Cada dijous, a les 12 del migdia, Enrique Aguilar seu junt amb els síndics a la porta de la Catedral. Ell és el president de la institució de justícia més antiga d’Europa, malgrat que pocs valencians saben de l’existència del Tribunal de les Aigües.
Una joia històrica
Hi ha historiadors que sostenen que els orígens d’aquesta institució es remunten a l’època romana. Tot i què la primera certesa escrita de la seua existència està signada pel mateix rei Jaume I, al 1238, concretament al fur XXXV on dictamina la seua supervivència i marca que continue en actiu a través d’aquestes paraules: “segons d’antic és y fou establert i acostumat en temps de sarraïns”. Sarraí és un dels noms amb els què la cristiandat medieval denominava genèricament als àrabs o als musulmans.
Varies costums avalen l’existència del Tribunal en temps dels àrabs. Que es celebre dijous, que correspon al dissabte en el calendari religiós musulmà, o que es siga a les dotze del migdia, que marca el canvi de dia per als musulmans, són dues pistes. Tot i què la més aclaridora pot ser siga el lloc on es celebra, la Catedral de València, punt sobre el qual antigament s’alçava la Mesquita Major.
Amb la conversió al catolicisme i la prohibició d’entrar a la Catedral als musulmans, el Tribunal no pogué seguir celebrant-se a l’interior de l’edifici, però aquestos continuaven cultivant la terra així que els judicis passaren a celebrar-se fora, en la coneguda com a la Porta dels Apòstols. Cada dijous, a les dotze en punt, els síndics vestits amb el tradicional blusó seuen en les seves corresponents cadires marcades amb el nom de cada una de les sequies.
L’horta valenciana està solcada per una xarxa de canals -anomenats sèquies mare i braços- que porten aigua fins al darrer camp. L’aigua està unida a la terra i cada propietari té dret al cabdal que li correspon en proporció a la terra que té. Per a regular l’aigua de les sèquies de Quart, Benager i Faitanar, Mislata, Xirivella, Favara, Robella, Tormos, Mestalla i Rascanya està el Tribunal de les Aigües de la Vega de València.
Aquesta és la màxima autoritat sobre el conjunt de les sèquies i un dels tribunals en actiu més antics del món. Al capdavant està el seu president, Enrique Aguilar Valls, qui ostentarà el càrrec durant dos anys (2013-2015). Han estat moltes les ocasions en les quals el Tribunal de les Aigües podia haver desaparegut. L’any 1707 fou una d’elles, durant l’abolició dels Furs per Felip V. Però ni els francesos ni les Corts de Cadis, amb la Constitució de 1812, aconseguiren esborrar del mapa aquesta institució valenciana declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2009.
Com ha aconseguit sobreviure?
S’ha anat salvant. Quan en les Corts de Cadis un diputat valencià va defendre’l pot ser pensaren: ‘quatre llauradors quin mal fan’. Així que sort i gent que ha estat involucrada a parts iguals.
Què s’ha de tenir per a ser síndic?
Ser llaurador i propietari són dos característiques indispensables. Si ho pensem, té molt de sentit. Abans hi havia senyorets de València amb molta terra a qui els interessava ser síndics. Però no els picava la terra, perquè ells no la treballaven. Perquè es garantisca el bon funcionament, el vot d’un deu valdre com el d’un altre. Un vot, un regant. Pot tindre una fanecada o 30. Per a ser síndic a més es demana que siga comuner de la sèquia, i per davant que tinga una bona reputació moral, això que els valencians entenem com a ser un home bo. La persona que va a jutjar-te hauria de ser una persona justa. És una condició per a ser síndic i alhora és el màxim honor. Per a mi ho és. Que en la meua comarca pensen que sóc una persona justa és el màxim a què puc aspirar. Cada poble vota al seu síndic. Si tens terra, votes. Hi ha nou sèquies, en cada sèquia voten a una persona, una vegada formes part del Tribunal tens certes obligacions, com acudir a la porta de la La Seu cada dijous. No cobrem res. Per a nosaltres és un gran honor.
Els valencians no estem acostumats ja a parlar d’honor.
Mon pare em va transmetre l’estima per l’horta i el respecte pel Tribunal. L’escoltava parlar d’ell amb tant de respecte. “No faces açò, el Tribunal…”, em deia. Per a ell era sagrat, com per a molta gent de la nostra generació. Per a nosaltres la seua paraula és la llei. Ara em fa por pensar que s’està perdent el respecte a la institució. És la nostra joia. I sóc conscient que part de la culpa és nostra perquè durant segles l’hem protegit amagant-lo de la societat.
Com s’ho feu per a impartir justícia?
Cada dijous, a les 12h, seiem al davant la porta de La Seu i l’agutzil presenta el cas, si hi ha cap que resoldre. Normalment solem jutjar-ne entre 25 i 30 casos anualment. Que siguen tan pocs té dues explicacions. Per una banda, això que està tant de moda hui, ‘la mediació’, nosaltres fa segles que ho practiquem. Fa uns mesos dos llauradors d’Almàssera varen tenir un problema, vaig anar a parlar amb ells i vaig comunicar-los el que pensava que havia de pagar-li l’un a l’altre. Ho solucionarem allí mateix, així que no anaren a juí. Per altra banda, el llaurador li té un gran respecte al Tribunal, intenta no anar a juí. El 80% dels problemes s’arreglen en l’horta, i del 20% que queda almenys un 15% es soluciona en la Casa Vestidor, l’edifici on ens canviem abans del judici. Quan u sap que té la culpa, són les 11:40h i comença a veure a centenars de turistes acostant-se a la plaça, la majoria et diuen ‘Quant m’has dit que he de pagar?’.
I quan hi ha un cas que sí arriba a judici?
Aleshores el denunciat entra a l’interior del corralet, se li jutja, sempre en valencià, sempre de forma oral, i escolta la sentència davant la qual no existeix dret a apel·lar. Personalment continua sorprenent-me ser testimoni de com dies abans en el poble dues persones molt nervioses, enfadades entre elles discutien pel fet que els portaria al davant del Tribunal i com, finalment, arriben al corralet i una vegada escoltada la sentència simplement l’acaten. La respecten. Els problemes ens han vingut de mans d’empreses i a través de persones que no són del sector.
Aleshores heu tingut enfrontaments amb empreses?
Normalment són empreses de fora, multinacionals que no saben com funcionem. Ocupen un terreny que és de la sèquia i els costa d’entendre que uns pocs llauradors posen ordre. I encara els costa més d’entendre que després d’escoltar la sentència no puguen recórrer al Tribunal Suprem.
Podries contar-me un cas?
Sense dir noms et diré que una empresa, no fa massa, no va voler acatar una sentència imposada pel Tribunal de les Aigües. Va tractar, segons tenim entès, de recórrer-la al Tribunal Suprem. Però res, no pogueren fer-ho. Així que pagaren. Fins ara, llauradors i empresaris han acatat totes les sentències.
Com s’apliquen les sentències?
Solen ser econòmiques, encara que hi ha vegades que també poden traduir-se en treball. Per exemple, un llaurador va sorregar la terra d’altre, és a dir, va descuidar l’aigua mentre regava i va botar al camp del veí. Així que no pogué plantar tan prompte com pretenia fer. Ens reunirem i acordarem que en 12 dies li llauraria el camp al veí com a pagament.
Però si el mateix cas passa a desembre, per exemple, i la intenció de l’agricultor era sembrar creïlles, el problema s’agreuja. L’afectat sembrarà més tard i el preu de la creïlla baixarà molt. La sentència en aquest cas varia. Normalment s’aplica una sanció provisional i una vegada estan els preus de la collita establerts es comptabilitza quant ha perdut l’afectat i s’aplica la diferència. És qüestió de sentit comú.
I si no apareix el denunciat?
No sol passar, però en aquest cas se li fa un primer avís. Dijous anem al corralet, si no apareix, aleshores l’agutzil el crida de nou. Si no està, torna a comunicar-se que es notifique a aquesta persona una vegada més. L’agutzil va a sa casa, el busca i li dóna en mà la notificació. I se li adverteix que tant si es presenta a juí com si no ho fa, se li jutjara igualment. I així ho fem.
El Tribunal i l’horta estan estretament lligats, hi ha perill de desaparició del Tribunal amb la degradació de l’horta?
No s’entén el Tribunal sense horta, mentre quede horta hi haurà Tribunal. Però hem de tenir una cosa molt clara, la millor forma de defendre l’horta és protegir al llaurador. Si l’agricultor pot viure dignament, no patiu que nosaltres ens encarregarem de tenir verda i ben cuidada la terra. Jo em considere ecologista, però determinades lleis proteccionistes ens han fet més mal que bé. Qui treballa el camp és perquè li naix, perquè li agrada, amb qualsevol altra feina tindríem més qualitat de vida i probablement més diners. No podem criminalitzar a qui ha venut una part dels seus camps per a què construïren perquè, en molts casos, ha estat l’única manera de salvar la resta de terres que tenia.
Amb la crisi té una oportunitat d’or el camp?
Ara està tornant molta gent al camp, perquè no hi ha altra, però en passar la crisi s’ho deixaran. Ara és el moment clau. I perquè açò no passe hem d’aconseguir que es queden, que els governants s’impliquen, i tot implica dignificar la professió. Ecològicament el benefici de tenir una horta treballada és impagable. Això ho hauria de veure la gent. Nosaltres estem pagant preus exorbitants perquè sulfatem amb productes que no són roïns per a la salut. Fins ací correcte. Però quan anem a vendre les cebes o les taronges no ix a compte perquè competim amb països que estan utilitzant productes que ací estan prohibits. Volen que competim amb gent que no paga IVA, que no paga seguretat social, que no passa tants controls de sanitat com nosaltres. És impossible. No podem competir. Parlava amb uns companys xilens i equatorians fa poc que m’enumeraven els productes que empraven als seus camps, ací estaven prohibits perquè eren cancerígens.
Què li diries als valencians per a què s’adonaren del patrimoni que tenim?
Jo em sent molt orgullós de ser valencià, però tenim el defecte de no valorar-nos. Som la comunitat amb més Patrimonis de la Humanitat. Hem d’aprendre a estimar allò que és nostre. L’altre dia un amic va estar a Noruega i va tornar meravellat contant de l’existència d’un Tribunal de Pescadors amb 250 anys. 250. I mai s’havia acostat a veure el Tribunal de les Aigües. Molts valencians no saben de la seua existència.
Publicat al blog: nonada.es
Per: Elena Civico @ElenaCivico
