No hem pogut resistir la temptació de publicar totes les fulles del magnific Atles Català encara que se'n eixim de la nostra temàtica
Primera fulla - cosmografia
L'obra
comença amb un resum dels 30 dies d'un mes lunar i dos diagrames
circulars. El primer incorpora una rosa dels vents per calcular la marea
alta durant la lluna plena. L'altre, es creu que disposava d'un
indicador mòbil, que permetia el càlcul de les festes mòbils de l'any:
Carnaval, Pasqua, i Pentecosta (Segona Pasqua o Pasqua Granada).
Després
s'hi troba una anatomia mèdica astrològica, amb una taula per a trobar
la lluna al zodíac. En aquesta segona taula existeix un text extens
sobre la Terra, el seu origen, dimensions i la interpretació d'alguns
fenòmens naturals.
A la Terra, esfèrica, li
atribueixen una circumferència màxima de 180.000 estadis. Calculant a
raó de 200 m per estadi, s'obté un resultat d'uns 36.000 quilòmetres,
4.000 per sota de la xifra real (uns 40.000 km) que, tanmateix va ser
d'utilitat per als descobriments dels segles següents.
1º Fulla A
1º Fulla B
Segona fulla - calendari
En aquest fulla es poden trobar dos grans calendaris, un de solar i un altre lunar, envoltats per les quatre estacions de l'any.
Al costat dels calendaris, s'hi troben dades astronòmiques basades en el model geocèntric de Claudi Ptolemeu, que no deixen de ser un recull de la cosmografia científica de l'època. La humanitat sobre la Terra resta envoltada pels tres altres elements bàsics, l'aire, l'aigua, i el foc. En les successives anelles blaves es poden trobar la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn, i el firmament amb 18 estels. El cercle següent conté al·legories clàssiques d'aquests astres: el sol és el rei, Venus és una dama, etcètera, s'acaba amb un Mart guerrer.
S'hi poden trobar els noms i els símbols de les 12 divisions del zodíac. Tot seguit les fases de la lluna, amb la lluna nova al nord, la lluna plena al sud, lluna minvant vers l'est i lluna creixent vers l'oest. Aquesta composició és un recordatori de la importància de la primera lluna nova de primavera, i de la seva relació amb el primer mes sagrat dels jueus.
La precisió i cura emprades per tal de marcar les estacions són paleses en aquest exemple; la primavera, a l'angle NE, resta confinada entre Àries i Cranc, i els corresponents signes lunars d'Alnatha i Alvatra, i inclou tres divisions XXX, que corresponen a Àries, Taure i Bessons, en un quadrant de 90°.
Al costat dels calendaris, s'hi troben dades astronòmiques basades en el model geocèntric de Claudi Ptolemeu, que no deixen de ser un recull de la cosmografia científica de l'època. La humanitat sobre la Terra resta envoltada pels tres altres elements bàsics, l'aire, l'aigua, i el foc. En les successives anelles blaves es poden trobar la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn, i el firmament amb 18 estels. El cercle següent conté al·legories clàssiques d'aquests astres: el sol és el rei, Venus és una dama, etcètera, s'acaba amb un Mart guerrer.
S'hi poden trobar els noms i els símbols de les 12 divisions del zodíac. Tot seguit les fases de la lluna, amb la lluna nova al nord, la lluna plena al sud, lluna minvant vers l'est i lluna creixent vers l'oest. Aquesta composició és un recordatori de la importància de la primera lluna nova de primavera, i de la seva relació amb el primer mes sagrat dels jueus.
La precisió i cura emprades per tal de marcar les estacions són paleses en aquest exemple; la primavera, a l'angle NE, resta confinada entre Àries i Cranc, i els corresponents signes lunars d'Alnatha i Alvatra, i inclou tres divisions XXX, que corresponen a Àries, Taure i Bessons, en un quadrant de 90°.
2º Fulla A
2º Fulla B
Tercera i Quarta fulla - Finisterre i la Mediterrània
Aquestes fulles comprenen tot el món conegut al segle XIV, des dels 10º als 60º de latitud nord.
A la mar Ocèana es troben totes les illes conegudes i punts de referència, per un desig explícit del príncep Joan. Així, a l'illa de Tenerife, es pot apreciar un punt blanc, que representa el Teide.
La representació de la línia de costa de la Mediterrània és força acurada, fet que reflecteix el molt bon coneixement científic de la Corona d'Aragó en aquell període. Les colònies marítimes i relacions de vassallatge a les tres penínsules, així com el domini de les illes, des de Balears a Xipre, fan en certa manera menys exagerada la frase que assegurava que "fins i tot els peixos duien les quatre barres".
Una de les característiques de l'escola cartogràfica mallorquina és la presència de moltes banderes i llegendes amb dades físiques, econòmiques i demogràfiques de gran interès. De vegades, també s'hi troba anotades tradicions literàries, com és el cas de les paradisíaques Illes Afortunades (Canàries) i les fabules sobre el seu or.
La rosa dels vents d'aquest mapa és la primera mai vista en una representació cartogràfica. Conté les 32 direccions i el nom dels 8 principals vents, fet que denota el domini per part dels Cresques dels instruments nàutics. Aquest model de 32 direccions i 8 vents ha restat el prototip conservat fins als nostres dies: el nord és el nord magnètic, amb 10º de desviament cap a l'est.
La continuïtat en el traçat de rumbs N-S i E-O ens permet observar una xarxa de rumbs barrejada amb les coordinades rectangulars. Per cert, la distància entre els paral·lels es redueix com més es va cap al pol nord i l'equador, que ens recorden una projecció de Lambert. Posteriorment, la genialitat de la projecció de Mercator va ser precisament la d'augmentar les distàncies entre els paral·lels cap als pols.
El primer rumb N-S creua l'illa d'El Hierro, avançant la recuperació de la tradició de Claudi Ptolemeu. Cal recordar que, l'any 1634, els matemàtics més eminents d'Europa, reunits a París, van adoptar com a meridià original precisament el de l'illa d'El Hierro.
Finalment, a la rosa dels vents, el nord i l'est són indicats amb símbols. Trobem, p. e., una representació de l'estrella polar al nord, i en una singularitat -feta servir en lloc de la clàssica creu llatina de l'est d'altres mapes-, trobem una estilització d'una creu que recorda el canelobre sagrat dels jueus, la menorah. Cercant aquest símbol en altres mapes d'aquell període s'han pogut identificar altres treballs anònims dels Cresques.
Els noms geogràfics hi són escrits perpendicularment en relació a la costa. Els noms de l'hemisferi sud són escrits en una direcció i els del nord en una altra. Les ciutats cristianes són marcades per una creu a diferència de les musulmanes. L'única excepció n'és Granada, que conté la creu però presenta una senyera amb inscripcions aràbigues, en possible al·lusió del vassallatge de la dinastia Nasrid a la corona de Castella.
El color dels accidents orogràfics és l'ocre, i en cas de trobar-s'hi vegetació, és de color verd. Així els fiords noruecs i les muntanyes de l'Atles són ocres, mentre que els Pirineus són verds.
Les conques hidrogràfiques i rius són representats en color verd. El riu Nil, d'acord amb la tradició, neix en un llac de l'oest, fet basat sens dubte en la confusió amb el riu Níger.
A la mar Ocèana es troben totes les illes conegudes i punts de referència, per un desig explícit del príncep Joan. Així, a l'illa de Tenerife, es pot apreciar un punt blanc, que representa el Teide.
La representació de la línia de costa de la Mediterrània és força acurada, fet que reflecteix el molt bon coneixement científic de la Corona d'Aragó en aquell període. Les colònies marítimes i relacions de vassallatge a les tres penínsules, així com el domini de les illes, des de Balears a Xipre, fan en certa manera menys exagerada la frase que assegurava que "fins i tot els peixos duien les quatre barres".
Una de les característiques de l'escola cartogràfica mallorquina és la presència de moltes banderes i llegendes amb dades físiques, econòmiques i demogràfiques de gran interès. De vegades, també s'hi troba anotades tradicions literàries, com és el cas de les paradisíaques Illes Afortunades (Canàries) i les fabules sobre el seu or.
La rosa dels vents d'aquest mapa és la primera mai vista en una representació cartogràfica. Conté les 32 direccions i el nom dels 8 principals vents, fet que denota el domini per part dels Cresques dels instruments nàutics. Aquest model de 32 direccions i 8 vents ha restat el prototip conservat fins als nostres dies: el nord és el nord magnètic, amb 10º de desviament cap a l'est.
La continuïtat en el traçat de rumbs N-S i E-O ens permet observar una xarxa de rumbs barrejada amb les coordinades rectangulars. Per cert, la distància entre els paral·lels es redueix com més es va cap al pol nord i l'equador, que ens recorden una projecció de Lambert. Posteriorment, la genialitat de la projecció de Mercator va ser precisament la d'augmentar les distàncies entre els paral·lels cap als pols.
El primer rumb N-S creua l'illa d'El Hierro, avançant la recuperació de la tradició de Claudi Ptolemeu. Cal recordar que, l'any 1634, els matemàtics més eminents d'Europa, reunits a París, van adoptar com a meridià original precisament el de l'illa d'El Hierro.
Finalment, a la rosa dels vents, el nord i l'est són indicats amb símbols. Trobem, p. e., una representació de l'estrella polar al nord, i en una singularitat -feta servir en lloc de la clàssica creu llatina de l'est d'altres mapes-, trobem una estilització d'una creu que recorda el canelobre sagrat dels jueus, la menorah. Cercant aquest símbol en altres mapes d'aquell període s'han pogut identificar altres treballs anònims dels Cresques.
Els noms geogràfics hi són escrits perpendicularment en relació a la costa. Els noms de l'hemisferi sud són escrits en una direcció i els del nord en una altra. Les ciutats cristianes són marcades per una creu a diferència de les musulmanes. L'única excepció n'és Granada, que conté la creu però presenta una senyera amb inscripcions aràbigues, en possible al·lusió del vassallatge de la dinastia Nasrid a la corona de Castella.
El color dels accidents orogràfics és l'ocre, i en cas de trobar-s'hi vegetació, és de color verd. Així els fiords noruecs i les muntanyes de l'Atles són ocres, mentre que els Pirineus són verds.
Les conques hidrogràfiques i rius són representats en color verd. El riu Nil, d'acord amb la tradició, neix en un llac de l'oest, fet basat sens dubte en la confusió amb el riu Níger.
3º Fulla A
3º Fulla B
4º Fulla A
4º Fulla B
Cinquena fulla - mapa de Delhi
Seguint
cap a l'oest, el tercer mapa comença amb el curs baix del riu Volga i
les seves característiques boques al mar Caspi. El Caucas, el riu
Eufrates i la península Aràbiga completen, de nord a sud, la geografia
d'identificació immediata d'aquest mapa. El riu Amudarià flueix envers
la mar d'Aral, naixent a les muntanyes del Pamir. Cap al sud, Delhi
crida l'atenció, amb el soldà que va governar l'Índia del 1206 al 1320.
La majoria dels noms d'aquesta regió provenen del viatge de Marco Polo.
A
la serralada del nord, s'hi pot veure la caravana (ruta de la Seda) de
camí a Catai, i correspon a les muntanyes asiàtiques del Tian Shan.
Totes les línies costaneres són fetes amb traç continu i amb menys
detall, fet que denota un coneixement més aviat continental que no pas
marítim del sector.
Entre les ciutats més destacades
per explicacions i importància destaca la Meca. Altres ciutats
significatives són Bagdad, Samarkanda i Àstrakhan, que són les
respectives rutes sud, central, i nord cap a Pequín. En el límit
d'aquest mapa, al límit SO de l'Índia es troba representada Colombo, a
l'illa de Ceilan. Atès que el 1173 Benjamí de Tudela
va viatjar cap a aquestes terres per conèixer les comunitats jueves, és
altament probable que els Cresques tinguessin accés a dades d'aquest
viatge, així com als escrits del missioner Jordanus del 1340.
Les illes identificables del golf Pèrsic i del golf d'Aden són les illes d'Hormoz i Socotora.
5º Fulla A
5º Fulla B
Sisena fulla - mapa de Catai
La falta d'informació geogràfica és compensada per una rica ornamentació,
que omple així la sensació de buit, i alimenta alhora la curiositat dels
humans de l'edat mitjana envers les fabuloses i enormes terres de
Catai.
L'orografia i la hidrografia no són les
típiques d'altres mapes. Ara contribueixen a estructurar els espais. Les
ciutats són la informació cartogràfica més rellevant, la més important
és Chanbalech, la ciutat del gran Khan, actual Pequín. També hi ha els
ports més importants a la costa.
El riu Indus marca el
límit de Catai, i tal com recollia la tradició, neix en una vall de
muntanyes de gran magnitud, que podria ser l'Himàlaia.
A l'oceà Índic trobem dues grans illes, Iana, possible al·lusió a Java, i Trapobana (que fa al·lusió probablement a Ceilan).
Es
fa esment de la riquesa de la resta d'illes, així com al seu nombre,
7.548. Marco Polo n'havia anotades 7.459. El 14 de novembre de 1492,
Colom digué: "aquestes illes són aquelles sense numerar que en el
mapamundi són als confins de l'est" i quan va trobar l'illa de Cuba
digué: "La vaig trobar tan gran, que vaig pensar que podria ser la terra
seca de la província de Catai".
6º Fulla A
6º Fulla B
Imatges: Gallica BNF
Text: Viquipedia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada