 |
| Acte en defensa del Dret Civil Valencià, el pasat 29 de juny. Foto: KIKE TABERNER |
En la Facultat de Dret tractem d'ensenyar als nostres estudiants la importància de la lògica i dels seus processos, especialment del raonament lògic o causal i les seues diferents classes. I expliquem la diferència entre els raonaments vàlids (els que serveixen per a argumentar correctament en un judici, per exemple) i els que no ho són, com les fal·làcies, les aporíes, els sofismes, etc. Exposem en classe que els raonaments no vàlids solen construir-se a partir de premisses o afirmacions poc sòlides o directament falses (encara que a voltes semblen vertaderes).
Ve aquest exordi a conte d'algunes de les afirmacions que en ocasions s'aboquen respecte del nostre dret civil. Per exemple, ningú ha parlat de “fer un codi civil valencià”. Sí s'ha expressat el desig, per part d'alguns, de desenvolupar la competència que la Generalitat té en matèria de dret civil i plasmar-la en lleis concretes, que és el que s'ha fet fins ara. Ací trobem una fal·làcia usual en l'argumentació: la de la generalització precipitada o inadequada.
Una altra afirmació igualment pintoresca és la que sosté que el desig de desenvolupar un dret civil valencià suposa un atac a la unitat d'Espanya. Qui així raona cerca posar al lector enfront d'una altra fal·làcia habitual: la del fals dilema. És el típic “o estàs amb mi, o contra mi”: si recolzes l'existència d'un dret civil valencià, estàs contra la unitat del país. Però una anàlisi més assossegada permet descobrir un ventall de possibilitats complementàries. És perfectament factible i possible que un desitge disposar d'un dret civil propi, modern, i que al mateix temps crea en aqueix projecte comú que des de fa segles es diu Espanya. Així ocorre a Galícia, a Navarra, a Aragó o en les Illes Balears: els seus habitants tenen i gaudeixen d'un dret civil propi, i açò no els impedeix sentir-se espanyols… Ningú tracta de “corrompre” un pretès -i il·lusori- “espai Jurídic-Polític des d'una perspectiva civil”, sinó de participar en aquest joc polític-jurídic en igualtat de condicions amb els altres actors. Si aqueixa pretensió s'interpreta erròniament com un complex, doncs allà cadascú amb les seues lectures…
I una altra afirmació més en el mateix sentit: la creació i desenvolupament d'un dret civil valencià són contraris a la Constitució. Ací trobem una figura més insidiosa, la de la fal·làcia causal o causa falsa. Resulta que ens trobem amb un epígraf o regla de la Constitució (el de l'art. 149.1.8ª) la interpretació del qual ha fet córrer rius de tinta pels defectes del seu tenor literal. Tan “clar” és en la seua lectura que en uns casos ha permès redactar un codi complet (Catalunya) i en uns altres, ha prohibit el més mínim desenvolupament (Comunitat Valenciana), al marge d'asseure la seua lògica sobre un criteri històric discutible i discriminatori.
Que el Tribunal Constitucional haja declarat inconstitucional una norma no significa que necessàriament ho siga. Simplement, vol dir que la seua interpretació és aquesta; però ni tan sols pensen així tots els seus jutges. Les sentències recents que han declarat inconstitucionals les lleis del dret civil valencià han despertat recel i rebuig entre alguns dels juristes que treballen en la nostra Comunitat (almenys, entre els quals coneixen millor la matèria i, sobretot, l'Estatut). Perquè si hi ha una cosa clara és que el nostre Estatut d'Autonomia no diu el que les sentències afirmen; en absolut. Trobem ací la fal·làcia causal al fet que em referia: arribem a una conclusió prematura (les lleis són inconstitucionals) partint d'una causa única (l'art. 149.1.8ª de la Constitució). I és una fal·làcia perquè oblida altres factors i elements que influeixen igualment: per exemple, la composició ultraconservadora i molt polititzada del Tribunal Constitucional i la interpretació recentralizadora que ve fent de la nostra Carta Magna des de 2012; o el fet que les seues sentències no són iguals si afecten a uns territoris (Catalunya o el País Basc) o a uns altres (la Comunitat Valenciana).
Si passem del camp del Dret al de la Història, el panorama s'aombra, i molt. Ací ja no fa falta recórrer a la lògica, doncs els dislates es desqualifiquen per si sols. Qui afirme que el procés de la derogació dels furs i la supressió de les institucions públiques forals valencianes per a implantar el dret i les institucions castellanes va constituir una modernització és que no està molt versat en la història de la ciència política: la nova planta borbònica va suposar un reforçament de l'absolutisme monàrquic, és a dir, de l'Antic Règim; modernització és el que va ocórrer a Anglaterra després de la Gloriosa Revolució de 1688 i el Bill of Rights. El regne de València, en 1707, va caminar contra direcció.
No sé si el degà de la RACV, Federico Martínez Roda, és centralista. Però sí sé que s'equivoca greument quan afirma que “molt pocs van sentir la necessitat de tornar a l'ordenament foral valencià”. Si va haver-hi una empresa que va unir als valencians del segle XVIII per sobre de les seues diferències, a botiflers i maulets sense distinció, va ser la de recuperar els furs abolits, sobretot quan van comprovar en les seues carns l'absolutisme de nou encuny que començava a imposar la dinastia francesa dels Borbó. Dir que Felipe V va voler retornar els furs civils, en 1710 o durant la seua visita a València en 1719 és una altra fal·làcia: la de la veritat a mig fer. Així, és cert que el rei es va plantejar reintegrar parcialment els furs en 1710, i que va arribar a concedir oralment la devolució en 1719; però també ho és alguna cosa que s'oculta acuradament: que van ser els seus propis òrgans de govern els que van obstaculitzar la restitució fins a fer-la impossible. De la mateixa manera, ningú va fer una oferta de restabliment en 1721, 1731, 1734 i 1739, sinó que va anar a l'inrevés: en aqueixes dates, l'Ajuntament de València va tractar d'agilitar, sense èxit, l'expedient format per a la devolució en 1721, i que la Corona tenia paralitzat a Madrid. L'error és groller i tergiversa els fets, amb el resultat que s'enganya així al lector llec. Pitjor encara és sostenir que la restitució no es va produir per uns “interessos particulars” que s'identifiquen amb les “eternes disputes” entre els valencians; en aquest cas ens topem amb la fal·làcia de la causa simple: un senzill motiu -que, a més, és un "topicazo"- com la presumpta incapacitat dels valencians per a arribar a acords (altres vegades és el “meninfotisme”), explica un fet que, en si, és molt complex.
 |
| Batalla d'Almansa, 1707. Buenaventura Ligli (1709). CORTS |
Una mica més d'enjundia té l'afirmació que en el seu moment no es van detectar distorsions jurídiques o socials en aplicar-se el “dret civil general espanyol” en el regne de València, allà pel segle XVIII. Per a començar, llavors no existia tal “dret civil general espanyol”, sinó que cadascun dels territoris històrics de l'antiga Monarquia Hispànica (la que desapareix amb els Borbó) tenia el seu propi dret; el que va ocórrer en el regne de València és que Felipe V va derogar el seu ordenament territorial (els Furs) i va imposar el d'un altre lloc (Castella), que llavors no era un “dret civil general espanyol”. Açò és un anacronisme de llibre, que qualsevol historiador mitjanament acurat tracta d'evitar. Però és que, a més, l'afirmació oculta o ignora la repressió deslligada pel bàndol vencedor per a imposar el nou dret, que va ser llarga i sagnant. En fi, ni tan sols és certa: clar que va haver-hi distorsions o problemes! És que algú creu que es pot canviar un Dret complet de la nit al dia sense generar un conflicte d'enormes proporcions?
Per a acabar amb la col·lecció de disbarats històrics, faltava l'explicació d'aqueixa presumpta absència de “distorsions”. Resulta que com els Furs i les Partides eren iguals o molt semblants, va ser molt fàcil substituir aquells per aquestes… Però, en realitat, ja presenten diferències des del principi, doncs les solucions escollides van ser en ocasions diferents (per exemple, en el dret de successions o en les maneres d'adquirir la propietat). A més, sobre una base comuna, dues societats diferents (la castellana i la valenciana) van ser llaurant diferències que, amb el temps (cinc segles!!), van arribar a ser enormes. Quan en 1707 es produeix l'abolició del dret foral, les autoritats castellanes jutgen amb severitat el contingut dels Furs: institucions com la llibertat de testar, els pactes successoris, les reserves hereditàries, la transmissió consensual de la propietat (l'encaixada de mans de tota la vida), o el règim econòmic del matrimoni (el dotal, diferent del castellà) atrauen la seua atenció. Hi ha desenes que són diferents; algunes, molt… Si eren drets tan semblants, per què va haver d'escriure Berní i Català un "Manual de testar, dividir i partir" més de trenta anys després de l'abolició? Doncs perquè els advocats no s'aclarien amb el dret de successions castellà, molt més complex que el valencià...
En fi, unes i unes altres qüestions és millor deixar-les en mans dels vertaders especialistes, dels quals saben: els constitucionalistes i els civilistes, les jurídiques; i els historiadors modernistes, les històriques. En cas contrari, i per molt sobreesforç que fem, correm el risc d'equivocar-nos, de raonar malament, de mostrar-nos ignorants, amb el resultat indesitjat d'induir a error al lector. Però pitjor que aqueix error és el de deduir qualificatius d'una determinada postura. Si algú desitja la creació i el desenvolupament d'un dret civil valencià, resulta que ha de ser deslleial a la Constitució i, per tant, a la seua pàtria. Açò és inacceptable. Perquè ací ja hi ha una mica més que un simple raonament equivocat (alguna cosa en el que tots, jo el primer, podem incórrer), sinó un judici moral que es pretén raonable. El judici moral es basa en els principis morals de cadascun, que són vàlids per a si mateix però que poden no ser-ho per als altres. En fi, qui és ningú per a emetre i dispensar marxem d'alguna cosa com la lleialtat o el patriotisme? La ignorància és una dada més objectiva i té els seus patrons de comprovació. Però la lleialtat, tan evanescent, com es mesura, amb quins patrons, sobre quins actes? En fi, cal recordar aquell poema de Machado que deia: “La teua veritat? No, la veritat; i vine amb mi a cercar-la. La teua, guarda-te-la”.
Acabe. A dia d'avui, el dret civil valencià ja no és -no ho ha sigut mai- “una distracció que serveix com a cortina de fum”. Tres segles de reivindicació i 35 anys des de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 1982 ho han convertit, malament que malgrat alguns, en un element més de l'agenda valenciana, juntament amb la infrafinanciació o el dèficit d'inversió en infraestructures. Quan arribe el moment de reformar la Constitució, com a mínim es posarà damunt de la taula per al debat. La decisió, com sempre, com en tot, es prendrà a Madrid. Així i tot, alguns segueixen entossudits en no mirar més enllà de Contreras quan fan les seues anàlisis, ocultant un element clau per a entendre el que ocorre a la Comunitat Valenciana.
Publicat: Valencia Plaza
Autor: Javier Palao Gil és director de la Càtedra de Dret Foral Valencià i vocal de la Junta Directiva de l´Associació de Juristes Valencians
Traducció: Softvalencià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada