25 d’abril: Oportunitats de futur per a recuperar el Dret Civil al País Valencià

El 25 d’abril és una data assenyalada per a molts valencians i valencianes pel seu significat històric. Com és ben sabut, el 25 d’abril de l’any 1707, les tropes austriacistes i les tropes borbòniques batallaren a Almansa i el resultat final de la batalla fou la pèrdua dels Furs del Regne de València mitjançant el Decret de Nova Planta redactat pel rei Felip V, el rei que va decretar la crema de la ciutat de Xàtiva (La Costera), anomenada com a “Colonia Nueva de San Felipe”. 

El 25 d’abril se celebra la pèrdua del nostre autogovern, que datava de 1238, i de les nostres institucions jurídiques, totes elles recollides als Furs de València. Els Furs eren l’ordenament jurídic del Regne de València i incloïen tots els aspectes legals de la vida al Regne de València: des de l’organització territorial i les Corts fins l’ordenament tributari, passant per les normes de Dret Privat, és a dir, el Dret Foral. També destacava que hi havia un apèndix on s’estipulava que la llengua utilitzada a l’Administració Reial era el valencià, llengua oficial del Regne. 

El Dret Foral valencià era un Dret molt ric pel que fa a institucions de Dret Privat, doncs estava format per les normes que regien el comerç, l’agricultura i les relacions familiars. Aquest Dret va tindre influències de la resta d’ordenaments jurídics de la Corona d’Aragó, principalment dels Furs aragonesos. 

Després de la batalla d’Almansa i el Decret de Nova Planta del 1707, els valencians ens vam quedar orfes d’ordenament jurídic i de país, i el Regne de València va deixar d’existir per ser només una regió d’Espanya. Amb la divisió provincial de Javier de Burgos a 1833, tampoc les coses van anar a bé ja què la divisió del territori en 3 províncies (València, Castelló i Alacant) i la incorporació de territoris que històricament pertanyien a la Corona de Castella van aprofundir en les divisions internes de caràcter social: entre un interior castellanoparlant, destacava la costa valencianoparlant i que tenia una economia molt dinàmica.

El 9 d'octubre celebrem la fundació del Regne de València.
El 1232 havia caigut Morella.
El 1233 Borriana.
El 1238 València ciutat.
El 1244 Xàtiva i Dénia.
El 1281 Aiora.
El 1296 Oriola, Elx i Alacant.
Villena s'incorpora el 1836 i Requena el 1851. https://t.co/7SklDL3Rir pic.twitter.com/EZmxZy27iI

— Joan Membrado (@joan_membrado) October 9, 2019

Pel que fa al Dret Civil, durant la Segona República, amb els 3 avantprojectes d’Estatut d’Autonomia, es va reivindicar el restabliment del Dret Civil, reivindicació la qual duta a terme pel Partit d’Unitat Republicana Autonomista (PURA) del famós escriptor Vicent Blasco Ibáñez, amb la derogació del Decret de Nova Planta de 1707. Amb l’esclat de la Guerra Civil a 1936, no es va veure aprovat cap dels 3 avantprojectes d’Estatut i es va tornar a una situació social i lingüística molt dolenta per als interessos del poble valencià. 

Durant la dictadura de Franco, es van promulgar Compendis de Dret Civil dels territoris o encara hi persistia després de la Guerra de Successió borbònica: Euskadi, Navarra, Galicia, Catalunya i les Illes Balears. Aquests Compendis tenien el seu origen a la Llei de Bases de 1888 que va ser l’antecedent de l’actual Codi Civil espanyol. En aquesta Llei de Bases es trobava la possibilitat de realitzar Compilacions de Dret Foral, les quals es van realitzar durant el franquisme començant a 1959, dividint-se en les següents fases: 

• 1a fase [1959-1961]: Compilacions de Bizkaia, Alaba, Catalunya i Balears 
• 2a fase [1963]: Compilació de Galicia 
• 3a fase [1967-1973]: Compilacions d’Aragó i Navarra 

És de destacar l’absència del País Valencià, l’únic territori amb Dret Civil propi que no va tindre cap Compilació per la vigència del Decret de Nova Planta. A la resta dels antics territoris de la Corona d’Aragó, els Decrets de Nova Planta van ser derogats a 1721, la qual cosa va permetre el restabliment dels seus propis Drets Forals. 

Amb l’establiment de l’actual democràcia, el poble valencià va tindre un alè d’esperança pel que significava trencar amb el passat i recuperar la idea d’un Estat descentralitzat o fins i tot un Estat Federal, a similitud d’Alemanya, i el que és més important, la recuperació del Dret Civil i la cooficialitat del valencià i el castellà, trets necessaris per a dignificar-nos com a poble. 

Dins del procés constituent, es va discutir sobre fer una derogació implícita del Decret de Nova Planta i ampliar la qüestió del Dret Civil a territoris on mai hi havia hagut tradició de crear normes pròpies. Aquests assumptes van ser abandonats pels constituents i la qüestió del Dret Civil es va resumir en un sol article: l’article 149.1.8é de la Constitució. 

Aquest article exposa que el Dret Civil era competència estatal en referencia a la legislació bàsica però que les Comunitats Autònomes que n’havien tingut anteriorment podien dictar normes pròpies. Aquestes CCAA eren aquelles considerades com a “nacionalitats històriques” i que havien accedit a l’autonomia per la via ràpida de l’article 151 de la Constitució. 

Segons els experts en la matèria, com qui fou diputat de Compromís al Congrés dels Diputats entre 2016 i 2019 i actualment professor ajudant de Dret Civil a la Universitat de València Enric Bataller, el País Valencià sols podia recuperar el costum que havia persistit durant els anteriors 3 segles i no la totalitat de l’ordenament escrit, com s’enyorava des de les posicions valencianistes de la Transició com la Unió Democràtica del País Valencià o el Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc de Paula Burguera. 

Amb la creació de la Generalitat Valenciana democràtica, el primer Estatut d’Autonomia ja va recollir, al seu articulat, la competència en Dret privat en “la conservació, modificació i desenvolupament del Dret Civil valencià”. En paraules de Rafael Verdera, catedràtic de Dret Civil a la Universitat de València, la nova Generalitat Valenciana va decidir realitzar normes que normativitzaren el costum existent al territori valencià, recuperant així les normes dels antics Furs de València però xocant així amb el que exposava la norma constitucional de referència, l’article 149.1.8é de la Constitució. 

Fruit de la utilització d’aquesta competència és la primera Llei valenciana en Dret Civil: la Llei d’Arrendaments Rústics Històrics Valencians (Llei 6/1986). No obstant això, aquesta llei va ser impugnada pel Govern de l’Estat espanyol davant el Tribunal Constitucional (TC, d’ara endavant). El procés acabà amb la Sentència del Tribunal Constitucional (STC, d’ara endavant) nº 121/1992, de 28 de setembre, la qual és qualificada com “salomònica” ja què el TC va actuar com a mediador de les reivindicacions valencianes i les imposicions de l’Estat. El TC va declarar la constitucionalitat de la LARHV perquè es refereix al Dret consuetudinari existent al territori valencià. Aquesta sentència va servir de precedent per a la interpretació de les normes valencianes, les quals sols podien positivitzar les normes consuetudinàries a causa de la inexistència d’un Dret Civil propi i compilat. 

Al 2006, amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia, es van ampliar les competències en Dret Civil, provocant una situació inèdita durant més de 3 segles: la Generalitat i les Corts Valencianes ja podien aprovar lleis que recuperaren les antigues institucions del Regne de València, com per exemple en matèria de règim econòmic matrimonial (Llei 10/2007) o les unions de fet (Llei 5/2012). Aquesta situació va provocar la normalització i recuperació d’un Dret que hi pervivia dins de la societat valenciana, encara que no fóra escrit. 

Per exemple, pel que fa al règim econòmic matrimonial, totes les parelles que es casaven dins del territori del País Valencià tenien el règim de separació de béns, un règim de caràcter secundari dins del Dret Comú o el Dret espanyol. S’acostava a recuperar les institucions matrimonials de l’antic Regne de València i la Corona d’Aragó, com ja havia ocorregut a Catalunya i Aragó, on els matrimonis es casen en el règim de separació de béns. 

Hi ha una data a remarcar dins de la pèrdua del Dret Civil i les lleis que vam desenvolupar els valencians durant 10 anys: novembre de 2016, doncs el TC va resoldre diversos recursos d’inconstitucionalitat que havia interposat el Govern de l’Estat espanyol, que afectaven a les 2 lleis esmentades anteriorment: la llei de règim econòmic matrimonial i la llei d’unions de fet. En les SSTC 82/2016 i 110/2016, per a Pedro Talavera, professor de Filosofia del Dret a la Universitat de València, el TC exposa que el País Valencià no té competències en dictar normes d’aquest tipus perquè no es pot demostrar que hi existeixen costums sobre aquestes matèries civils. 

Actualment, sols hi ha un sol àmbit on la Generalitat Valenciana ha pogut legislar sense cap tipus d’intervenció del Govern de l’Estat espanyol: l’àmbit agrícola, on destaquen les lleis de contractes agraris (Lleis 3/2013, de 26 de juliol, i 2/2019, 6 de febrer) i d’estructures agràries (Llei 5/2019, de 28 de febrer). 

A la legislatura passada (2015-2019), es van aprovar nombroses mocions per recuperar el Dret Civil valencià, les quals tenien el suport dels partits del Botànic (PSPV-PSOE, Compromís i Podem) i del Partit Popular. Ciutadans es va abstindre per entendre que la recuperació del Dret Civil “suposaria un greuge comparatiu entre espanyols”, segons declaracions de Fernando Giner, portaveu de la formació taronja a l’Ajuntament de València. 

Moltes d’aquestes mocions estaven impulsades per l’Associació de Juristes Valencians i contaven amb el suport de la Càtedra de Dret Foral i el Departament de Dret Civil de la Universitat de València, doncs l’actual degà de la Facultat, Javier Palao, és un estudiós del Dret Foral valencià i coneix les institucions de Dret públic i privat de l’antic Regne de València. Aquestes mocions han estat aprovades per 465 dels 542 ajuntaments existents al País Valencià, així com el suport d’associacions professionals, sindicals i de consumidors, com la Unió de Llauradors i l’Associació Valenciana de Agricultors (AVA). 

També es destaca la publicació feta a 2019 per la Fundació Nexe, think tank del valencianisme i de Compromís, sobre els mínims per poder restablir el Dret Civil valencià mitjançant una reforma constitucional. Aquesta proposta de reforma constitucional suposaria la introducció d’una disposició addicional al text de la Constitució de 1978, com l’adoptada pels Grups Parlamentaris de les Corts Valencianes. 

Durant l’actual legislatura, s’ha avançat i retornat a la idea de la legislatura anterior, sent aquesta proposta una altra vegada debatuda i votada al ple de les Corts de 5 de febrer. Va ser aprovada amb els vots favorables del Partit Popular i les forces del Botànic (PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem), l’abstenció de Ciutadans i el vot negatiu de Vox. 

Durant el mes de març, anaven a escollir-se a la Comissió de Justícia les persones que serien ponents de la proposta de les Corts però, amb l’actual situació de coronavirus, és un assumpte que es postergarà en el temps i es reprendrà quan torne la normalitat al parlament valencià, juntament amb altres lleis que en són importats per al Govern del Botànic. 

Amb aquesta proposta es pretén dignificar al poble valencià i oblidar el dolor i humiliació que com a Poble hem viscut durant els últims anys i segles i també deixar de costat el centralisme que encara hi perviu a l’Estat espanyol. Per tant, vull exposar que el 25 d’abril ha de ser no un dia de dolor, sinó un dia de celebració de la nostra condició com a poble amb Dret Civil propi, cosa que fa possible l’assimilació d’una condició de “nacionalitat històrica” similar a la d’Euskadi, Galicia, Catalunya i Balears. El futur a Madrid ens dirà si és possible un Dret Civil o, pel contrari, ens relegaran com a una autonomia de segona, com han fet amb el finançament autonòmic. 

En conclusió, els valencians hem d’anar amb el cap ben alt per tota la tradició jurídica que tenim com a poble i també hem de defensar la competència de citar normes sobre coses tan quotidianes com els contractes agraris o el règim econòmic matrimonial, institucions les quals són la base per poder legislar en un futur sobre institucions hereditàries. Aquest 25 d’abril ha de ser l’últim sense un Dret Civil propi i ha der ser per al futur un dia d’alegria i de renaixement del poble valencià.

Publicat a la revista Mirall per Jesús Estruch Cucarella el 14 d'abril de 2020