànols havien sigut destruïts... o amagats. Tots excepte un.
Dos segles i dos anys després, la Societat Bibliogràfica Valenciana «Jerònima Galés» ha dut a terme una reedició de l'únic exemplar d'aquell preuat mapa que va sobreviure a la Guerra de la Independència i que, actualment, forma part de la col·lecció privada de José Huguet. L'associació ha editat 157 còpies per a distribuir-les entre les biblioteques públiques de València i entre els llocs d'estudi, perquè tothom tinga accés a aquest mapa que semblava perdut. Tot amb motiu de la celebració del vintè aniversari del col·lectiu.
Cal ressaltar que, l'any 2009, el professor de la Universitat de València Alberto Faus va rescatar el document per a analitzar-ho i estudiar-ho en profunditat. En aquest treball, Faus va observar l'exactitud del mapa a l'hora d'assenyalar les diferents poblacions depenents de València, així com els antics camins, els jardins i les hortes de la zona. .
Ara, l'investigador Germán Ramírez afig la hipòtesi que la resistència de la ciutat de València, davant la imminent arribada de les brigades franceses, va fer desaparèixer totes les còpies d'aquest mapa per a dificultar que les forces invasores pogueren tenir un control exhaustiu del terreny que circumdava la capital. De fet, fins a la dècada dels anys 90 hi havia nul·les esperances de trobar-ho, encara que es tenien referències sobre la seua existència.
«Tenia una finalitat fiscal»
«El plànol té una finalitat fiscal i quan els francesos entren a València en 1812, el primer que fan és demanar el mapa de la 'Horta i particular contribució de València'. Els francesos es reuneixen en la Casa de la Ciutat, en el que és l'actual jardí del palau de la Generalitat, creuen la plaça i demanen el plànol en la catedral. Però allí ja no estava», explica Ramírez. A més, el gravat amaga moltes curiositats. «Hi ha coses interessants en el document. Per exemple, l'autor és Francisco Antonio Cassaus, un jesuïta extremeny que també va fer un altre plànol de la ciutat, així com un del Regne de València. D'altra banda, l'orientació que té és d'Oest-Aquest, per la qual cosa a baix està el mar. Açò és alguna cosa molt propi de la cartografia del segle XVII. Els cartells i els elements simbòlics que apareixen, com l'àngel custodie protector de la ciutat que sosté l'escut heràldic i el carro triomfal de la riquesa i l'abundància de la terra fèrtil, també apunten a aquesta època», assenyala aquest expert, un dels cinquanta membres de la Societat Bibliogràfica Valenciana.
Autor: P. Valero
Publicat: Levante EMV
Traducció: Softvalencià
Contribució General i Contribució Particular:
Els Furs de València comencen precisament fixant els límits del territori del regne i de la ciutat. Era la Contribució General, que comprenia mig centenar de pobles sobre els quals la ciutat de València exercia la seua potestat jurisdiccional. Més circumscrita era la Contribució Particular, que s'estenia aproximadament una llegua (6 Km) entorn de les muralles de la ciutat, amb una trentena de nuclis de població en el seu interior, incloent alguns xicotets senyorius com Alfafar, Benetússer, Burjassot, Almàssera, Patraix o Sedaví, amb la seua pròpia autonomia administrativa, encara que València seguia conservant l'alta jurisdicció sobre ells. Mentre que els habitants i els senyors de la Contribució General estaven obligats a contribuir-d'ací el nom de “contribució”- al manteniment i la reparació de la defenses de la ciutat (murs i valls), pel seu valor estratègic i militar, els de la Contribució Particular –contribuien- en tots els impostos i exaccions fiscals ordenades per les autoritats municipals de València
El plànol de la Particular Contribució València, Antonio Cassaus, 1694:
En 1694, el jesuïta Francisco Antonio Cassaus va alçar un plànol de la Particular Contribució de València, territori que envoltava a la ciutat i sobre el qual aquesta exercia la jurisdicció suprema, que va ser editat en 1695 per Ascensi Duart. Perdut durant molt temps, es va recuperar en 1997; l'orientació que té és d'Oest-Est, per la qual cosa a baix està el mar. Molt propi de la cartografia del segle XVII.
El 4 de juny de 1693, el jesuïta Francisco Antonio Cassaus va acabar un mapa del Regne de València. L'aixecament d'aquest mapa, una actualització del publicat per Pedro de Teixeira en 1651, responia a un encàrrec personal del marquès de Castelo-Rodrigo, virrey del moment, que ho considerava un instrument bàsic per a la reorganització militar del regne que va emprendre després dels disturbis causats per la Segona Germanía de València. En les mateixes dates, el propi Cassaus va realitzar un plànol de la Particular Contribució de València, territori circumdant a la ciutat sobre el qual aquesta posseïa jurisdicció administrativa, judicial i fiscal.
La morfologia urbana de la València de finals del segle XVII només es diferenciava de la medieval pel creixement dels ravals extramurs. El casc urbà incloïa catorze parròquies i seguia delimitat per les muralles del segle XIV. Traspassar les seues portes suposava endinsar-se en la Particular Contribució, territori integrat per les casernes de Russafa, Patraix, Benimaclet i Campanar.
Es tractava d'un espai sobre el qual la ciutat exercia la jurisdicció suprema i imposava tot tipus de sisses i arbitris, l'origen dels quals es remuntava a les divisions territorials musulmanes. No cal confondre-ho amb el terme general de la ciutat assenyalat en la primera Rúbrica de la Costum de 1240, que comprenia les terres litorals entre els termes de Cullera i Sagunt que limitaven cap a l'interior amb els de Olocau, Xiva, Montserrat, Bunyol, Torís i Alzira. La Particular Contribució era més reduïda.
En realitat, era una demarcació teòrica els límits de la qual variaven en funció dels interessos econòmics dels llocs inclosos en ella. Encara que formalment abastava el territori que circumdava la ciutat fins a una llegua de radi mesurada des de les seues portes, en la documentació històrica es fa coincidir amb les terres regades de l'horta de València, el cordó sanitari que envoltava a la ciutat i en el qual estava prohibit el cultiu d'arròs, el territori delimitat per les creus de terme situades en els camins d'accés al casc urbà, etc.
El resultat era que el límit de la Particular Contribució responia a una línia sinuosa i variable, en 1695 aconseguia un radi màxim d'1,1 llegües, a mig camí entre Benetússer i Albal (uns 6,6 quilòmetres), i un radi mínim de 0,45 llegües, en les proximitats de Mislata (poc més de 2,7 quilòmetres). En general, el contorn s'ajusta bastant bé a l'esmentat ràdio d'una llegua en les zones costanera i meridional del plànol i es veu molt disminuït cap a l'oest i el nord. El seu traçat discorre entre les alquerías de l'horta i només s'acomoda en alguns trams al barranc de Torrent, el llit del Turia entre Mislata i l'azud de la sèquia de Rascanya, i el camí de Barcelona a l'altura de Cases de Bàrcena. Al marge de la ciutat de València, en la Particular Contribució s'incloïen els següents llocs: Alboraia, Alfafar, Almasera, Benicalat, Beniferrri, Benetuser, Benimaclet, Burjassot, Campanar, Grau, Els Orriols, Patrax, Payporta, Rabisancho, Rusafa, Sedavi, Tabernes i Vistabella.
Les úniques construccions individualitzades són el palau Reial (Dral, en el plànol), la torre de Paterna, el pont de pedra del Grau i l'ermita de la Verge dels Desemparats del Carraixet a Tavernes Blanques. Els edificis religiosos s'agrupen mitjançant dibuixos figuratius que imiten les seues formes segons es tracte d'ermites, esglésies, convents, monestirs i creus de terme. Els llocs habitats es representen, en funció de la seua importància, mitjançant edificis, mentre que les alquerías, masies i barraques de l'horta ho són per mitjà d'habitatges d'un sol cos amb el seu corresponent cercle. La ciutat de València apareix en una imatge esquemàtica. Els camins es delineen segons una xarxa que conflueix en la ciutat, i manquen de nom. Les sèquies de l'horta poden seguir-se mitjançant línies que presenten un grossor major en el cas de les de Mislata i Montcada.
Al mapa del Regne de València de Cassaus, és del tot punt entendible que un autor d'origen extremeny no tinguera entre les seues preocupacions la transcripció dels topònims valencians. Sobretot si tenim en compte que va viure en una època en la qual no existia cap tipus de normativa sobre aquest tema i en la qual ja s'havia iniciat el procés de castellanització de la cultura valenciana. No obstant açò, cal dir per a ser justs que, si s'inclouen aquells als quals únicament els falta l'accent (circumstància habitual en la documentació de l'època), són majoria els topònims que han sigut transcrits de manera correcta (Alaquas, Albalat, Alfafar, Benimaclet, Beniferri, Bonrepos, Borboto, Campanar, Catarroja, Godella, Meliana, Mislata, Paterna, Quart, Rafol, Rocafort, Sedavi, València i Vistabella) o presenten errors que també poden atribuir-se al gravador (Almasera, Benetuser, Benicalat, Benifarach, Burjassot, Carraget, Masarroja, Miramvell, Patrax, Rusafa i Tabernes).
Font: El Tró de Bac
Traducció: Softvalencià
El Plano de la Particular C... by on Scribd
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada