El Tribunal d'Aigües de la Vega de València és, sens dubte, la més antiga institució de justícia d'Europa. La seua reunió setmanal, en el costat dret de la gòtica Porta dels Apòstols de la catedral de València, és una cita obligada per a tot aquell que desitge retornar a temps àrabs. N'hi ha prou amb esperar que les campanes del Micalet de la Seu donen les dotze hores i l'agutzil, després de sol·licitar vènia presidencial, cride públicament:
“Denunciats de la Séquia de Quart!”.
Malgrat el que puga suposar-se, el Tribunal de les Aigües de la Vega de València no és un mer organisme folklòric i inoperant. Res més lluny de la realitat. La tradició ha llegat, des de temps remots, un model de justícia que, encara que mancada de protocol i de fórmules jurídiques, sobreviu amb plens poders per a l'home de l'horta valenciana. I, encara més enllà, perquè el conegut simplement com a Tribunal de les Aigües ha sigut exemple de noves institucions a nivell internacional i mundial.
L'origen de tal llegat és, fins a cert punt lògic, que es remunte a la civilització romana. Possiblement, llavors, va existir una institució per a solucionar els conflictes d'aigües a València. La història recull certes dades sobre aquest tema ocorregudes en temps d'Aníbal i la segona guerra púnica. No obstant això, van ser els àrabs els qui van concretar les formes que encara manté el Tribunal de les Aigües de València. Les primeres referències apareixen en el Califat de Còrdova, amb els governs de Abderraman II i Al-Hakem II, encara que la certesa històrica es troba quan Jaume I el Conqueridor es va fer amb la ciutat, en 1238, i va confirmar, en el Fur XXXV, tots els privilegis que tenien els regadius quan València era agarena: “segons que antigament és e fo establit e acostumat en temps de serrahins” (“segons d'antic és i va ser establit i acostumat en temps dels sarraïns”).
Dos costums indiquen aquest origen. Un, la reunió a la porta de la catedral, que, abans, va ser mesquita major, va sorgir per la prohibició d'accés imposada sobre els musulmans que van continuar cultivant l'horta valenciana, encara que el tribunal funcionava abans a l'interior. Un altre apunta que el dijous, dia de judici, correspon amb el dissabte del calendari religiós musulmà i les dotze del migdia, hora d'inici, és, amb el sol en el seu zenit, el canvi de dia per als mahometans. A més, encara que ja en desús, el President concedia la paraula assenyalant amb el peu, no amb la mà, igual que fan, encara hui, els grans senyors i doctors de la llei musulmana en el desert.
El pas dels segles conté diversos intents de retirar els privilegis del Tribunal de les Aigües, més, successivament, els cequiers de l'horta valenciana van superar totes les dificultats. Cal assenyalar que, malgrat l'abolició dels furs dictada en 1707, Felip V, que va unificar la legislació, no va aconseguir alterar aquesta institució. Ni els francesos, ni les Corts de Cadis que, en 1812, en tractar l'arranjament dels tribunals, va disposar el cessament de qualsevol fur privatiu. La defensa realitzada pel valencià Francisco Javier Borrull, en 1813, va passar a la Comissió d'Arranjament dels Tribunals; però, curiosament, les Corts van cessar abans de presentar l'informe. Així, el decret de 4 de maig de 1814, que restablia l'antic règim, va deixar el tribunal en plenitud de funcions.
Ara, el Tribunal de les Aigües de la Vega de València ha rebut fins a quatre ocasions el beneplàcit de Juan Carles I, la signatura del qual ha validat la seua existència en la Constitució de 1978; en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982; en la Llei orgànica del Poder Judicial de 1985; i en la Llei d'Aigües de 1985. Precisament, aquesta última, en el seu preàmbul, utilitza el tribunal valencià com a model: “… de la qual és exemple el Tribunal de les Aigües de la Vega de València”.
El sistema de reg
En qualsevol cas, el tímid cabal del Túria, el riu que fertilitza les 17.000 hectàrees de llims de la plana costanera de València, ha obligat, des d'antic, a sistematitzar els regs perquè ningú mancara d'aigua i el repartiment fóra el més democràtic possible. Del Túria, naixen huit séquies-mare: Quart, Benacher-Faitanar, Mislata, Favara i Rovella, a la dreta, i Tormos, Mestalla i Rascaña, a l'esquerra. Les terres regades per una séquia-mare, mitjançant altres més xicotetes, formen una Comunitat de Regants, els membres de les quals són propietaris de l'aigua de la séquia.
Les Comunitats de Regants respecten velles ordenances transmeses oralment pels àrabs i, després, ja escrites, ratificades per Felip V a principis del segle XVIII. El seu compliment estricte depén d'una Junta Administradora que es renova cada dos o tres anys. El cap d'aquesta o Síndic és triat pels membres de la comunitat. Ha de ser llaurador i conreador directe de les seues terres, l'extensió de les quals ha de ser suficient per a poder viure d'elles, i amb fama de “home honrat”. En ser triat, posseeix el poder executiu de la séquia i, com a tal, passa a ser membre del Tribunal de les Aigües. La resta dels membres de la junta de govern de la séquia, Vocals Electes, també llauradors, són triats per tots els regants i han de pertànyer als diversos trams en què es divideix aquella. Com a ajuda, estan els Guardes, encarregats de complir els torns i tandes de reg i d'informar sobre les infraccions comeses.
Per a repartir l'aigua, el rei Jaume va dictar que tots els regants d'una séquia són propietaris en comú de l'aigua de la seua dotació; l'aigua es concedeix en proporció a la quantitat de terra que es posseeix i són inseparables: qui venga la terra, ven també l'aigua. A més, hui, els embassaments regulen el cabal del riu, però, antany, en moments d'escassetat, les primeres séquies podien quedar-se tot l'aigua, deixant seques les últimes. Per això, per a repartir l'aigua, es va idear la fila, vocable de l'àrab fil-lah que significa part treta d'un tot. La fila és un volum variable d'aigua segons el cabal del riu. Així, quan el llit del Túria aconsegueix l'arrencada de la primera acequía, l'aigua es reparteix en 138 parts iguals, dites files, assignades a les diferents séquies. Si el llit és abundant, les files són gruixudes; si no, les files són primes.
El Tribunal de les Aigües
Segons refereix Jaubert de Passa, en 1844, “el Tribunal o cort dels cequiers es compon dels Síndics majors de les set Séquies que reguen l'Horta de València… No es veu cap soldat per a protegir el Tribunal, cap porter, cap advocat ni procurador per a defensar a les parts; l'auditori forma un cercle al voltant dels bancs i un profund silenci anuncia que la justícia pot fer-se respectar sense l'auxili de la força…”.
En l'actualitat, el Tribunal de les Aigües de la Vega de València està format pels huit síndics de les séquies (van ser set fins que la séquia de Benage-Faitanar es va seprarar de la de Quart). El tribunal té autoritat sobre el conjunt de les séquies; autoritat que esdevé del mètode d'elecció, ja que els síndics es trien entre els llauradors; és a dir, aquests trien el jutge que els jutja. I encara que no posseeixen formació jurídica, no desconeixen el dret que han d'aplicar, basat en una normativa que ordena torns de reg, obligacions de neteja de canals i séquies, pagament d'aportacions per a despeses generals de la comunitat…
Aquest sistema de composició ha mantingut la institució i un escrupolós respecte que ha facilitat el total acatament de les seues sentències, perquè mai s'ha hagut d'acudir a la jurisdicció ordinària. Fins i tot, quan s'ha interposat denúncia contra algun dels seus membres, aquest, simplement, s'ha llevat el blusó de de l'horta, similar a la toga d'un magistrat, per a ocupar el lloc dels acusats i esperar deliberació i sentència. Després, ha tornat al seu lloc per a prosseguir la sessió.
El funcionament del tribunal és molt senzill. El denunciat és citat pel Guarda de la séquia per al dijous següent. Si no acudeix, se'l cita només dues vegades més, abans d'admetre la denúncia i jutjar-li i condemnar-li en rebel·lia. Mai s'ha usat la força pública per a aconseguir la compareixença. A les dotze del migdia del dijous, els síndics ocupen les seues butaques a la porta de la catedral en presència de l'Agutzil del Tribunal, antany Guarda Major o atandador, encarregat de donar l'aigua i alçar les comportes. Porta un arpó de llautó daurat amb dues pues, una d'elles encorbada, amb el qual se separaven i recollien les taules de les ranures dels partidors. L'Agutzil sol·licita del President la vènia i reclama: “Denunciats de la Séquia de Quart!”.
Les denúncies versen sobre furtar aigua en temps d'escassetat; trencament de canals o murs; sorregar tirant aigua en camps veïns per a danyar la collita; alterar els torns de reg; tindre les séquies brutes impedint que l'aigua circule; alçar la parada quan un regant està usant el seu torn; regar sense sol·licitud de torn… Poden ser jutjats els empleats de les séquies, els síndics i, fins i tot, persones alienes als regants si han causat algun mal al sistema de regs. En aquest cas, si no compareixen, se'ls condemna igualment i es presenta la preceptiva querella civil, en la qual s'utilitza com a prova la sentència del Tribunal de les Aigües.
A la trucada de l'Agutzil, acudeixen els denunciats, acompanyats pel Guarda de la Séquia. Les citacions segueixen l'ordre en què les séquies prenen l'aigua del riu. La primera és Quart i, l'última, Rovella. El Guarda exposa el cas o presenta al querellant, per a acabar amb la frase: “És quant tènia que dir”. A això, el President contesta: “qué te que dir l’acusat?”, permetent defensar-se a l'acusat. El judici és oral i, íntegrament, en llengua valenciana (després de la primera Llei d'Aigües, es porta un registre on apareixen denunciat, séquia, denúncia i data). Tots intervenen en el seu propi nom, sense advocats i sense documents escrits; es pot cridar a testimonis i, fins i tot, demanar la visura o inspecció ocular El tribunal pot fer les preguntes que crega precises abans de, en presència dels interessats, deliberar i sentenciar.
Per a assegurar la imparcialitat, en la deliberació no intervé el Síndic de la séquia a la qual pertanyen els litigants. També és norma que si el denunciat pertany a una séquia de la dreta, la sentència la proposen els síndics de les séquies de l'esquerra, o viceversa. Una vegada decidida la sentència, si és condemnatòria, el President proclama: “Este Tribunal li condemna a pena i costes, danys i perjuins, en arreglo a les ordenances”.
El tribunal només estableix culpabilitat o innocència del denunciat, perquè les penes, segons la infracció comesa, figuren en les ordenances de cada séquia. Davant elles, no hi ha recurs ni apel·lació, perquè la sentència és executiva per se i del seu compliment s'encarrega el Síndic de la séquia.
El Tribunal pot jutjar als empleats de les séquies, als síndics i, fins i tot a persones alienes si han causat algun mal al sistema de reg. Realment, aquest organisme compleix funcions judicials i administratives. De fet, el nom de Tribunal dels Cequiers de la Vega de València recull ambdues, mentre que el de Tribunal de les Aigües al·ludeix a les funcions judicials. Són dos òrgans diferents, però que actuen el mateix dia, lloc i hora i els formen les mateixes persones (el síndic és jurat i cequier) o amb lleugeres variacions (Rovella té un síndic-jurat i un síndic-cequier). Així, després d'acabar els judicis a la Porta dels Apòstols, els síndics (nou, perquè s'uneix el representant de Xirivella) passen a la veïna Casa-Vestuari per a tractar els assumptes comuns.
Administrativament, la principal qüestió és la situació de l'aigua del riu: decidir quant es poden obrir els torns de les séquies i, si cal, acudir als privilegis concedits pel rei Jaume II, en 1321, per a sol·licitar aigua a la séquia de Montcada (l'antiga séquia Real o de Puçol). En aquest sentit, el tribunal depén del Comissari d'Aigües, entitat superior que ha de resoldre les qüestions plantejades entre aquell i el Cequier Major de Montcada. Encara que, ara, l'eixida d'aigua depén del pantà de Benaixeve i el Tribunal de les Aigües de la Vega de València compta amb l'assessoria d'un advocat que resol les consultes plantejades sobre ordenances, intervé davant la justícia ordinària, presenta els recursos en defensa de l'horta.
Concentrat, oral, ràpid i econòmic
El Tribunal de les Aigües de València presenta unes característiques ambicionades per les doctrines del dret processal.
Aquestes són:
- Concentració.- els síndics tenen davant si tota la instrucció processal per a procedir judicialment i resoldre sense ajornaments: el llaurador perjudicat, l'acusat, l'exposició del cas, les proves i els testimonis.
- Oralitat.- tot el judici és oral; des de la denúncia presentada pel Guarda o el denunciant, fins a la sentència, passant per l'aclariment, l'explicació o la justificació dels fets. Tant el President com els síndics interroguen verbalment a les parts.
- Rapidesa.- per ventura la vertadera causa de la pervivència del tribunal. Es reuneix una vegada totes les setmanes i, així, decideix sobre les infraccions comeses des del dijous anterior. Les sentències poden tardar, com a màxim, vint-i-un dies, a causa de la incompareixença dels denunciats.
- Economia.- els judicis no causen cap despesa processal. Els síndics no cobren sou ni dieta, perquè és una de les seues obligacions. El denunciat només ha d'abonar les despeses de desplaçament dels guardes o de l'Agutzil del tribunal. El pagament de responsabilitats econòmiques per danys no és una despesa processal.
Exemple a seguir
El Tribunal de les Aigües ha sigut objecte d'estudi per part de diverses institucions i persones de l'estranger. Ja en 1970, Thomas F. Glick, de la universitat d'Harvard, va arribar a València per a observar el treball del tribunal. Fruit de les seues investigacions va ser el treball titulat “Irrigation and Society in Medieval València”, publicat per Harvard University Press.
Anteriorment, Vicente Giner Boira, lletrat del Tribunal de les Aigües, va participar activament en una convenció mundial celebrada a Washington, en 1967, sota el títol “Water for peace”. Les seues gestions van incitar a la creació de l'Associació Internacional de Dret d'Aigües (International Association for Water Law) que, el 25 de març de 1968, va reunir a la Porta dels Apòstols de la catedral valenciana a tres sotssecretaris del govern espanyol i diverses personalitats dels Estats Units, l'Argentina, Itàlia, Mèxic, l'Equador, Holanda i França. En 1969, les Nacions Unides van atorgar reconeixement oficial a aquesta institució, com a Organisme Consultiu no Governamental, sent l'únic creat per espanyols.
Finalment, al setembre de 1975, es va desenvolupar a València la Conferència Internacional sobre els sistemes de Dret d'Aigües en el Món, promoguda per l'ONU, en la qual van estar presents dos-cents representants de trenta-sis països dels cinc continents. Les seues conclusions van ser confirmades en 1976, a Caracas, i es van utilitzar com a temari per a la reunió que, al març de 1977, es va celebrar en Mar de Plata, a l'Argentina, amb representants de 138 països i on es va aprovar la Carta Magna de l'Aigua en el món.
Traducció: Softvalencià
