Els ‘hereus’ de Felipe V

Un investigador revela com els informes de José Patiño, ministre del rei, van mantenir el dret privat català

Retrat de José Patiño, d'Esteban Aparicio (1878)

Les primeres notícies que Felipe V va tenir dels catalans després de la Guerra de Successió no van ser res falagadores. Els seus consellers li van donar al nou monarca, el primer Borbó —l'exèrcit del qual acabava de derrotar als tropes dels Àustrias que recolzava la major part de l'antiga Corona d'Aragó— una visió prou negativa dels habitants de Catalunya. No obstant açò, va decidir mantenir el dret privat català, del poc que es va salvar del decret de Nova Planta. Aquesta decisió que el rei va prendre en 1715 va servir per a contribuir a consolidar la pròspera estructura econòmica de Catalunya. 

Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i autor de, entre altres títols, La Guerra de Successió d'Espanya (1700-1714) (Crítica, 2014), ho explica: “El fet que es conservara el dret privat va permetre mantenir els dos pilars essencials de la societat catalana. D'una banda, estava el sistema d'herència de la terra, que era tota per a l'hereu, el primogènit, la qual cosa evitava la fragmentació de la propietat, com ocorria per exemple a Galícia. Per l'altre, es va respectar la enfiteusis [cessió perpètua o per llarg temps del domini útil d'un immoble, mitjançant el pagament anual d'un cànon] sistema pel qual el camperol té dret a la terra sempre que complisca amb el pagament de la renda. Es consolida així la figura del camperol pròsper, que pot passar el dret als seus fills, a diferència del que ocorria amb els jornalers a Andalusia o Castella”. 

La mort sense descendència de Carlos II, l'últim rei de la casa d'Habsburg, va deslligar la Guerra de Successió espanyola, una contesa que va acabar amb la signatura del Tractat de Utrecht en 1713 i amb el duc d'Anjou, nét del rei de França, Luis XIV, en el tron d'Espanya. Els esforços del primer dels borbons per fer-se amb les regnes del país i convertir-ho en una nació pròspera van asseure les bases de l'Espanya actual i, molt especialment, de la bonança que des de llavors gaudeix Catalunya. 

L'historiador Enrique Tàpies, a Sevilla. L'historiador Enrique Tapias, a Sevilla. PACO PUENTES

Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat l'historiador Enrique Tapias, qui, després de dos anys estudiant la figura de José Patiño (1666-1736), ministre principal de Felipe V, s'ha topat amb un interessant llegat de l'època en la secció Estat de l'Arxiu Històric Nacional de Madrid que recomana al monarca mantenir “algunes peculiaritats del poble català, com era el seu dret privat”, comenta Tapias, doctorat en Història Moderna per la Universitat de Sevilla. Un document que ja havien citat altres historiadors anteriorment, com a Ildefons Polit (1998) i Carlos Pérez Fernández-Turégano (2006), però que Tapias ha estudiat ara en profunditat. 

“El llegat dedica mig centenar de pàgines al ministre de Felipe V, i en ell es descriu al poble català recorrent, en bona part, als mateixos tòpics que s'estan usant ara després del fallit intent secessionista”, explica Tapias, qui està escrivint una història comparada entre Patiño i el ministre del rei francés Luis XIV, Jean-Baptiste Colbert (1619-1683). Tapias, qui es va doctorar en Història Moderna després de jubilar-se com a capità de navili, està investigant també en l'Arxiu General d'Índies de Sevilla, en el del Museu Naval de Madrid i en el de la Biblioteca Nacional. 

“En aquest document s'explica com el Consell Real de Castella va sol·licitar els informes del conseller català Francesc Ametller i de Patiño, que llavors era també superintendente de Catalunya, i com l'opinió de tots dos va fer possible que Catalunya seguira gaudint d'alguns dels seus drets, contràriament al que va succeir a València, a causa de la intransigència de Melchor de Macanaz”, afirma Enrique Tapias, autor de l'almirall López Pintado (1677-1745): El dur camí de l'èxit en la carrera d'Índies (2017). 

En el memoràndum, José Patiño (1666-1736) comença descrivint el territori i als naturals del principat: 

“Es quebrado y montuoso, (...) bastante fructífero por la industria y aplicación de los moradores; (...) multitud de pequeñas aldeas poco sujetas a la dirección de la justicia y educación (...) criados sin docilidad y con pocos incentivos de religión. Contiene 23 partidos llamados veguerías [una jurisdicción administrativa medieval] y soto veguerías (...). Son amantes de la libertad, aficionados a todo género de armas, prontos en la cólera, vengativos, siempre se debería recelar de ellos (...). Son apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón y solamente hablan en su lengua nativa, es su genio laborioso e infatigable (...) y más presto a ahorrar que consumen en lo necesario (...). Aquel grande orgullo está abatido y respetan ya los preceptos de S. M. y a la Justicia, no por afecto y amor sino por la fuerza de las armas”. 

Però a més de recomanar que no abolira el seu dret privat, Patiño també va dir a Felipe V que mantinguera el control militar si volia mantenir la quietud i obediència dels seus habitants. 

“Patiño va assumir l'opinió de Ametller, qui li va advertir que si eliminava aquestos drets desestructuraria la societat catalana. El sistema d'accés a la terra no era alguna cosa nova, sinó que venia del segle XV, de la revolta dels Remences. Un sistema que té el seu origen en la sentència de Guadalupe, una resolució signada per Fernando el Catòlic en 1486 i que alliberava als pagesos de les seues obligacions feudals a canvi de pagar una renda. A partir de llavors, els camperols catalans van començar a tenir certes aspiracions de poder progressar gràcies als fruits del seu treball”, comenta Joaquim Albareda, editor del declivi de la monarquia i de l'imperi espanyol. Els tractats de Utrecht (Crítica, 2015). 

Per a Albareda, el creixement econòmic català del segle XVIII es fonamenta tant en la figura de l'hereu com en la enfiteusis. Va ser llavors quan la renda que pagaven els camperols als propietaris de les finques es va fixar, la qual cosa va permetre als paiessos un accés quasi il·limitat a la terra sense que augmentara la quantitat a pagar, la qual cosa va acabar convertint-se en un contracte d'arrendament en el XIX.

Autor: Margot Molina

Publicat a: El País

Traducció: Softvalencià