Els Drets Forals representen singularitat de l'ordenament jurídic espanyol, tal com va posar en relleu DE CASTRO, constituint el resultat i la pervivència del llarg període històric que, arrancant del 711, va continuar al llarg de la Reconquesta. La unitat política espanyola aconseguida amb els Reis Catòlics va respectar, no obstant açò, aquesta singularitat; malgrat que, anys després, el comte-duc d'Olivares aconsellés una unitat legislativa.
A l'adveniment borbònic, mitjançant la guerra de successió, es va imposar en algunes regions (concretament a Aragó, Catalunya, Mallorca i València) l'organització administrativa i judicial del Dret públic de Castella; però, pels Decrets de la Nova Planta es restableix a Aragó (1711), i es respecta a Mallorca (1715) i Catalunya (1716), els seus ordenaments peculiars, desapareixent el valencià. No obstant açò, i malgrat el que havia sigut expressat en el Dret de 1707, no es va dictar disposició unificadora alguna pel que concerneix Navarra i a les províncies Vascongades, les quals van seguir mantenint els seus règims tant civils com a polítics.
Assenyala LA CRUZ que és en aquest moment quan el Dret Foral adquireix la seua fisonomia i els seus caràcters actuals. Quant al Dret navarrés es tindrà en compte en 1831, com a objecte de la Pau o Conveni de Vergara, signada pels generals Maroto i Espartero, amb el qual es va posar fi a primera guerra carlista, si bé en el Decret de 29 d'octubre de 1841, donat també per Espartero, amb la finalitat de reestructurar les províncies carlistes, es va ometre qualsevol referència al Dret de vascongades.
El problema, derivat precisament del foral, va a constituir-ho en enfrontament que suposava amb el moviment codificador i, consegüentment, la reunificació en un Codi modern, la publicació del qual va a retardar durant quasi vuitanta anys. Circumstància que es va veure recolzada per la polèmica sostinguda entre Savigny i Thibault, a Alemanya, on l'opinió del primer, defensora de l'anomenat «Dret dels pobles», significatiu resultat de l'escola històrica, va impedir també, per llargs anys, la codificació alemanya.
El moviment codificador espanyol, que havia començat en dates primerenques, perquè arrancava des de les aspiracions il·lustrades del segle XVIII, i a través de l'ordre de la Junta del Principat de Catalunya de 1810, connecta amb el liberalisme de les Corts de Cadis, on ja es proposava la redacció d'un Codi Civil «per a tota la monarquia».
Si incardinem la que es va denominar «qüestió foral» en la història del nostre segle XIX, podrem justificar el lògic fracàs del Projecte de 1851, de García Goyena, atès que encara es trobava sense resoldre el concernent al carlisme, que no conclourà, com a guerra oberta, fins a la finalització de la tercera guerra, en 1875. Per açò, fins a la coneguda Llei de Bases, no va a poder-se regular de manera uniforme, mitjançant l'acord d'arreplegar tot el Dret Civil comú, amb la possibilitat afegida de deixar subsistents, si més no provisionalment, els Drets Forals, que haurien d'anar-se incorporant al Codi mitjançant un sistema d'Apèndixs. Malgrat la bondat de la mesura, que no era una altra cosa que una fórmula de compromís, i l'especial interès que els foralistes havien de tenir en ella, l'única cosa que es va fer va ser la redacció, tardana (1925), del corresponent al Dret Foral d'Aragó.
Després d'aquesta única redacció, existeix una època políticament conflictiva, que va a condicionar l'ulterior desenvolupament de «lo foral»; assenyalant gràficament DE CASTRO com «el particularisme, fomentat paradoxalment en les regions que amb fets més heroics havien demostrat el seu patriotisme, més pròsperes i privilegiades, rectores de la vida financera de la nació, culmina en la Constitució de 1931, que legalitzarà el separatisme, encara que no va acontentar als separatistes [...]».
Posteriorment, passats alguns anys des del final de la guerra civil, l'escàs èxit del sistema d'Apèndixs va fer pensar en un altre de Compilacions. Així es va proposar pel Congrés Nacional de Dret Civil, celebrat a Saragossa del 3 al 9 d'octubre de 1946, arribant-se a la conclusió, a través d'una vella idea que es reprenia, de la possibilitat i conveniència de redactar un Codi general de Dret Civil. El suggeriment va ser arreplegat en el Decret de 23 de maig de 1947, pel qual es van crear Comissions, amb la comesa de sistematitzar les institucions històriques de cada territori, tenint en compte la seua vigència i aplicabilitat en relació amb les necessitats i exigències del present, adaptant-se al sistema del Codi Civil i evitant coincidències i repeticions. Per a la seua realització es van constituir Comissions a Aragó, Catalunya, Balears, Galícia, Àlaba i Biscaia (O. de 24 de juny de 1947).
Les Compilacions publicades, fruit de la iniciativa de Saragossa, van ser les següents: Biscaia i Àlaba (per Llei de 30 de juliol de 1959); Catalunya (Llei de 21 de juliol de 1960); Balears (Llei de 19 d'abril de 1967), i Navarra (promulgada com a Llei directa, per prerrogativa del Cap de l'Estat, l'1 de març de 1973).
Amb l'adveniment de la democràcia, la Constitució de 1978 ha obert un nou llit als Drets forals o especials, que poden entendre's ja com a Drets civils autonòmics, i que s'han vist considerablement ampliats gràcies a la lectura de l'article 149.1.8a. de la pròpia Carta Magna; el que ha portat com a conseqüència una revisió de les Compilacions, a més d'una regulació especial que ha superat amb escreix les antigues regions forals, ressorgint, potser com a qüestió més destacable, el Dret valencià. Després del nou Congrés de Saragossa, de 1981, es va obrir bretxa amb la modificació de la Compilació de Catalunya, per Llei de 20 de març de 1984 (Text Refós de 19 de juliol), a la qual va seguir Aragó i la reforma de l'article 63 de la Compilació balear.
Per tant, el nostre sistema actual quant als denominats Drets forals o especials seria el següent:
País Basc:
La legislació de Biscaia i Àlaba, que s'havia establit en principi com un vertader «estatut agrari», s'ha anat enriquint al voltant de la comunicació foral de béns i les institucions successòries autòctones.
La seua actual legislació, després de la modificació parcial (article 13) del seu Dret Civil, duta a terme per la Llei 6/1988, de 18 de març, està constituïda per la Llei 3/1992, d'1 de juliol, del Dret Civil Foral del País Basc, per la qual es derogava la Llei de 30 de juliol de 1959, i per la Llei 3/1999, de 26 de novembre, de modificació de la Llei de 1992, quant al Fur Civil de Guipúscoa (B.O.P.V. de 28 de març de 2000), i pel qual s'ha desenvolupat, a través de l'antic article 147, el concernent al caseriu guipuscoà i a les seues formes de transmissió. O, la qual cosa és el mateix, que abasta ja a les tres províncies basques, respectant les següents singularitats: la doble biscaina de les dotze viles i les ciutats d'Orduña i Bilbao; el Fur d'Ayala, i l'aplicació a Àlaba (Valle de Llodio i Terra de Aramayona) del Dret biscaí, i la nova extensió a Guipúscoa amb la singularitat que acabem de destacar.
El seu actual sistema de fonts està constituït per la llei, el costum i els principis generals del dret que ho inspiren, d'acord amb la seua tradició; per la jurisprudència que establisca la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, i, a falta de norma foral aplicable, el Codi Civil i les altres disposicions de caràcter general; havent consagrat el principi de llibertat civil.
Catalunya:
L'antiga Compilació de 1960 va ser modificada parcialment per la Llei 13/1984, de 20 de març, i novament pel Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, Compilació del Dret Civil de Catalunya. A més d'açò, ha de destacar-se l'existència d'un Codi de família, que havia sigut anunciat reiteradament (així, el preàmbul de les Lleis 10 i 12/1996, de 29 de juliol, d'Aliments entre Parents i la Potestat del Pare i de la Mare. B.O.I. de 23 d'agost de 1996) i que va ser publicat com a Llei 9/1998, de 15 de juliol, en el D.O.G.C. núm. 2.687, de 23 de juliol, i en el B.O.I. núm. 198, de 19 d'agost de 1998.
La legislació catalana, l'àmbit territorial de la qual segueix constituït per les quatre províncies, comprèn el que s'ha denominat Dret Civil de Catalunya, i és ja una legislació completa, tendent a la consecució d'un Codi Civil propi. El seu sistema actual de fonts està constituït per les disposicions del Dret Civil de Catalunya; el Codi Civil, i les restants disposicions d'aplicació general.
Balears:
Ha modificat la seua antiga Compilació de 1961 mitjançant la Llei d'11 d'abril de 1985 (quant a l'article 63, referent als censos i alous), i ha sigut substituïda per la nova Compilació del Dret Civil de Balears, Decret Legislatiu 79/1990, de 6 de setembre. El seu sistema de fonts està constituït pel Dret Civil de les Illes Balears (on ha de distingir-se entre les Balears pròpiament dites i les Pitiusses, formades per Eivissa i Formentera); el costum del Dret balear, i el Codi Civil i les altres lleis civils estatals que no s'oposen als principis de l'ordenament jurídic balear.
Galícia:
Modificada la Compilació de 1963 per la Llei 7/1987, de 10 de novembre, ha tornat a ser novament modificada per la Llei 4/1995, de 24 de maig, de Dret Civil de Galícia, ha substituït l'antiga regulació dels foros, ja desapareguts, per una regulació dels drets familiars i successoris, on es recupera novament la societat familiar; així com per alguns drets reals i institucions d'arrelament en el mitjà rural gallec.
El seu actual sistema de fonts ho constitueixen els usos i costums propis de Galícia; les normes de la Compilació; les altres lleis gallegues que ho conserven, desenvolupen o modifiquen, i el Codi Civil i les altres lleis civils comunes com a supletòries i sempre que no es troben en contradicció amb els principis de l'ordenament jurídic gallec.
Aragó:
Ha substituït la seua Compilació de 1967, per la nova Compilació del Dret Civil d'Aragó, Llei 3/1985, de 21 de maig. L'ordenament jurídic aragonès és també un altre dels ordenaments complexos, on poden contemplar-se la majoria de les institucions civils, i especialment pel que fa a dret familiar i successori.
El seu actual sistema de fonts està format per la llei, el costum, que especialment es destaca a Aragó, i els principis generals en què tradicionalment s'inspira el seu ordenament jurídic. Quant al Dret Civil general de l'Estat s'aplicarà com a supletori només a falta de normes aragoneses i d'acord amb els principis que les informen; sent igualment destacables el reconegut principi
standum est chartae.
Navarra:
La Compilació de 1973 ha sigut modificada per la Llei Foral 5/1987, d'1 d'abril, en la qual es consagra el Fur Nou de Navarra (per Reial decret-Llei 38/1978, de 5 de desembre, B.O.I. de 6 de desembre de 1978, s'havia modificat la Llei 50 de la Compilació), i que ha vingut a constituir un dels ordenaments més complexos i, alhora, més perfectes de l'ordenament espanyol.
La seua prelació de fonts està constituïda, en primer lloc, pel costum; les lleis de la Compilació; els principis generals del dret navarrés, entre els quals cal destacar els principis
paramiento llei vienze i
paramiento fur vienze, així com la llibertat civil, essencial al Dret navarrés, i per la qual les lleis es presumeixen dispositives.
Fur del Baylío:
Amb caràcter de Fur municipal i reconeixement des de la Pragmàtica de Carlos III de 1778, recollida en la Llei XII de la Novíssima Recopilació, manté una única institució: la comunicació de tots els béns que els cònjuges aporten al matrimoni o adquirisquen per qualsevol raó, subjectant-se a la seua partició com ganancials.
Aquest Fur, que, en l'actualitat, és motiu d'especial estudi i atenció, té un extens àmbit d'aplicació que abasta, segons l'opinió més generalitzada, un conjunt de pobles i enclavaments pertanyents a cinc partits judicials de la província de Badajoz: Alburquerque, Jerez de los Caballeros, Olivenza, Fuent de Cantos i Fregenal de la Serra.
