dilluns, 26 de juny de 2017

Fantasmes dels nostres avantpassats


Imatge de l'Arxiu de Protocols Notarials del Real Col·legi Seminari de Corpus Christi de València. Foto: IVCR


Una cita molt manida de Karl Marx —i que en part és de Hegel— sosté que la Història es repeteix sempre dues vegades, la primera com a tragèdia o drama, i la segona, com a farsa. El filòsof aportava alguns exemples (com la comparació entre Napoleó Bonaparte i el seu nebot Luis) que venien a corroborar l'afirmació. Ni tan sols ell mateix es va salvar de l'aparició d'un altre Marx posterior, Groucho, un geni de la farsa que ha servit sovint com a contrapunt a la figura tràgica i maleïda del filòsof del segle XIX, i que ens obliga en ocasions —i en to de broma, per descomptat— a precisar l'autoria d'un comentari: “Com va dir Marx (Karl)”, o “Com va dir Marx (Groucho)”… 

El cas és que el apotegma marxià és a punt de veure's novament confirmat. En un país com el nostre, sembla que al final s'acabarà convertint en una màxima d'obligat compliment. En fi: anem al gra. Les Corts d'Aragó van aprovar l'any 2014 una proposició de llei per a modificar el codi civil en relació amb el veïnatge. En essència, i com s'explica en la 'Exposició de motius', el parlament regional tracta d'evitar que la nombrosa colònia amb arrels aragoneses que viu en altres comunitats autònomes puga arribar a perdre, per la perllongada residència fora i el transcurs del temps, el seu vincle amb el dret foral aragonès. En l'actualitat, el veïnatge civil originari es perd quan un viu deu anys fora de la comunitat en què va nàixer i no manifesta expressament la seua voluntat de mantenir l'anterior. 

Fins ací, poc que objectar (només alguns aspectes tècnics que no deixen de tenir la seua molla), però si que hi ha alguna circumstància que s'ha de ressaltar. Primer, la proposició de llei va ser aprovada per unanimitat de tots els grups amb representació en les Corts aragoneses (PP, PSOE, PARELL, CHA i IU); és a dir, en una matèria en què apareix compromès l'interès de la regió i els seus habitants, no hi ha espai per al "chalaneo" i el càlcul partidista aprofitat. A més, ha de destacar-se el desvetllament del parlament per la sort dels seus conciutadans residents en altres llocs, tot i que es tracte de fills o néts dels qui en el seu moment van ser aragonesos… Finalment, la proposició de llei va tenir entrada en les Corts Generals al gener de 2015. La convocatòria d'eleccions generals a l'octubre d'aqueix any va fer que la proposició decaiguera, però no va importar: a primers de febrer de 2016, els aragonesos tornaven a insistir. I el tancament precipitat de la legislatura i la nova cita electoral no els va desanimar en absolut: al setembre, abans de la investidura de Rajoy, tornaven pels seus furs (mai millor dit). 

Algunes lliçons hauria de rebre més d'un a la Comunitat Valenciana. Jo no puc sinó ponderar la tenacitat d'aquests conciutadans del nord, emparentats històrica i culturalment amb nosaltres. Ací no hi ha excuses, ni val l'especulació oportunista; no hi ha covardia o desinterès disfressats de prudència ni falsos arguments revestits d'axiomes per persones poc avesades en la matèria. Tots a l'una, com a Fuenteovejuna… Però és que, a més, cal destacar el poder del lobby aragonés a Madrid: perquè aquest sí que és un grup de pressió reeixit i genuí. Aragó té poc més d'una quarta part de la població de la Comunitat Valenciana, i el seu PIB és menor d'un terç… No obstant açò, ha frenat qualsevol possibilitat d'un transvasament des de l'Ebre en quantes ocasions s'ha plantejat, duplica amb escreix la taxa de funcionaris de l'Estat central que treballen ací i aconsegueix any a any mantenir un superàvit en la seua balança fiscal que li està negat als altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Sense anar més lluny, quan a finalitats de 2016 es va plantejar que el càrrec de Secretari d'Estat per a les Administracions Territorials, de nova creació i importància estratègica, fora el premi de consolació per al PPCV després de ser oblidat —una altra vegada— en les carteres ministerials, al final qui es va portar el gat a l'aigua va ser l'aragonès Roberto Bermúdez de Castro, home de confiança de Luisa Fernanda Rudi.

La proverbial tenacitat baturra en les negociacions ha posat en escac al propi Grup Parlamentari Popular en el Congrés. Perquè, tot i que tracta de relativtizar mitjançant esmenes l'efecte que un canvi com aquest tindria en el dret civil del país i en la seua aplicació, els aragonesos no sembla que vagen a cedir. I l'actual joc de majories en el Parlament espanyol afavoreix que la proposició puga ser aprovada en qualsevol moment oportú. I ací sí que entraríem en un terreny plenament marxià, perquè podríem repetir –ara, com a farsa- la situació que va viure el nostre antic regne arran de la seua conquesta per Jaume I a mitjan segle XIII. 

I m'explique: quan en 1245 va concloure, amb la rendició de Biar, l'ocupació cristiana de la taifa de València, el territori va quedar dividit si atenem al seu règim jurídic. Els municipis del nord van quedar poblats, en la seua majoria, a furs d'Aragó, doncs havien sigut conquistats abans de la caiguda de la capital per senyors aragonesos; aquests van optar per utilitzar les seues normes, de fort caràcter feudal, que els concedien avantatges i un ordenament més favorable. No obstant açò, Jaume I, poc després d'entrar a València en 1238, va concedir la Costum, un codi de lleis basat en el dret comú romà-canònic, llavors en plena expansió per tota Europa. Era un ordenament molt diferent de l'aragonès, doncs estava pensat per a una societat més lliure, basada en els sectors productius (comerciants, artesans…) i no en els privilegiats (noblesa i clergat). Aquell dret es va estendre ràpidament, sobretot pel centre i el sud del nou regne, però no va poder evitar que s'instaurara una dualitat de legislacions: l'aragonesa i la valenciana coincidirien –i competirien- durant molt temps. 

I allò va ser una tragèdia. La tensió entre la noblesa d'Aragó, aferrada a les seues lleis, i la Corona, va originar nombrosos conflictes, xocs armats i pugnes entre estaments i grups socials durant més de mig segle. Al final, el rei Alfonso IV el Benigne –un eufemisme per a no fer més palés la seua feblesa- va arribar en 1329 a un pacte amb la noblesa aragonesa que va suposar la feudalització d'un regne, el de València, que Jaume I havia volgut lliure de senyors i clergues. Per allí caminava Francesc de Vinatea tractant de salvar els pocs mobles que van quedar després de les lluites. Aqueix va ser el preu que va caldre pagar per acabar amb la dualitat de legislacions i consolidar Furs de València com el dret de tots els valencians. 

Doncs bé, ja tenim una nova dualitat a les portes. Si la proposta de les Corts d'Aragó acaba convertint-se en llei, els aragonesos que visquen a la Comunitat Valenciana, encara que porten en ella mig segle, podran optar pel veïnatge civil aragonés i, per tant, pel seu dret civil. I, la qual cosa és encara millor, molts dels seus fills també, tot i que no sàpien on està Terol o qui és la Verge del Pilar… No parlem d'un col·lectiu xicotet: són prop de 50.000 persones nascudes més enllà de Barraques, a les quals caldria afegir molts dels seus fills. A ells hem de sumar els catalans, navarresos o bascos que viuen ací, i que no són pocs. I per a açò no haurien de renunciar a la sanitat o a l'educació que proporciona la Generalitat, doncs poden conservar el veïnatge administratiu valenciana, que li les garanteix. És a dir, podrien tenir dret civil aragonès, però serveis valencians. 

I, saben què? Que molts optaran per fer-ho. Perquè el dret civil aragonès (o el català) és millor en aspectes com el règim jurídic de la família o de les successions (les herències) que el dret castellà del codi civil. Podran fer el testament mancomunat (el de l’o per a l’atre, el valencià de tota la vida i que a nosaltres ens prohibeix el codi), tancar pactes successoris (igualment prohibits), acollir-se al consorci conjugal com a règim econòmic del matrimoni, reduir la legítima testamentaria i repartir-la amb major llibertat, o tenir el vidu o la vídua l'usdefruit universal dels seus béns sense necessitat de fer testament. 

I és que, en aquesta matèria, com en tantes altres, la competència és la regla del joc. Un règim jurídic millor, més avantatjós, desplaçarà a un altre que ho és menys quan competisquen entre tots dos. Els 100.000 aragonesos que viuen a Catalunya dubtaran a l'hora d'acollir-se a les lleis de la seua antiga Comunitat, perquè el dret civil català és, tècnicament, el millor del nostre país. No obstant açò, els valencians no tenim una altra cosa que oferir que un codi vuitcentista, antiquat en molts aspectes, però que agrada molt als notaris (d'ací), als polítics d'Albacete i Conca o a alguns catedràtics de Madrid que creuen saber-ho tot sobre la nostra terra perquè tenen un apartament a Santa Pola… 

En fi, ja està ací la història repetida com a farsa: desenes de milers de conciutadans que se sotmeten voluntàriament a un dret diferent del vigent a la Comunitat Valenciana, creant així una nova dualitat (o trialitat) com la de l'Edat Mitjana. És el retorn dels nostres avantpassats o, almenys, de la seua fantasmagòrica silueta. Els aragonesos podran acollir-se al seu dret, i els catalans al seu; però els valencians haurem de conformar-nos amb el castellà del codi civil, ja veu vostè. I encara que hem volgut dotar-nos d'un propi, més modern i millor, i així ho vam posar, negre sobre blanc, en l'Estatut d’Autonomia, en 1982 i en 2006, la coalició de forces entre el govern de Madrid, la seua delegació en la Comunitat i un Tribunal Constitucional fet a imatge i semblança seua no ho ha permès. 

I després es queixen alguns que si volem ressuscitar un dret mort. Encara no han entès el millor d'aquesta història. I és que també nosaltres hem llegit a Marx (Karl), i no volem reviure rituals buits o normes mortes, la qual cosa seria una farsa construïda sobre una tragèdia: l'abolició, en 1707, dels furs, un dret llavors plenament vital i ple de significat per a aquells valencians, que la van patir com un drama. El que volem és tenir la competència per a legislar sobre el dret civil amb la finalitat de poder competir amb la legislació d'altres territoris. El que volem és que la successió en les empreses familiars siga més natural i lliure, que no s'enfonsen pel mero fet de passar a una nova generació; volem que les persones amb discapacitat puguen veure complementada la seua capacitat d'obrar amb una figura tan senzilla com la de l'assistència, fugint del farfolla de la tutela i de l'amenaça de quedar-se sense dret de vot per sentència; volem que les parelles que així ho desitgen puguen instituir-se hereus mútuament en un sol testament –el mancomunat, de tanta tradició a la Comunitat Valenciana-; volem que els testadors tinguen una llibertat major a l'hora de disposar dels seus béns, arribant –si així s'acorda- a la llibertat de testar que va existir en la València foral; volem que el cònjuge vidu –quasi sempre, una dona- gaudisca d'una major protecció sense que siga menester recórrer a cauteles i pactes enrevessats; volem… (que el lector afija el que tinga per més convenient). Volem, per fi, ser com els catalans, els aragonesos o els bascos, no més, però tampoc menys (menys és el que som ara mateix, es mire per on es mire). Que els aragonesos que viuen en la Comunitat puguen optar per una mica millor abans de recuperar les seues velles lleis…

La veritat és que tot aquest embolic té dues solucions possibles. La primera, la redacció d'un codi civil únic per a tota Espanya, és en realitat una entelèquia (“situació perfecta i ideal que solament existeix en la imaginació”); qui els diga que aquesta és una via possible, els està mentint. Els catalans, bascos o aragonesos no van a renunciar a les seues lleis; a més, la primera que eixiria a defensar-les, i amb ferocitat, seria Encarna Roca, la magistrada catalana del Tribunal Constitucional que, no obstant açò, sí s'ha permès deixar-nos als valencians sense elles com a ponent d'una sentència lamentable des de qualsevol costat que es mire. L'altra solució, la veritablement viable, consisteix a permetre que la nostra Comunitat, les seues Corts i la Generalitat, puguen desenvolupar la competència arreplegada en l'Estatut, amb tranquil·litat i la prudència exigible, però sense les traves que fins ara ha posat el govern del país. I per a açò cal modificar la Constitució, introduint una clàusula ad hoc per al cas valencià, o ben recuperant la fórmula del dret autonòmic que ja va instaurar la II República, de manera que totes les CCAA que ho desitgen puguen crear normes en matèria de legislació civil. 

El que és clar és que ha arribat l'hora dels polítics. Les universitats, els col·legis professionals, les associacions, la societat civil, en fi, poden recolzar aquesta legítima reclamació mitjançant l'organització de cursos formatius, de jornades i congressos, d'actes d'afirmació a la manera antiga; però difícilment podran anar més enllà de fer pedagogia i pressionar al poder i als seus representants. Instar la reforma de la Constitució correspon als partits polítics; en el nostre cas, per història i per responsabilitat, als Corts. I no ens demanen més paciència, per favor: han passat 310 anys des de l'abolició; 175 des que el Col·legi d'Advocats va demanar que es recuperaren els furs que àdhuc pogueren ser útils; 86 des que un projecte d'Estatut regional reclamara per vegada primera la competència; 35 des de l'Estatut de 1982; 25 des del primer manifest pel dret civil valencià; 11 des de l'Estatut de 2006; i, la qual cosa és més important, un any sencer des de la sentència del Tribunal Constitucional que va enterrar una part d'aqueix Estatut sense que alguns s'immutaren. Eviten-nos, per favor, la vergonya de reviure els fantasmes dels nostres avantpassats. Alliberen-los, i, de pas, a nosaltres també. En les seues mans està…


Javier Palao Gil es director de la Cátedra Institucional de Derecho Foral Valenciano (UVEG), y vocal de la Junta Directiva de l´Associació de Juristes Valencians

Font original: Valencia Plaza

Traducció: Softvalencià

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada