Dret Civil Valencià: “Que la frustració ens trobe treballant”

La diputada autonòmica del PP, advocada i doctora en Dret Maria José Ferrer San Segundo aborda en aquest article la necessària recuperació del dret civil valencià 

Tots els territoris que van perdre els seus Furs amb la Guerra de Successió els van recuperar. Tots menys nosaltres. I Navarra per les guerres carlistes, però també li van ser retornats. Així que la Comunitat Valenciana és l'única que va tenir dret propi (des de segle XIII) del que ara, en la pràctica, manca. La resta, o van tenir i tenen; o no han tingut mai. 

El nostre Estatut del 2006 declara, sense condicions, la plena competència civil, i va ser aprovat tant en Corts com per Llei Orgànica estatal. I ningú va presentar recurs d'inconstitucionalitat. No obstant açò, la situació, hui, és ben coneguda: tres sentències del Tribunal Constitucional molt restrictives (sobre règim econòmic matrimonial, custòdies i unions de fet), que converteixen en fum l'atribució estatutària. 

I açò que generacions de valencians de diferent orientació política ho han reclamat durant segles. Curiosament, o no, els nacionalistes d'altres territoris no ens han afavorit. El grup amb més esmenes al nostre Estatut va ser el PNB. I la Ponent de les Sentències que deroguen les lleis valencianes, és autora de nombroses publicacions defensores de la competència civil expansiva i flexible... però per a Catalunya. 

El PPCV és l'únic grup que ha recolzat totes les iniciatives i resolucions pro Dret Civil plantejades en Els Corts. Les formulara qui les formulara i es dirigiren a qui es dirigiren (inclosa petició de retirada recursos interposats per Govern d'Espanya, 2 de 3 el socialista de Zapatero). I hem presentat iniciatives serioses aquesta legislatura, rebutjades per ser proposades per nosaltres. Prejudicis. 

Per tant, tenim legitimitat, i intenció, de cercar fórmules perquè el mandat de l'Estatut no quede en paper mullat. Però és important valorar quin és la millor estratègia per a aconseguir, amb eficàcia, els objectius. 

D'entrada, perquè una iniciativa amb destinació al Congrés tinga la necessària potència, ha de presentar el respatler de tots els grups en Corts. És difícil convèncer, si transmetem que ni tan sols ací estem convençuts. I la realitat és que, en aquest tema, no hi ha, almenys encara, unitat a defensar el propi. 

Una vegada aconseguit, cal aplicar intel·ligència tàctica al full de ruta: quan i com. El PPCV recolza cercar solucions, sempre que siguen legals. Inclosa una modificació constitucional lleugera que habilite la ‘recuperació’ del dret civil mitjançant una Disposició Addicional. 

Però cal ser realistes: la gravetat del conflicte territorial en aquests moments, sobretot després de la declaració unilateral a Catalunya, dificulta l'obertura d'un procés de reforma, sense consens a més quant al seu abast. I açò ens fa apostar pel pragmatisme actiu, perquè mai hi ha una sola solució: l'important és que siga solució. 

Així, al costat del complex escenari actual per a la modificació constitucional, i sense descartar-la, poden activar-se altres llits complementaris, en una Comissió Multilateral Govern-Consell-Corts-Experts. I, a més, com a trànsit fins a la reforma, sol·licitar l'atribució de competències via article 150 de la pròpia Constitució. 

I una última reflexió per al cas d'obrir-se, en el seu moment, la revisió del títol VIII. Ja que en Dret Civil no existeix unitat normativa en haver-hi ja 15 milions d'espanyols amb règim propi: té sentit exigir una connexió ancestral que, just en el cas valencià, s'ha vist afeblida per atzars històrics? Perquè pot optar-se per un sistema més senzill: delimitar amb claredat quina matèries civils són, per a tots, competència de l'Estat i, blindat açò, permetre a les CCAA decidir l'abast de la seua capacitat normativa, les que vulguen assumir-la. 

L'important no és eixir, sinó arribar. No és l'algarada: és l'eficàcia. Així que, per a aconseguir l'objectiu, és necessari, evocant a Picasso, que “la frustració ens trobe treballant”. I convencent. Amb lucidesa i de debò. 

Autora: María José Ferer San Segundo; Doctora en Dret Llicenciada en Ciències Polítiques i de l'Administració Diputada autonòmica del PPCV / Portaveu de Justícia

Publicat: La Vanguardia

Traducció: Softvalencià