Excel·lentíssima Senyora Ministra de Política Territorial,
Benvolguda Isabel,
Em permet escriure't de forma pública, emparant-me en la camaraderia i confiança que es va suscitar entre nosaltres durant la nostra comuna estada a la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats, en la qual vàrem col·laborar estretament, tu com a presidenta i jo com a portaveu adjunt del Grup Mixt, per tal de consolidar des de la pluralitat una línia d'actuació progressista enfront de les inèrcies i fins i tot temptatives d'involució que la dreta estatal volia imprimir a la justícia.
Abans de res vull felicitar-te pel teu recent nomenament al capdavant d'un ministeri que ha d'estar cridat a jugar un paper cabdal en la recuperació dels equilibris imprescindibles per assegurar la convivència dels quaranta-set milions de persones que habitem l'espai estatal. Coneixedor de la teua formació jurídica, ampla experiència política i caràcter dialogant, sé que podem confiar en una proactivitat que segurament oferirà avanços d'interès.
Qui fa quaranta anys transitava per les carreteres de la península es trobava amb una realitat sagnantment desigual, en què l'oblit i endarreriment d'amples zones rurals s'estenia a molts llocs fins a connectar amb unes perifèries urbanes miserables i desestructurades que eren el fruit de l'emigració interior. Un Estat centralista, egoista i repressor s'havia senyorejat durant moltes dècades d'uns territoris diversos en el fet cultural i socioeconòmic, però sotmesos tots a una fèrria opressió contrària a qualsevol idea acceptable de democràcia. Com a eixida a aquesta situació hem tingut l'Estat de les Autonomies, un concepte difícil i necessitat d'evolució, però que, a la llum del temps transcorregut, ha mostrat els avantatges de comptar amb assemblees legislatives de proximitat que poden atendre les necessitats normatives de cada territori sense estar a l'atzar dels ritmes i prioritats de la Villa y Corte. Gràcies a l'autonomia, per exemple, els diversos territoris han posat en peu uns sistemes de sanitat, educació i assistència social que conformen el nucli del nostre present Estat de Benestar, i això és una cosa que caldrà recordar sempre als que alegrement postulen la recentralització com impossible solució d'avanç.
El 28 de febrer de 2020 el Butlletí Oficial de les Corts Generals va publicar la Proposició de reforma de la disposició addicional segona de la Constitució Espanyola, per a la Reintegració del Dret Civil Valencià, presentada per les Corts Valencianes a l'empara de l'article 87 de la mateixa Constitució. Com bé coneixes, el civil és, d'entre totes les branques del dret, aquell que presenta una major proximitat a la quotidianitat de les persones: és present quan naixem, determinant la nostra filiació i registre; ho està quan ens inserim en les relacions familiars; governa els nostres tractes amb qualsevol particular així com els poders que tenim sobre les coses; i, finalment, estableix mecanismes per regular la transmissió dels nostres béns i drets quan morim. Aquesta omnipresència explica que, sense perjudici de la desitjable convergència en aspectes que asseguren la unitat de mercat, la regulació de la matèria civil s'ha de fer des de la proximitat i afecció a les realitats de cada territori de l'Estat. Per això, la Constitució Espanyola, en l'article 149.1.8a estableix la possibilitat que les comunitats autònomes, inexistents durant el franquisme, regulen la matèria respecte a un mínim comú. En fer això, el constituent simplement reconeixia que a Espanya mai hi va haver unitat en el dret civil i, per això, la nova democràcia havia d'assumir definitivament el fet cert de la pluralitat i acceptar el seu desplegament per tots els territoris hispans en el marc de les diferents comunitats autònomes en què fossen articulant-se.
Però, com igualment saps, el desenvolupament de les previsions constitucionals al País Valencià ha trobat un inopinat escull en certes sentències del Tribunal Constitucional que han realitzat una entesa tan reduccionista del nostre àmbit competencial en matèria de dret civil que l'han circumscrit pràcticament als costums agrícoles, el que resulta insuficient per regular les necessitats i aspiracions d'una societat moderna i diversificada com és la nostra. No abundaré ara en la sorpresa que causa un Tribunal Constitucional que, en abordar el cas valencià, s'oblida flagrantment de la seua pròpia doctrina sobre la constitucionalitat de les «competències concurrents» que va assentar al llunyà 1987 a propòsit de la Llei de Reforma Agrària d'Andalusia. Tampoc analitzaré la seua plana lectura de la Constitució a la llum d'un únic article, oblidant-se també de la seua doctrina sobre la necessitat de fer una lectura en bloc (Constitució, Estatut d'Autonomia i altres lleis orgàniques) que entenga el caràcter evolutiu de tota norma. En resum, i per no avorrir, em permet recordar-te que als valencians se'ns ha despatxat amb una arbitrarietat que ni tan sols es priva de fixar l'inici de tots els nostres mals en els Decrets de Nova Planta i en l'aplicació que ens hi van fer del just dret de conquesta, com si la missió d'un Tribunal Constitucional del segle XXI, en comptes de consistir en la promoció i millor encaix dels drets per a tothom, radiqués a ratificar la perpetuació de les injustícies de temps pretèrits, pels segles dels segles.
Atès que el Tribunal Constitucional no ha fet, en matèria de Dret Civil valencià, més que dedicar-nos un castís i sonor «¡Que se jodan!» revestit de verborrea legalista i amb clar desconeixement de l'impacte econòmic positiu, és urgent anar al moll de la qüestió si no es vol mantenir per més temps la societat valenciana en l'erm de la injustícia. Per tot això apel·le al teu bon criteri, com a integrant de Consell de Ministres, perquè trasllades al seu president i als teus col·legues la necessitat de prendre les mesures necessàries, també mitjançant la vostra influència en el Grup Socialista del Congrés dels Diputats, perquè la reforma constitucional presentada per les Corts Valencianes siga aviat una realitat. Es tracta, en definitiva, de fer política territorial d'altura, de la que supera els greuges i col·loca a totes les persones en igualtat d'oportunitats. Aquesta no és la matèria amb la qual es fan els somnis, sinó amb la que es construeixen les realitats convivencials. És la matèria del teu Ministeri, i per això et pregue que sàpigues implicar-te amb la intensitat que la qüestió mereix.
Desitjant-te molts èxits i bon encert en l'exercici de les teues noves responsabilitats, rep una forta abraçada.
Autor: Enric Bataller
Publicat a: Nosaltres La Veu
