Un fantasma recorre el món de la diversitat funcional: el de les persones que, patint una gran discapacitat, amb el transcurs dels anys han perdut als seus pares. Quan açò succeeix, han de ser els germans, o els cosins –fins i tot algun veí– els que assumisquen la tutela d'aquestes persones, doncs generalment no poden valer-se per si mateixes.
 |
| Foto: AVEPACE |
Però l'exercici de la tutela és molt onerós: per a començar, el tutor ha de dipositar una fiança que assegure el compliment de les seues obligacions, i ha de fer un inventari dels béns del tutelat; en tot açò intervé l'Administració de Justícia (jutge, fiscal i secretari judicial), en un procés bastant enutjós, i a voltes una miqueta desagradable, que pot durar diversos mesos. El pitjor ve després: el tutor o tutora han de vetlar pel tutelat i procurar-li aliments i una formació integral, fomentar la recuperació de la seua capacitat i la seua inserció social, i informar al jutge anualment sobre la seua situació. A més, estan obligats a rendir comptes de la seua administració també cada any (un altre procediment judicial molt pesat) i a representar legalment al tutelat. I quan acaba la tutela, encara espera un procés més res senzill… El pitjor és que la curatela, que és la institució dissenyada per als casos en què la incapacitat de la persona és menor, resulta en la pràctica igual d'onerosa i de rígida. Clar: són institucions vuitcentistes que vénen de temps més antics i s'ajusten poc i malament a una societat del segle XXI i a l'era d'internet.
Quin és el resultat de tot açò? Doncs que, cada vegada més, els familiars d'aquestes persones tracten d'excusar-se de l'exercici de la tutela, fent valdre a voltes raons que són ben pelegrines o poc veraces. Mes no hem de culpar-los: tots entenem que una cosina no és una mare, i que els anomenats a la tutela tenen les seues pròpies famílies i responsabilitats; la sobrecàrrega que se'ls produeix pugues no ser tolerable o causar altres dificultats greus en la seua vida quotidiana.
Arribats a aquest punt, intervenen les institucions tutelars, persones jurídiques que no tenen finalitat lucrativa i entre les finalitats de la qual figura la protecció dels menors i incapacitats; poden ser públiques o privades (fundacions, generalment). Però tenen els seus problemes, econòmics i de gestió, i tracten de cobrir les seues obligacions entre destrets i complicacions. La pròpia Generalitat acaba d'aprovar un decret per a ordenar les competències i serveis relatius a les seues funcions de tutela; el primer que ens diu el preàmbul és que l'organització vigent fins ara era “clarament insuficient per a poder atendre i gestionar la totalitat de casos i poder complir les obligacions que comporta la funció tutelar” i “inadequada per a fer front a la realitat creixent dels càrrecs tutelars assumits per la Generalitat”. Açò ja ho sabíem els que tenim alguna relació amb la matèria…
El dolent és que aquesta insuficiència i falta d'adequació són lesives dels drets de les persones, i açò sí que és greu, doncs s'ha estat produint durant molts anys i encara avui persisteix. La tutela per part d'un familiar sempre és més propera, més efectiva, més protectora de les seues possibilitats i drets, per exemple, a l'hora d'evitar que una sentència en un procediment d'incapacitació prive a la persona del dret de sufragi, una pràctica habitual entre uns jutges poc habituats a conèixer l'abast real de la discapacitat d'una persona: que no puga parlar no significa necessàriament que no sàpia a qui vol votar en unes eleccions. No fa falta comentar en un blog com aquest els efectes civils i polítics que comporta privar a algú d'un dels drets més antics que va concebre l'ésser humà.
A més, a la Comunitat Valenciana una part rellevant de l'atenció a les persones amb discapacitat –em referisc a residències, centres de dia, pisos tutelats, tallers ocupacionals, etc.– es presta de forma conveniada a través d'entitats sense ànim de lucre que revesteixen la forma d'associacions o fundacions, i mitjançant un règim de subvencions anuals. És com l'educació concertada, però amb més precarietat i menys estabilitat i suport oficial… Aquesta manca de serveis socials públics és una altra de les xacres que devem a la inexistència d'una xarxa creada prèviament per l'Estat i a la falta de finançament que patim els valencians des de fa ja molt temps a través dels pressupostos generals de l'Estat.
Doncs bé, cada vegada més aquestes entitats acaben incloent entre els seus associats a persones tutelades per institucions; i si aquestes no funcionen bé, el perjudici es reprodueix. Quan es decideixen les polítiques, els objectius i les activitats associatives, sol ocórrer que no hi haja ningú que els represente de manera efectiva; per contra, les persones que encara estan sota la tutela dels seus progenitors sí veuen els seus interessos –a voltes, ben concrets– presentats i defensats. La gent ho veu normal i s'habitua a açò, però en el llenguatge dels drets no ho és, en absolut, i no podem ni devem resignar-nos…
L'actual sistema, doncs, no serveix en la pràctica per a “poder complir les obligacions que comporta la funció tutelar” –com diu el decret-. No obstant açò, resulta que els catalans han dissenyat en el seu codi civil diversos instruments de protecció que permeten respectar els drets, la voluntat i les preferències de cada persona, amb principis de proporcionalitat i d'adaptació a les seues circumstàncies. Han tractat d'incorporar la Convenció de Nova York de 2006 sobre els drets de les persones amb discapacitat, procurant restringir el menys possible la seua autonomia personal. Destacaré una novetat: l'assistència, una institució que facilita modular i adaptar l'ajuda per a aquelles persones amb certs límits, físics o psíquics, però sense que siguen de gravetat suficient perquè siga necessari declarar-les incapaços; de pas, resulta de molta més fàcil gestió per als familiars, amb el que aquests no la rebutgen instintivament.
Recorde ací les dificultats de tot tipus que va caldre vèncer per a arribar a un consens a l'hora de redactar l'article 12 de la Convenció. La raó va ser que suposava un canvi essencial, una revolució copernicana en la regulació de la capacitat legal de les persones amb discapacitat, sobretot quan fa falta la intervenció d'un tercer per a prendre decisions en el seu lloc: la Convenció va establir com a principi el reconeixement de la igualtat d'aquestes persones davant la llei, la qual cosa suposava garantir que la modificació de la capacitat d'obrar de les persones que no estigueren en condicions de gestionar per si soles els seus interessos havia de ser l'estrictament necessària per a la seua adequada protecció, i complir els requisits de proporcionalitat i adequació per fi perseguit.
Espanya va ratificar la Convenció i el seu Protocol Facultatiu el 21 d'abril de 2008, i va entrar en vigor el 3 de maig d'aquell mateix any. Per a la seua incorporació a l'ordenament nacional, es va aprovar la Llei 26/2011, d'1 d'agost, d'adaptació normativa a la Convenció Internacional sobre Drets de les Persones amb Discapacitat, que al seu torn va modificar una vintena de lleis; però, curiosament, cap d'elles era el codi civil. Un forat d'aquestes dimensions va portar al Partit Popular a introduir en el Senat una Disposició Addicional (la 7ª), que preveia que, en el termini d'un any, el Govern remetria a les Corts un projecte de llei d'adaptació de la normativa estatal per a donar compliment a l'article 12 de la Convenció, reformant el CC i la LEC.
Es posaria així l'exercici de la capacitat jurídica de les persones amb discapacitat en igualtat de condicions que les altres en tots els aspectes de la vida, introduint les modificacions precises en el procés judicial de determinació de suports per a la presa de decisions de les persones que la precisaren. Però el mateix partit que va introduir la necessària esmena a la llei, es va oblidar d'ella en arribar al poder a finalitats d'aquell mateix any… És més, la Llei 15/2015, de Jurisdicció Voluntària, a pesar que deia perseguir (en l'exposició de motius) l'adaptació de la normativa espanyola a la Convenció i, més concretament, al seu art. 12, no obstant açò, no contemplava cap mesura de desenvolupament d'un sistema de suports a la presa de decisions de les persones amb discapacitat. Es va deixar escapar així una gran oportunitat per a aprofundir en l'exercici ple dels drets i la igual capacitat jurídica de les persones amb discapacitat. I al final del camí, resulta que els instruments de protecció segueixen sent, sense amb prou faenes canvis, els mateixos que en el segle XIX: la tutela i la curatela.
I és que, en aquest, com en punts altres casos, el Govern de Madrid fa com el gos de l'hortelà: no menja ni deixa menjar. Ha tingut una dècada per a donar compliment al previst en la Convenció de 2006, però no ha fet ni amago… Ara bé, si alguna comunitat autònoma tracta, per la seua banda, de millorar la legislació o de fer el treball que el Govern declina, ací estarà l'Advocacia de l'Estat per a, amb la col·laboració del Tribunal Constitucional, frustrar l'intent. Ho acabem de veure amb el decret de la Generalitat valenciana que regulava l'accés universal a la sanitat, anul·lat per una altra sentència igualment infortunada que fa poc glossava Ignacio Durbán en aquest mateix blog. I és que una de les tragèdies de la recentralizació que experimenta aquest país aprofitant l'excusa de la crisi, és que s'ha encebat en els drets socials de les persones. Ho posava negre sobre blanc el professor Joaquín Torns en un treball que pot descarregar-se ací.
I pel que fa a la Comunitat Valenciana, és evident que, quant als drets socials, econòmics i culturals, quanta més autonomia, i a tots els nivells, millor. L'Índex de Desenvolupament dels Serveis Socials ens segueix situant a la cua d'Espanya quant a la valoració, però també reconeix que “cap Comunitat ha realitzat un esforç tan lloable i tan dur” en aquests últims anys per a eixir d'una situació prèvia desastrosa. No vull pensar en què passaria si el finançament anara la justa i aqueixos 1.500 milions d'euros que volen cada any es quedaren ací…
Però no tot és qüestió de diners o d'infraestructures. També has de poder fer-ho sense traves ni travetes. I en aquest cas, per desgràcia, voler no és poder… A voltes, algun company de treball o algun amic em pregunta per les raons del treball incessant en què em vaig embarcar fa molts anys per a reivindicar que la nostra Comunitat puga legislar en matèria de dret civil. I, parafrasejant la declaració d'independència dels Estats Units, un just respecte al judici de les persones exigeix que declare les causes que m'impulsen a aquesta tasca. Perquè són diverses i no totes es relacionen amb un presumpte nacionalisme o particularisme curt d'ales, del que vinc vacunat a força de lectures i experiències: que la Humanitat és una em va quedar clar en llegir, fa dècades, el deliciós pròleg de Bartolomé de les Cases a la seua Història de les Índies.
Des de molt temps arrere vinc sostenint que, en un país com el nostre, els parlaments regionals tenen major proximitat i millor coneixement dels problemes dels ciutadans de les seues respectives comunitats. Aquesta característica s'exacerba en moments com l'actual, que un sol assumpte –el “procés”– manté paralitzats al Govern i a les Corts generals. Qualsevol qüestió que planteges rep la mateixa resposta: “Ara no és el moment”. I, en algunes coses, portem així dècades. D'ací la importància de reivindicar –i obtenir eventualment– la nostra potestat per a legislar sobre el dret civil. Deixarem de dependre d'aquells que ni tan sols saben que existim, ens igualarem a moltes altres comunitats autònomes espanyoles i disposarem d'un instrument rellevant de millora i desenvolupament social.
Perquè la potestat de legislar en matèria de dret civil, si es fa bé, obri la porta a moltes coses, com m'indica el meu company Rafael Verdera, que està treballant sobre aquestes qüestions: a regular la relació de parella, reforçant la posició de la part més feble –la dona i els fills, habitualment– en aspectes com l'habitatge, els aliments i ajudant a prevenir de forma més eficaç la violència de gènere; a canviar el model d'assistència a les persones amb discapacitat, superant el model exclusivament judicial, flexibilitzant els mecanismes d'assistència familiar, regulant millor la guàrdia de fet o creant figures noves com els anomenats contractes de convivència no familiar; a revisar els postulats tradicionals de la pàtria potestat i les relacions entre pares i fills –també amb rols cada vegada més habituals, com a padrastres i madrastres–; fins i tot la modificació d'aspectes concrets de les lleis successòries –la legítima o l'ordre de la successió intestada, per exemple– pot resultar essencial per a la protecció dels drets de les persones més febles.
A tot açò no faria falta donar-li moltes voltes si des del Govern espanyol s'impulsara una bona política legislativa sobre aquestes qüestions. Però no és així: d'igual manera que seguim amb les mateixes legítimes, els mateixos tipus de testament o el mateix règim econòmic matrimonial que en el codi civil de 1888 –amb origen en el dret visigot–, els mecanismes d'assistència a les persones amb diversitat funcional no són més recents… Aquesta legislació no va a arribar ara, ni és previsible en molt temps. I en societats com les nostres, cada minut que passa és una ocasió perduda i un perjudici irrogat.
Per totes aquestes raons, i alguna més que no afegiré ara, estic convençut que, en matèries com aquesta, és millor si una comunitat autònoma disposa de la potestat per a regular el seu propi dret civil, com ja la tenen Catalunya, Aragó o el País Basc. Aquesta és una altra més de les dissimetries presents en el nostre país, que concedeix un avantatge als governs de determinats territoris, i discrimina i perjudica a uns altres, com el valencià. I que puguen existir diferents regulacions en ells no és necessàriament dolent, perjudicial o indesitjable. El mateix Les Cases, en el pròleg al que abans em referia, admet que “la Divina Providencia (…) concede a cada una [de les natures vàries dels homes] por sí de sus divinos tesoros lo que le conviene y ha menester”. És a dir, que encara que els éssers humans siguem radicalment iguals, són concebibles les diferències quan convé i és menester –o siga, quan hi ha una justificació o causa racional per a açò–. El nostre país les admet fins i tot quan no són ni convenients ni justes, com ocorre amb el finançament autonòmic: un ciutadà de Guipúscoa rep més del doble en inversió pública que un de València… En fi, si no ens deixen disposar del finançament que ens correspon –i imaginen-se el que podríem fer en matèria social amb la dotació adequada i un govern progressista–, almenys que ens concedisquen utilitzar els instruments legislatius que ens permetrien pal·liar d'una manera raonable aquestes manques. Però, de moment –i, per la qual cosa es veu, la cosa va per a llarg– ni una cosa ni l'altra semblen tenir solució. En un país tan castís com el nostre, els mals duren habitualment més de cent anys.
Amb tot, és qüestió de paciència, com la qual li va demanar Luis XIV a Felipe V –“votre patience était nécessaire”– davant el caràcter poc servil d'aragonesos i catalans. I no deixa de ser paradoxal que la falta d'atenció a aquell consell es trobe en la base d'aquest problema, i que acabara afectant solament als valencians, que no anaven inclosos en les crítiques. Encara que més paradoxal –per no dir una altra cosa– és que, tant temps després, un advocat de l'Estat recorde aquell fet en les seues al·legacions i reclame la vigència dels decrets de Nova Planta; i que el Tribunal Constitucional ho assumisca sense major examen. En fi, alguns continuem decidits a seguir la indicació del rei Sol, doncs voldríem reparar el "desaguisado" fet pel seu maldestre nét fa ja més de tres segles…
Articul escrit per: Javier Palao
