dimecres, 11 de gener del 2017
La primera llei foral
Publicat fa uns quants anys, donava la benvinguda a la primera de les nostres lleis forals, de Règim Econòmic Matrimonial Valencià, ara anul·lada per sentència del Tribunal Constitucional. De totes maneres considerem justificat recordar les paraules de l'autor.
El passat 2007, les Corts valencianes han aprovat la primera llei foral, la llei 10/2007, de 20 de març, de règim econòmico-matrimonial valencià. Quan entre en vigor, els valencians es casaran en separació de béns, que és el nostre sistema històric. La separació de béns és molt adequada quan els dos sexes estan en paritat i les dones ixen a treballar, i és beneficiosa igualment per a les mares de família que són mestresses de casa. És el règim legal als països anglosaxons, i també a les Balears i a Catalunya. Amb la nova llei, no obstant, les parelles que preferesquen tenir un règim de comunitat d'adquisicions podran pactar la germania valenciana.
La llei 10/2007 ha estat recolzada pel Partit Popular i Esquerra Unida, alhora que el PSOE hi votava en contra.
Fa pocs dies, el Govern central n´ha formulat un recurs d´inconstitucionalitat.
Comencem a fer-nos-en preguntes. Per exemple: els Furs valencians són de dretes o d´esquerres? A dir veritat, n´hi ha furs més retardataris i d´altres més progressistes. Però l´immens edifici foral està per damunt de l´antinòmia dreta-esquerra. Els Furs són un llegat històric dels valencians, del qual tots hem de sentir-nos orgullosíssims. En anar recobrant-los, els anirem modernitzant, llevant-los l´antigor que alguns puguen tindre.
Què significarà per als valencians la recuperació? Els Furs són el sistema de lleis civils més avançat i perfecte de tot el Regne d´Espanya. Revifant-los caminem cap a la majoria d´edat com a poble, ja que desapareix la subordinació al poder central. Els valencians ja no portarem els nostres plets civils a Madrid, sinó que els ventilarem a la Glorieta de València, al nostre Tribunal Superior de Justícia. S´imagina algú l´estalvi de temps i diners que això suposarà?
No s´acaba ací. Els valencians posem en marxa el nostre veïnatge civil i deixem arrere la vergonya històrica de ser l´únic territori de l´Estat que no aplica el dret propi. I ens reunifiquem encara més com a col.lectiu: ens uniran no només la llengua, sinó també uns Furs aplicats homogèniament d´Oriola a Vinaròs.
Podem realment revifar el nostre dret foral? Ja en teníem facultats amb l´Estatut de 1982. Estes facultats apareixen multiplicades en l´Estatut de 2006, que es refereix al Dret Civil Foral Valencià en molt diversos articles.
En la recuperació foral vénen treballant molts valencians fa més de quinze anys. S´ha dit que en la primavera de mil nou-cents noranta-dos va esclatar la segona Batalla d´Almansa. Esta segona és una batalla no violenta de principis i exigències, de drets i reivindicacions. Fou el Col.legi d´Advocats de Sueca qui formulà la declaració de guerra en publicar el seu Manifest en defensa del Dret civil valencià. Ara el fruit comença a quallar.
Quin judici ens ha de meréixer la primera llei foral? La redacció l´ha feta una Comissió d´uns quinze membres, amb una alta categoria professional i personal. La llei està molt pensada i és concisa i bona. Tots els arguments que s´hi han adduït en contra són inconsistents i, pel fet de ser-ho, poden ser girats de l´inrevés.
Referim-nos ara al recurs d´inconstitucionalitat, arrancant des del punt zero. Els valencians nasquérem a la història com un Regne lliure dins de la Corona d´Aragó. Amb els altres sis territoris mediterranis compartim biografia, idioma, costums, economia i dret. Quan els nostres enemics han volgut sotmetre´ns han tallat sempre pel nord, deixant-nos aïllats. En voleu proves? Els agermanats van ser jugulats pel nord, a la batalla d´Almenara, en 1521. Fins a la ratlla del riu Sénia es van sentir els efectes de l´expulsió dels moriscos, de la Unió d´Armes d´Olivares i del primer Decret de Nova Planta. I quan en 1939 l´exèrcit de Franco avança victoriós cap al Mediterrani, talla per Vinaròs.
L´actual Govern central no té res a veure amb els exemples adduïts, però ha tornat a tallar per Vinaròs. Per què Aragó, Catalunya i les Balears poden tenir dret civil i nosaltres no? Una llei de règim econòmico-matrimonial és bona si la fan a eixos territoris i és inconstitucional si es dicta al País Valencià? Quina manera tan estranya de respectar la nostra dignitat! Així ens agraeixen l´espoliació fiscal de què ens fan víctimes, l´allau de diners que regalem cada any als territoris de Ponent.
Potser algú s´ha equivocat, tanmateix. Derrotats a Almansa sí, en 1707. Però mai vençuts: ni en 1707, ni ara ni mai.
La nostra senyera no es doblega. Estem recuperant el Dret civil, i això és sols un començament. El nou Estatut ens remet a la Disposició Addicional Primera de la Constitució: «La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals». Quins són estos drets? Imaginem el dia abans de la primera Batalla d´Almansa, el vint-i-quatre d´abril de mil set-cents set. Tot això érem els valencians aquell dia i tot això tornarem a ser. Que a ningú li càpiga el menor dubte.
Autor;
Enric Solà
Registrador de la Propietat.
Autor del llibre «Recuperem els Furs».
Publicat al Levante EMV
divendres, 6 de gener del 2017
Veïnatge civil i el domicili
Concepte de veïnatge civil.
La seva consideració com a pressupòsit de l'estat civil de les persones.
Constitueix l'estat civil per excel·lència. Tota persona que està relacionada amb una comunitat sempre ostenta un veïnatge civil determinat, el qual te un cert paral·lelisme amb la nacionalitat. Com a regla general tothom te una nacionalitat, i per tant no entendríem l'existència d'un subjecte sense veïnatge, entre els quals hi ha diversos que són compatibles entre ells.
El veïnatge civil determina una especialitat com l'aplicació de lleis de caràcter privat determinades
L'Estat Espanyol està estructurat sobre l'organització de Comunitats Autònomes. Tota CCAA determina que tota persona que pertany a una CCAA determinada sigui membre d'aquesta, als quals no se'l hi apliquen normes de caire diferents.
No tot veïnatge representa una especialitat pel que fa a l'aplicació de normes. Només tenen normes jurídiques privades diferents en algunes CCAA que antigament ja tenien dret privat propi, aquestes són les anomenades “comunitats històriques”. La possibilitat de legislar sobre matèria civil és de l'estat, però no ho és la funció de regular i legislar, ja que aquesta pertany a les “comunitats històriques”.
Veïnatge és també la determinació de les normes de caràcter privat que s'apliquen, les quals poden ser diferents entre una CCAA i una altra.
És una estat civil de la persona en tant que pot determinar la seva capacitat d'obrar o condició de la persona en tant que determina la subjecció al dret civil comú o al dret especial o foral. (Art. 14 CC)
Adquisició, conservació, pèrdua i recuperació del veïnatge civil. La prova del veïnatge.
L'Art. 14 del C.C. diu que la subjecció al dret civil d'aquestes regions ve determinada pel veïnatge civil i així, el veïnatge civil d'una persona serà el veïnatge civil comú que tinguin els pares. Si els pares no tenen el mateix veïnatge civil, el fill tindrà el veïnatge civil del lloc de naixement. No obstant, quan els pares no tinguin el mateix veïnatge civil, de mutu acord els pares poden atribuir-li el veïnatge de un dels pares. En aquest supòsit el fill des de els 14 anys d'edat, si vol canviar el veïnatge civil podrà optar pel del lloc de naixement.
D'altra banda, si el fill neix fora d'espanya, els pares poden atribuir en tot cas el veïnatge civil de qualsevol d'ells abans de 6 mesos del naixement o de l'adopció, i es col·locaria en primer lloc respecte als altres criteris.
El veïnatge civil també es pot adquirir per residència. Així el que resideix 2 anys en u territori amb veïnatge civil diferent i si ho declara expressament en el Registre Civil canviarà el seu veïnatge civil i adquirirà el del lloc on resideix. També s'adquireix per residència si es resideix durant 10 anys i sense declaració en contra.
Després de la reforma de 1990 el matrimoni no implica canviar de veïnatge civil, amb anterioritat la dona casada seguia el veïnatge civil del marit. No obstant això, qualsevol dels cònjuges pot optar pel veïnatge civil de l'altre cònjuge.
Quan un subjecte es nacionalitza espanyol pot optar, segons el C.C, per qualsevol dels veïnatges civils. En primer lloc pot optar per elegir el veïnatge civil del lloc on va a residir. En segon lloc pot optar pel veïnatge civil del lloc on va néixer, si es que ho va fer a espanya. Finalment, pot optar pel veïnatge civil del cònjuge encara que resideixi en un altre lloc.
Pel que fa a aquella persona que va perdre la nacionalitat i posteriorment la recupera, adquirirà el veïnatge civil que tingués quan va perdre la nacionalitat espanyola.
L'Art. 16 del C.C. diu que els conflictes de lleis que puguin sorgir per la coexistència de diferents règims jurídics es resoldrà d'acord amb els articles 8 i següents del C.C, tenint en compte que la llei personal és la que determina el veïnatge civil
Els Art. 8 i següents del C.C. recullen l'anomenat Dret Internacional Privat. Aquest dret regula els conflictes de lleis que puguin sorgir quan entren en joc els ordenaments jurídics de diferents països.
Pel que fa a la prova del veïnatge civil, aquesta resultarà de la inscripció al Registre Civil.
El veïnatge civil local.
Actualment aquest fet no te transcendència ja que això es donava en l'enfitèusi o en el cens (institucions que s'han perdut).
Ara lo important és el veïnatge ja que es l'indicatiu de que ostentes i estas sotmès a unes determinades normes amb independència d'on estigui situats els bens de les persones.
Veïnatge Civil com a estatut personal.
Criteris de localització de la persona: domicili, residència i parador. Fixació de domicili: rellevància jurídica.
L'Article 40 del C.C. ens defineix el domicili de les persones físiques com el lloc de residència habitual. El concepte de domicili implica la residència efectiva (viure realment en un lloc), la habitualitat i que la seu jurídica d'una persona es centri en un lloc determinat, es a dir, tot subjecte a de tenir un domicili per que la llei exigeix que el sapiguem.
Es pot entendre de 2 punts de vista:
- Com a àmbit inviolable protegit especialment per l'exercici del deures de la persona.
- Com la seu on es troba el subjecte d'una relació jurídica. (Art. 40)
Existeixen 2 classes diferents de domicili:
- Real: És aquell que correspon a la residència habitual. S'exigeix la presència física de la persona (corpus) i que hi habiti amb plena voluntat (Animus). Pot ser un hotel, una pensió.. però sempre que hi hagi continuïtat amb l'excepció dels trasllats que poden produir-se.
- Legal: Aquell que determina la llei per una determinada persona i que preval sobre el domicili real. Actualment el domicili familiar és el que estableixen els cònjuges de comú acord i en cas de discrepància el que determini el jutge.
Existeixen també uns supòsits especials:
- · Els fills. (es situen en el dels pares)
- · Incapacitats. (amb el tutor o curador)
- · Comerciants. (on es troba el comerç)
- · Empleats. (on serveixin)
- · Militars. (on es trobi el cos militar)
- · Funcionaris. (on desenvolupin la seva funció)
Excepcions:
- Persona sense residència física. (treballadors del circ)
- Dos dormitoris: Es requereix habitualitat i ànims. La persona te la possibilitat d'establir un dels dormitoris com a dominant.
Pel que fa a la residència, és tota aquella que no és habitual, sigui més o menys estable. En ella la persona hi està accidentalment o de manera ocasional, encara que amb cert caràcter de permanència. És el lloc on la persona es troba establerta, en tant que no hagi transcorregut encara el temps suficient per poder-ho considerar residència habitual.
El parador. El contrari al parador desconegut, que es refereix bàsicament al lloc on la persona te el seu patrimoni, interessos, seu i exerceix els seus drets i hi resideix.
La rellevància jurídica de la fixació de domicili es troba en que és sempre exigible a les persones jurídiques, sempre en una seu social. També és important per la idea d'activitat i per que és el lloc on la persona es veu obligada a pagar uns determinats impostos.
Font: Rincón del Vago
El veïnatge civil
L'autor tracta el concepte del veïnatge civil des del punt de vista del Dret Civil Català. A efectes pràctics funciona el mateix per al veïnatge civil valencià i la resta de veïnatges civils espanyols.
dilluns, 2 de gener del 2017
Ni ignorants ni deslleials: tòpics i fal·làcies en el Dret Civil Valencià
 |
| Acte en defensa del Dret Civil Valencià, el pasat 29 de juny. Foto: KIKE TABERNER |
En la Facultat de Dret tractem d'ensenyar als nostres estudiants la importància de la lògica i dels seus processos, especialment del raonament lògic o causal i les seues diferents classes. I expliquem la diferència entre els raonaments vàlids (els que serveixen per a argumentar correctament en un judici, per exemple) i els que no ho són, com les fal·làcies, les aporíes, els sofismes, etc. Exposem en classe que els raonaments no vàlids solen construir-se a partir de premisses o afirmacions poc sòlides o directament falses (encara que a voltes semblen vertaderes).
Ve aquest exordi a conte d'algunes de les afirmacions que en ocasions s'aboquen respecte del nostre dret civil. Per exemple, ningú ha parlat de “fer un codi civil valencià”. Sí s'ha expressat el desig, per part d'alguns, de desenvolupar la competència que la Generalitat té en matèria de dret civil i plasmar-la en lleis concretes, que és el que s'ha fet fins ara. Ací trobem una fal·làcia usual en l'argumentació: la de la generalització precipitada o inadequada.
Una altra afirmació igualment pintoresca és la que sosté que el desig de desenvolupar un dret civil valencià suposa un atac a la unitat d'Espanya. Qui així raona cerca posar al lector enfront d'una altra fal·làcia habitual: la del fals dilema. És el típic “o estàs amb mi, o contra mi”: si recolzes l'existència d'un dret civil valencià, estàs contra la unitat del país. Però una anàlisi més assossegada permet descobrir un ventall de possibilitats complementàries. És perfectament factible i possible que un desitge disposar d'un dret civil propi, modern, i que al mateix temps crea en aqueix projecte comú que des de fa segles es diu Espanya. Així ocorre a Galícia, a Navarra, a Aragó o en les Illes Balears: els seus habitants tenen i gaudeixen d'un dret civil propi, i açò no els impedeix sentir-se espanyols… Ningú tracta de “corrompre” un pretès -i il·lusori- “espai Jurídic-Polític des d'una perspectiva civil”, sinó de participar en aquest joc polític-jurídic en igualtat de condicions amb els altres actors. Si aqueixa pretensió s'interpreta erròniament com un complex, doncs allà cadascú amb les seues lectures…
I una altra afirmació més en el mateix sentit: la creació i desenvolupament d'un dret civil valencià són contraris a la Constitució. Ací trobem una figura més insidiosa, la de la fal·làcia causal o causa falsa. Resulta que ens trobem amb un epígraf o regla de la Constitució (el de l'art. 149.1.8ª) la interpretació del qual ha fet córrer rius de tinta pels defectes del seu tenor literal. Tan “clar” és en la seua lectura que en uns casos ha permès redactar un codi complet (Catalunya) i en uns altres, ha prohibit el més mínim desenvolupament (Comunitat Valenciana), al marge d'asseure la seua lògica sobre un criteri històric discutible i discriminatori.
Que el Tribunal Constitucional haja declarat inconstitucional una norma no significa que necessàriament ho siga. Simplement, vol dir que la seua interpretació és aquesta; però ni tan sols pensen així tots els seus jutges. Les sentències recents que han declarat inconstitucionals les lleis del dret civil valencià han despertat recel i rebuig entre alguns dels juristes que treballen en la nostra Comunitat (almenys, entre els quals coneixen millor la matèria i, sobretot, l'Estatut). Perquè si hi ha una cosa clara és que el nostre Estatut d'Autonomia no diu el que les sentències afirmen; en absolut. Trobem ací la fal·làcia causal al fet que em referia: arribem a una conclusió prematura (les lleis són inconstitucionals) partint d'una causa única (l'art. 149.1.8ª de la Constitució). I és una fal·làcia perquè oblida altres factors i elements que influeixen igualment: per exemple, la composició ultraconservadora i molt polititzada del Tribunal Constitucional i la interpretació recentralizadora que ve fent de la nostra Carta Magna des de 2012; o el fet que les seues sentències no són iguals si afecten a uns territoris (Catalunya o el País Basc) o a uns altres (la Comunitat Valenciana).
Si passem del camp del Dret al de la Història, el panorama s'aombra, i molt. Ací ja no fa falta recórrer a la lògica, doncs els dislates es desqualifiquen per si sols. Qui afirme que el procés de la derogació dels furs i la supressió de les institucions públiques forals valencianes per a implantar el dret i les institucions castellanes va constituir una modernització és que no està molt versat en la història de la ciència política: la nova planta borbònica va suposar un reforçament de l'absolutisme monàrquic, és a dir, de l'Antic Règim; modernització és el que va ocórrer a Anglaterra després de la Gloriosa Revolució de 1688 i el Bill of Rights. El regne de València, en 1707, va caminar contra direcció.
No sé si el degà de la RACV, Federico Martínez Roda, és centralista. Però sí sé que s'equivoca greument quan afirma que “molt pocs van sentir la necessitat de tornar a l'ordenament foral valencià”. Si va haver-hi una empresa que va unir als valencians del segle XVIII per sobre de les seues diferències, a botiflers i maulets sense distinció, va ser la de recuperar els furs abolits, sobretot quan van comprovar en les seues carns l'absolutisme de nou encuny que començava a imposar la dinastia francesa dels Borbó. Dir que Felipe V va voler retornar els furs civils, en 1710 o durant la seua visita a València en 1719 és una altra fal·làcia: la de la veritat a mig fer. Així, és cert que el rei es va plantejar reintegrar parcialment els furs en 1710, i que va arribar a concedir oralment la devolució en 1719; però també ho és alguna cosa que s'oculta acuradament: que van ser els seus propis òrgans de govern els que van obstaculitzar la restitució fins a fer-la impossible. De la mateixa manera, ningú va fer una oferta de restabliment en 1721, 1731, 1734 i 1739, sinó que va anar a l'inrevés: en aqueixes dates, l'Ajuntament de València va tractar d'agilitar, sense èxit, l'expedient format per a la devolució en 1721, i que la Corona tenia paralitzat a Madrid. L'error és groller i tergiversa els fets, amb el resultat que s'enganya així al lector llec. Pitjor encara és sostenir que la restitució no es va produir per uns “interessos particulars” que s'identifiquen amb les “eternes disputes” entre els valencians; en aquest cas ens topem amb la fal·làcia de la causa simple: un senzill motiu -que, a més, és un "topicazo"- com la presumpta incapacitat dels valencians per a arribar a acords (altres vegades és el “meninfotisme”), explica un fet que, en si, és molt complex.
 |
| Batalla d'Almansa, 1707. Buenaventura Ligli (1709). CORTS |
Una mica més d'enjundia té l'afirmació que en el seu moment no es van detectar distorsions jurídiques o socials en aplicar-se el “dret civil general espanyol” en el regne de València, allà pel segle XVIII. Per a començar, llavors no existia tal “dret civil general espanyol”, sinó que cadascun dels territoris històrics de l'antiga Monarquia Hispànica (la que desapareix amb els Borbó) tenia el seu propi dret; el que va ocórrer en el regne de València és que Felipe V va derogar el seu ordenament territorial (els Furs) i va imposar el d'un altre lloc (Castella), que llavors no era un “dret civil general espanyol”. Açò és un anacronisme de llibre, que qualsevol historiador mitjanament acurat tracta d'evitar. Però és que, a més, l'afirmació oculta o ignora la repressió deslligada pel bàndol vencedor per a imposar el nou dret, que va ser llarga i sagnant. En fi, ni tan sols és certa: clar que va haver-hi distorsions o problemes! És que algú creu que es pot canviar un Dret complet de la nit al dia sense generar un conflicte d'enormes proporcions?
Per a acabar amb la col·lecció de disbarats històrics, faltava l'explicació d'aqueixa presumpta absència de “distorsions”. Resulta que com els Furs i les Partides eren iguals o molt semblants, va ser molt fàcil substituir aquells per aquestes… Però, en realitat, ja presenten diferències des del principi, doncs les solucions escollides van ser en ocasions diferents (per exemple, en el dret de successions o en les maneres d'adquirir la propietat). A més, sobre una base comuna, dues societats diferents (la castellana i la valenciana) van ser llaurant diferències que, amb el temps (cinc segles!!), van arribar a ser enormes. Quan en 1707 es produeix l'abolició del dret foral, les autoritats castellanes jutgen amb severitat el contingut dels Furs: institucions com la llibertat de testar, els pactes successoris, les reserves hereditàries, la transmissió consensual de la propietat (l'encaixada de mans de tota la vida), o el règim econòmic del matrimoni (el dotal, diferent del castellà) atrauen la seua atenció. Hi ha desenes que són diferents; algunes, molt… Si eren drets tan semblants, per què va haver d'escriure Berní i Català un "Manual de testar, dividir i partir" més de trenta anys després de l'abolició? Doncs perquè els advocats no s'aclarien amb el dret de successions castellà, molt més complex que el valencià...
En fi, unes i unes altres qüestions és millor deixar-les en mans dels vertaders especialistes, dels quals saben: els constitucionalistes i els civilistes, les jurídiques; i els historiadors modernistes, les històriques. En cas contrari, i per molt sobreesforç que fem, correm el risc d'equivocar-nos, de raonar malament, de mostrar-nos ignorants, amb el resultat indesitjat d'induir a error al lector. Però pitjor que aqueix error és el de deduir qualificatius d'una determinada postura. Si algú desitja la creació i el desenvolupament d'un dret civil valencià, resulta que ha de ser deslleial a la Constitució i, per tant, a la seua pàtria. Açò és inacceptable. Perquè ací ja hi ha una mica més que un simple raonament equivocat (alguna cosa en el que tots, jo el primer, podem incórrer), sinó un judici moral que es pretén raonable. El judici moral es basa en els principis morals de cadascun, que són vàlids per a si mateix però que poden no ser-ho per als altres. En fi, qui és ningú per a emetre i dispensar marxem d'alguna cosa com la lleialtat o el patriotisme? La ignorància és una dada més objectiva i té els seus patrons de comprovació. Però la lleialtat, tan evanescent, com es mesura, amb quins patrons, sobre quins actes? En fi, cal recordar aquell poema de Machado que deia: “La teua veritat? No, la veritat; i vine amb mi a cercar-la. La teua, guarda-te-la”.
Acabe. A dia d'avui, el dret civil valencià ja no és -no ho ha sigut mai- “una distracció que serveix com a cortina de fum”. Tres segles de reivindicació i 35 anys des de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 1982 ho han convertit, malament que malgrat alguns, en un element més de l'agenda valenciana, juntament amb la infrafinanciació o el dèficit d'inversió en infraestructures. Quan arribe el moment de reformar la Constitució, com a mínim es posarà damunt de la taula per al debat. La decisió, com sempre, com en tot, es prendrà a Madrid. Així i tot, alguns segueixen entossudits en no mirar més enllà de Contreras quan fan les seues anàlisis, ocultant un element clau per a entendre el que ocorre a la Comunitat Valenciana.
Publicat: Valencia Plaza
Autor: Javier Palao Gil és director de la Càtedra de Dret Foral Valencià i vocal de la Junta Directiva de l´Associació de Juristes Valencians
Traducció: Softvalencià
Subscriure's a:
Missatges (Atom)